Oda a OEM (Organitzacions Econòmiques i Mercats)

Com que estic d’exàmens, he decidit que escriuria sobre alguna cosa referent a ELLS.

Per anar obrint boca, preguntes que després de fer aquesta assignatura puc respondre:

1. Les mongetes perones perquè es diuen perones?

2. Quina és la província més àrab d’Espanya?

3. Qui és l’espanyol que va arribar a dirigir GM i Volkswagen?

4. Quin nom rep la nostra generació?

5. Quan i perquè van néixer les tapes?

Efectivament com diu el títol, vull lloar una assignatura d’Economia (potser en part perquè qüestiona algun dels axiomes clàssics de l’Economia, com la nostra suposada racionalitat). Tots sabeu que Dret Constitucional, Dret Internacional Públic… em van fascinar, però mai els hi dedicaria un post, en canvi a OEM sí. I us demanareu el perquè. Doncs la veritat no ho sé. OEM és Freakonomics fet assignatura. Això sí, estudiar-la és curiós perquè no sé distingir la cultura general del temari ni de les anècdotes. N’he tret un reguitzell de llibres per la meva llista de lectures pendents.

El professor a més hi aporta el seu caràcter suaument incisiu i coneixements de cultura general que bé ens farien guanyar formatgets al Trivial (de fet, ell voldria poder preguntar-nos quin és el sinònim de misogínia o l’antònim de filantropia).

Em sembla mentida que l’aversió al risc, la qual ja sabeu que em defineix, sigui vista per molts socio-economistes com una incorrecta adaptació al món actual on ja no cacem i recol·lectem. I el què és pitjor, com irracional jo que creia que en la cartesiana separació entre raó i emoció l’aversió al risc pertanyia a la primera...

Tot plegat, una assignatura curiosa que recordaré ara que ja s'acaba això.

I com als diaris, les respostes, en el proper post. A veure si algú s'anima i les encerta (una mena de concurs com he vist en algun fotolog darrerament). Em pensaré la recompensa.

Ja veurem com va dijous l’examen.

LES RESPOSTES! Haig de confessar que creia haver-les publicat, però es veu que no... uops! Com que ningú ha volgut dir la seva...

1. Perquè igual que Eisenhower ens va dur llet en pols durant el franquisme, els argentins ens van portar mongetes.
2. La província més àrab d’”Espanya” és Alacant: turró (tot i el nom italià), les festes de moros i cristians...
3. L’astut José Ignacio López de Aiortúa.
4. Generació me; blog, fotolog... i formes vàries d’egocentrisme.
5. A l’època d’Alfons X, el savi, qui es va posar malalt i es veu que el remei era prendre sovint petits glops de vi amb un mos. Curiosa malaltia.

Un dels meus poemes preferits

Per què? No ho sé. No sé ben bé perquè avui em ve de gust posar aquest poema. Perquè és època de decidir. Perquè tot i que sempre vaig esverada, dono massa voltes a les coses. Perquè ja sabeu que em trasbalsen una mica els examens. Perquè parla del demà construït avui i ahir. Perquè admiro gent que conec que el personifica. Potser seria millor fer-lo servir com a cirereta del pastís (de fet, en vaig triar un tros pel discurs de graduació), però simplement avui l'he volgut posar.

SOLSTICI

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences;
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l'aigua de llum que brolli de les pedres
d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

Miquel Martí i Pol
(L'àmbit de tots els àmbits, 1981)

Àpats tradicionals d'aquestes dates

M’encanten les tradicions populars (una excentricitat com qualsevol altra) que sovint van associades a certs àpats. A casa sempre les hem preservat les tradicions, en gran mesura perquè convivim plegades generacions diverses, perquè en els pobles hi ha costums que perduren i perquè jo hi insisteixo ara que la meva besàvia, la iaia Lola ja no hi és. La Quaresma, que s’enceta el dimecres de cendra amb la creu al front (“pols ets i en pols et convertiràs”) i l’enterrament de la sardina, toca la seva fi. Aquella vella geperuda amb set potes i una penca de bacallà a la mà ja va ben coixa. A perdut les set cames que tenia després de la disbauxa de Carnestoltes, que comença el dijous gras amb la coca de llardons, la truita i la botifarra d’ous.

La Quaresma té base religiosa òbviament, però ha passat a formar part de la cultura i jo la reivindico com a tal. Simbolitza època d’abstinència i contenció. El dejuni havia estat molt dur, però ara no en resta més que la prohibició de menjar carn els divendres. Ara som indiferents entre els àpats de carn o peix, però abans quan la vianda era escassa, era un sacrifici prescindir d’un bon tall de cansalada o d’un tros de botifarra, els quals eren complements calòrics indispensables de la calderada de mongetes del ganxet (les “seques” del Vallès) o de cigrons per afrontar els darrers dies d’hivern i els primers de la fresca primavera.

