Com que el curs comenta realment tard a UofC vam decidir fer una mica de turisme. 3.169 (1180 en cotxe i la resta en avió)km de turisme.De Chicago vam volar cap a Buffalo a l’estat de New York (com diu el lema de les seves matrícules: the empire state) del qual no és capital NYC sinó Albany. A Buffalo vam llogar un cotxe (ens va tocar un RAV4 blanc automàtic. Apa que no ens feia gràcia!) i vam anar fins les Niagara Falls. El primer xoc va ser el Mall (una mena de centre comercial) degradat on vam dinar. Als anys 60 devia ser molt “in”, però gairebé 50 anys després era un xic depressiu. Per acabar de transportar-te al passat, la música era dels seixanta. Almenys en vam treure una cançó més per la banda sonora de l’estada a Chicago: “Get back” dels Beatles.
Les Niagara Falls pretenen ser un Port Aventura però sense gràcia. Ja d’entrada t’ofereixen packs d’atraccions. Fet que sobta perquè hauria de ser més una cosa tipus parc natural. Afortunadament, sent un xic cautelosos només vam contractar una atracció: Maid of the Mist. Un vaixellet tipus “golondrina” que et porta (guarnit amb el típic impermeable de bossa de plàstic) prop de les cascades i que una jubilada la mar d’autèntica que s’encarrega de l’oficina turística de l’aeroport de Buffalo ens va recomanar. Les cataractes són boniques però et trenca la vista aixecar el cap i veure casinos, hotels, torres...
Com que era aviat després de fer el check-in a l’hotel, que era molt kitsch, vam decidir anar a sopar a Toronto. De fet, només volia creuar la frontera per tenir un segell al passaport perquè d’ençà que som europeus, els passaports no són tan interessants si no ets un explorador a l’Àfrica. Cap a Toronto vaig conduir jo i la veritat és que tot i que el cotxe anava perfecte i que Margaret (és el GPS que vam contractar a l’empresa de lloguer i que en Carles, al veure’l a Washington, va bag+tejar) ens guiava de manera molt imperativa (ens renyava de mala manera: turn right! Recalculating! When possible make a U turn), no podia evitar necessitar les marxes (i això que em va costar un munt entendre-les quan em treia el carnet).
De Toronto només vam veure el centre. No semblava una ciutat massa turística, però sí agradable per viure-hi. Vam sopar a un “patio” (ja sabeu que han manllevat aquesta paraula del castellà) d’un restaurant anomenat “Queen Mother” que era la mar de mono. I les postres eren per quedar-se bocabadat. Pastissos XXL, com els americans, però amb aparença delicada.
De tornada, les Niagara Falls encara em van deixar més bocabadada: les havien il·luminat amb llums de neó.
(To be continued)
1 comment:
Ostres! Quina passada!
Ja m'agradaria veure-les, ho tinc pendent.
De fet, a Islàndia he vist les cascades més grans d'Europa, ara em falta veure les més de tot: d'Amèrica, del món.
Una abraçada ben forta Vanessa!
Maiol Sanaüja
PS: Corregeix l'enllaç, si us plau. És www.maiol.cat :P
Post a Comment