La meva, una visió més, de l'actualitat política

Les incògnites es van desvelant. El govern d’entesa de progrés es perfila. El món encara no s’ha enfonsat, malgrat el pronòstic de molts. Així un amic de fora del Principat em comentava que la gent de la seva terra li demanava que què passava als carrers ara que hi havia tripartit... Em vaig quedar ben descol·locada. La intoxicació de la premsa arriba a límits, per a mi, increïbles. Jo amb prou feines sé quin partit governa a Cantàbria o a les Canàries i ells estan al dia (tergiversat) de la política “regional” catalana.

Entre la societat, molts ens acusen d’haver traït el país. Rotunda afirmació. Formulada per molts que van introduir a l’urna electoral una papereta amb unes sigles que són sinònims de pactes amb el PP, Estatuts insuficients... Mireu, la independència no és a girar la cantonada, no ens enganyem. L’horitzó de convergents i socialistes no va més enllà de l’Estatut. Com avui deia el president d’ERC, és ben cert que molts votants de CiU tenen més sensibilitat nacional que els del PSC, però això no pot justificar per si sol un pacte nacional (una nomenclatura a la qual faria moltes especificacions). El nou pacte “tripartit” (deixem-nos d’eufemismes) no és una rebequeria per haver estat, no el segon plat, sinó el tercer de convergència (i dic el tercer i no les postres perquè aquestes són dolces i dubto que a molts dirigents de CiU no els costés empassar coll avall veure un govern amb Esquerra. Per ells el malanomenat pacte “nacional” no era la plasmació d’allò que diu “el millor pel final”.). Convergència volia governar en minoria (el tot o res era l’agressiva campanya de Madí que ha fet palès el “jo contra el món” de Convergència, enemistada amb tothom) amb el suport puntual, que queda fora del pacte a Cal Notari, del PP (perquè de números en saben i la majoria absoluta els cau lluny), amb els socialistes (un dels nous enigmes existencials que tinc és si Bambi els va fer el salt o no perquè si no va ser així, l’esquizofrènica actuació amb els pressupostos estatals no s’explica) i després amb nosaltres.

La seva reacció demostra que encara ens veuen com el fill petit arrauxat, rebel, i esperen que un dia fem realitat la història del fill pròdig que veu la llum i retorna al camí suposadament correcte. Ells, els grans, poden pactar amb espanyols i deixar de banda el pacte nacional, pel qual molts dels seus votants advoquen. Ara, Esquerra no ho pot pas fer. La hipocresia, fins ara, mai havia estat una virtut. I, algú els hauria de recordar que les rebequeries són cosa de nen petits, que si es presenten com el seny, potser caldria que acceptessin tot plegat.

Molts no acaben d’entendre que un partit majoritari en vots i en escons no governi. Potser caldria explicar a la gent el sistema electoral. No és cap injustícia i més val que no avivin les queixes aquells que han tingut en les seves mans el poder de canviar la llei electoral. La gent té dret a manifestar-se, però no a ser manipulada.

Entre la militància, el pacte s’ha paït prou bé, més en el fons que en les formes perquè malgrat nosaltres entenem les raons que han cuinat un pacte tan ràpid (no estava ni tan sols precuinat abans de les eleccions, però no podem negar que ara se sabia què es volia, l’experiència de fa tres anys facilita la tasca), no vivim d’esquenes als nostres veïns, amics, companys... a qui hem intentat convèncer amb la campanya d’Esquerra T’Escolta. Ells veuen una cursa d’Esquerra per arribar al poder. No, no ha estat així. Per interessos de partit, continuo sostenint que l’oposició seria l’òptim, si els vincles entre CiU i PSOE s’evidenciaven. Però pel país, la sociovergència seria la concentració seria el súmmum de l’oasi català, opac i no destinat al servei de la gent (és a dir, més que oasi, il·lusió òptica). No pretenc presentar-nos com les herois de res, només faltaria. Però Esquerra ha cregut més coherent apostar per la banda de la política social perquè la nacional està ben coixa. Per bé que no redueixo el nacionalisme a la llengua, com tampoc a la barrettina o al virolai vistos ahir a la plaça Sant Jaume, per alguna cosa hem apostat per quedar-nos cultura (perquè els escriptors catalans són els que escriuen en català) i política lingüística.

No m'estaré de posar de relleu punts febles de la nostra actuació. Discrepo del rigorós formalisme amb què s0han aplicat els Estatuts aquesta vegada. L'assamblearisme del qual en fem bandera és taxativament escollir la direcció cada anys, però en decisions que si bé no són tan rellevants com al llei que ha de regir l'autonomia catalana durant anys (perquè com he dit, cap dels dos principals partits pretén obrir horitzonts) el debat és un exercici molt recomenable. En canvi, no s'és tant primmirat a l'hora de crear una figura com la del vicepresident, diferenciada de la del conseller en cap per la no assumpció de la competència de coordinació del govern. Una figura no prevista per l'actual Estatut que enumera taxativament els membres de l'Executiu. És cert que es pot fer un decret creant la vicepresidència però tant de bo haguéssim pressionat un xic més per a fer de Carod Rovira conseller primer, removent els budells de més d'un.

Si la fi del colonialisme polític va venir (perdoneu la simplificació) per l’evidència de la pobresa a la que condemnava l’imperialisme estranger, optem per la inversa: millorem gestionant la qualitat de vida i la gent veurà que si fóssim independents, no estaríem al lloc 15è dels països més rics del món, sinó més amunt, perquè ara encara no gestionem els nostres recursos.

Els militants i gent propera ens hem convençut del tripartit encara més gràcies a l’exacerbada reacció de la dreta regional. No li volem pas tots els mals a l’oposició, no és el nostre terreny, el seu. Independentisme i d’esquerres i dreta regional no coincideixen. L’únic mal que li desitjo és que si puja en les properes eleccions sigui per mèrits propis i no per desmèrits del govern.

Tornant al futur govern. Es parla de governar sense estridències, d’obres (òbviament no em refereixo ni a la MAT ni al 4t cinturó) tangibles que millorin el benestar de les persones. Sembla que no s’opta per talls nets. Transversalitat. Gent d’altres partits a conselleries dominades per un dels tres. Opció valenta. S’haurà d’anar a una, no es pot caure de nou en els errors del passat. Per una vegada, que no sigui certa la dita de l’ ”home és aquell qui ensopega dues vegades amb la mateixa pedra”. Almenys aquesta vegada governar desgastarà a tots els partits, no es pot créixer d’esquivar les esquitxades. A Iniciativa se’ls aplicaria allò de “si no vols pols, no vagis a l’era”.

Sembla que, a més, Ciutadans ens dóna ànims, “Esquerra se queda con consejerías clau” (sí, faig mofa del seu bilingüisme provocador). D’ells, com de tota l’oposició, n’espero crítica constructiva, si és que realment pot existir. A CiU, els diria que el que ells entenen com a fill petit, s’ha fet gran, el petit dels grans.

Esperem a comentar les primeres passes d’aquest govern que, segurament, no gaudirà dels 100 dies de gràcia...