Buscant informació per Internet, he esbrinat que els meus estimats bunyols de Quaresma no eren per Quaresma inicialment, doncs no es consideraven prou austers, sinó que eren les postres per Carnestoltes. Ara, però, se’n fan els dimecres i divendres de Quaresma. A casa en fem de vent. A l’Empordà són sovint com rosquilles amb un regust a anís. Les altres variants són menys autèntiques.

Entre els dies de Quaresma, sempre s’ensopega el dia de Sant Josep. Aquest dia, per qui no ho sàpiga, és típic a Catalunya, menjar crema.

El divendres sant, avui, a moltes llars catalanes es menja bacallà amb panses i pinyons (a casa, hi afegeixen ou dur per si no és prou enfarfegat). Ara el bacallà és un menjar de ric com diu la meva iaia, però abans, es veu, que era ben barat. S’ha encarit com gairebé tot el què venen a les pesques salades que ha passat a ser delicatessen.

I finalment, la mona de Pasqua que regala el padrí al fillol. El símbol de que la penitència associada a la Quaresma s’ha acabat. Diria, si no vaig errada, que és tradició només als Països Catalans (no ho sé si a Ses Illes se celebra...). En principi era un pa de pessic o coca amb ou dur, però la xocolata l’ha conquerit. Les actuals figures increïbles (crec que d’influència d’altres indrets com Alemanya on hi ha conillets de xocolata) a sobre de pastissos de confitura amb pollets i ninots de goma han pres el lloc a la coca en forma de tortell amb ous al voltant.

Ah! se m'oblidava la tradició de les Caramelles. A cada indret és diferent però a Santa Eulàlia els nens recorren el poble des de les 8 del matí de dilluns de Pasqua fent parada a cada veïnat a fer la cantada per guanyar alguns dinerets i ser obsequiatss amb galetes, refrescs... Es veu que a cada poble tenen lletres diferents. Al meu es canten els Goigs a la Verge. Ja no els recordo massa bé i no els he trobat a la xarxa... Diuen alguna cosa semblant a: El primer (o un altre ordinal) sou Verge Santa, flor del verger celestial, vostra dignitat és tanta, que el món nostre traspasseu...

Bama

(Continuo amb la voluntat d’escriure sobre coses “trivials” però interessants. Amb un punt “freaky” si voleu. D'aquelles que es veu que no inciten a comentar-les!)

L’altre dia mirant un reportatge de France2 vaig conèixer la realitat de la vila de Bama on hi ha la major concentració de persones centenàries del món. Bama em va semblar un lloc aïllat i potser és aquesta la clau doncs a altres llocs (Vilca Bombais dels Andes de l’Equador, els Abkhazes rusos o algunes tribus de l’Himalaya) on l’esperança (i la qualitat) de vida és increïblement elevada comparteixen aquesta característica.

(Amb el barret maoista)

A banda del seu medi ambient immillorable sense gota de contaminació amb un Sol que llueix discret, gairebé ombrívol i la terra rica en minerals, que no és poc, el secret dels habitants de Bama és la moderació. En tot. En la feina. En l’exercici físic (tai-chi, llargues passejades...). En el menjar (res de ser golafres, segons ells quan t’aixeques de taula no has d’estar tip i embotit sinó tenir l’estómac a un 80%). I hi afegiré una cosa més: en les aspiracions. Les imatges semblaven tranquil·lament feliços, sense estridències. No enyoraven tenir cotxes, la ciutat i els diners tot i tenir televisió i rebre les imatges de l’Occident poderós i estressat. Mantenen característiques tradicionals, però no en excés.

L’alimentació basada en peix i vegetals, no pas fruita, hi deu tenir molt a veure. Res de fregits, tot bullit. Molts dels “centenaris” fumen assíduament. Tabac natural, és clar. A tall d’anècdota, mencionaré que com a complement alimentari pels més grans: una sopa de cànnabis que van començar a elaborar als anys 40-50 del segle XX en època de fam.

Em va sobtar sentir parlar de radicals lliures i àcids grassos com a explicació d ela longevitat perquè són mots que m’evoquen cosmètics i aliments sofisticadament químics que pretenen ser el nostre elixir de l’eterna joventut.

El paper dels grans no era el de dependents. Ans el contrari. Sense ser reverenciats, tenen un paper actiu en la societat. Com qualsevol altra persona. No els retiren de la vida productiva. Resultava anecdòtic als meus ulls que una dona (amb els peus deformats per aquella tradició xinesa que troba en els peus femenins petits un requisit per la bellesa i per això els embenen quan s’estan formant) de 114 anys explicava tota eixerida que ella va decidir obrir la seva botiga de queviures quan tenia 86 anys amb l’altra esposa del seu marit.

Resulta curiós pensar que algun dels grans de la tribu ha viscut ha arribat a coincidir en el temps amb uns 25 presidents dels Estats Units.

Cal resignar-se, no els podem emular. No només per l’exposició a la tensió constant, el menjar contundent... sinó també perquè la seva longevitat té alhora una base genètica. “Morir joven y vivir deprisa”, al més pur estil James Dean, és el nostre consol ( per jove entenc superar els 80 anys tal com marca la nostra esperança de vida).

Una curiositat: La Bougie du Sapeur

Ja sabeu que estudio francès per amor a l’art ja que és una llengua menys útil que l’alemany, però com que vaig encetar-la abans que l’anglès doncs he optat per continuar avançant-hi a pas de tortuga. La raó? Suposo que un cert aroma a Europa, la cultura que porta implícita, la impossibilitat de pronunciar bé, la suavitat (bé, amb la meva veu no és tan cremós, ho reconec). Resulta frustrant tenir la meva xerrera i no poder-la vehicular per la impossibilitat de matisar el vocabulari. Si algú ha anat mai a classes de francès sabrà que a diferència del què sol passar a les d’anglès, els professors francesos molt orgullosos de la seva cultura, te la transmeten en qualsevol activitat. Així, he despertat la meva curiositat per la cultura de l’estat veí i la francofonia en general (una mena de Commonwealth lingüística en paraules del gran Joan Barril l’altre dia al Cafè de la República).

Doncs bé, ahir vaig descobrir una cosa d’allò més original. A Espanya hi ha “El jueves (la revista que sale los miércoles)” i a França “Le canard enchainé” i d’altres més vulgars. Ara bé, cada 29 de febrer (si cau en diumenge, també fan edició especial. Si no vaig errada en els càlculs, això passarà un cop cada 28 anys!) que sigui any de traspàs (i l’apreciació no és estúpida perquè en el calendari gregorià cada quatre anys hi ha any de traspàs, tret que coincideixi amb un any no divisible per 400) apareix La Bougie du sapeur (L’espelma del sapador). Aquest any l’oobjectiu era fer una sàtira de l’actualitat sense mencionar (el superheroi ?) Sarko(zy). El dibuix del sapador és homenatge al personatge de comic el sapador Camembert (com el formatge) de Cristophe (àlies de George Colomb), un artista francès que va néixer un 29 de febrer i que fou mestre de Proust.

Si voleu deixar d’herència als vostres fills una subscripció, per 100euros rebreu a casa tots els números que apareguin al segle XXI!

Solow

Ja sabeu que estic a les acaballes (malgrat sóc aficionada a les metàfores culinàries, m’abstindré d’anomenar-ho les postres perquè aquestes acostumen a ser la cirereta del pastís, el punt dolç i temptador i no em sembla una adequada descripció perquè després de gairebé sis anys a la Pompeu FABRA el meu rendiment comença a ser decreixent) de la llicenciatura en Economia. D’ella, m’encanta tot el que té a veure amb el sector públic lato sensu. Micro(economie)s i macros en són l’esquelet (perquè són bàsiques i perquè són un os). No m’apassionen com sí que ho fa el Dret, però reconec que m’ajuden a tenir perspectives d’anàlisi diferents.

Els economistes tenen una tendència (no tant els juristes, potser perquè no hi ha Premi Nobel de Dret. Tot i que cal aclarir un malentès històric, el Premi Nobel d’Economia no és tal, doncs no l’atorga la Fundació Nobel sinó el Banc Central suec i a la família Nobel no li acaba de fer el pes) a citar els pares fundadors de les teories. No sempre els recordo. Però n’hi ha un que sí, Solow. Solow model (tot i que era un treball en grup, que ja sabeu que em fascinen, amb Swan, però com passa amb el manual, la bíblia dels administrativistes, de Don Eduardo García de Enterría i Tomás Ramon Fernández, l’ordre alfabètic fa molt mal) semblen paraules indissociables. Potser em va captivar perquè el vaig entendre d’una manera relativament senzilla (la versió digerible que ens ofereixen als estudiants és clar).

El model de Solow, partint (com tot model econòmic) de dures assumpcions, prediu que el creixement econòmic dels països no s’explica pel volum de capital i que aquest només pot tenir lloc indefinidament si millora la seva teconologia, el seu coneixement. A més, va establir el què es coneix com el residu de Solow: la manera de calcular el creixement de la productivitat a partir de la influència de la mateix en l’evolució del PIB per càpita.

Doncs bé, avui m’ha conquistat de debò. L’he vist en viu i en directe perquè ha estat nomenat Doctor Honoris Causa per la Universitat Pompeu Fabra. Per què el Nobel de 1987 Robert Solow m’ha encisat avui? Doncs perquè aquest novaiorquès, que va criticar tant Friedmann com els marxistes, de gairebé 84 anys no sabia on posar-se amb tants formalismes, per la cita de l’”Homenatge a Catalunya” d’Orwell i per trencar una llança a favor de tocar de peus a terra. Ha exposat que tot i que prima facie cal maximitzar el benefici social, potser val la pena assumir una certa pèrdua de pes mort (deadweigtht loss) si a canvi assoliem més equitat. Pensem-hi. Per mi la resposta és clara.

Seguint l’estela del Magnífic Rector José Juan Moreso, acabaré amb una cita irònica i humorística pronunciada per Solow:"Everything reminds Milton Friedmann of the money supply. well, everything reminds me of sex, but I keep it out of thee paper".

Gaudeamus Igitur!