Si jo fos escriptora i això un llibre, l’hauria de dedicar a la Patty que té “copyright” (millor, dret d’autoria que sempre em fa ràbia emprar paraules angleses quan tenim vocabulari propi per cobrir-les) per haver encetat la següent reflexió.
Sota aquest títol no s’amaga una disquisició sobre la maleïda econometria ni tan sols un dels meus escrits sobre actualitat “semi-jurídica” o “política”, sinó que sense abandonar la subjectivitat pretenc fer a qui llegeixi el post partícip d’una reflexió que em van fer arran d’una classe d’història econòmica i que va derivar en una aplicació a tot i a tots. Veient els cicles econòmics i les grans expansions del món occidental sempre s’analitzen quines són les causes. Doncs bé, hi ha sempre quelcom inexplicable, i no em refereixo al factor de l’eufòria de la gent, sinó a la sort, l’atzar. Aquesta sort, aquest atzar té un paper important en la definició de les nostres vides (no hi entenc de filosofia jo, per tant, no parlaré sobre determinisme o no...) i això ens provoca una major inseguretat, quan potser, en alguns casos, hauria de generar despreocupació. Sovint rebutgem la idea de la sort, de l’atzar i hi ha qui parla del destí, com els clàssics parlaven de la voluntat dels Déus.
No ens agrada no controlar-ho absolutament tot, no dependre exclusivament de les nostres possibilitats (o els nostres moviments coordinats o estratègicament contraposats als del veí), sense descoratjar ningú a superar-se per augmentar la seva probabilitat d’assolir qualsevol èxit.
Al fil d’aquesta reflexió, em recordaven la pel·lícula de Woody Allen Match Point (que aprofito per recomanar i no pas perquè sigui una amant de l’autor o una cinèfila empedreïda amant del cinema alternatiu que viu sovint del màrqueting de ser alternatiu apujant cada vegada més els seus pressupostos). No us l’aixafaré, amb l’escena final treta de context és suficient. Un objecte que sembla ser insignificant és llançat al riu, dóna a la barana del pont (com la pilota de tenis fregant la xarxa). El costat cap a on caigui sembla trivial, però resulta ser determinant pel final atípic, no perquè guanyi el dolent, sinó pel càstig que rep, la seva consciència.
Probablement, la vintena de línies anterior no diu res... però m’ha fet ballar el cap. La imatge, per si no es veu massa clara, és una metàfora amb els trèbols de quatre fulles, més naïf que la imatge de la loteria nadalenca.
Sota aquest títol no s’amaga una disquisició sobre la maleïda econometria ni tan sols un dels meus escrits sobre actualitat “semi-jurídica” o “política”, sinó que sense abandonar la subjectivitat pretenc fer a qui llegeixi el post partícip d’una reflexió que em van fer arran d’una classe d’història econòmica i que va derivar en una aplicació a tot i a tots. Veient els cicles econòmics i les grans expansions del món occidental sempre s’analitzen quines són les causes. Doncs bé, hi ha sempre quelcom inexplicable, i no em refereixo al factor de l’eufòria de la gent, sinó a la sort, l’atzar. Aquesta sort, aquest atzar té un paper important en la definició de les nostres vides (no hi entenc de filosofia jo, per tant, no parlaré sobre determinisme o no...) i això ens provoca una major inseguretat, quan potser, en alguns casos, hauria de generar despreocupació. Sovint rebutgem la idea de la sort, de l’atzar i hi ha qui parla del destí, com els clàssics parlaven de la voluntat dels Déus.
No ens agrada no controlar-ho absolutament tot, no dependre exclusivament de les nostres possibilitats (o els nostres moviments coordinats o estratègicament contraposats als del veí), sense descoratjar ningú a superar-se per augmentar la seva probabilitat d’assolir qualsevol èxit.
Al fil d’aquesta reflexió, em recordaven la pel·lícula de Woody Allen Match Point (que aprofito per recomanar i no pas perquè sigui una amant de l’autor o una cinèfila empedreïda amant del cinema alternatiu que viu sovint del màrqueting de ser alternatiu apujant cada vegada més els seus pressupostos). No us l’aixafaré, amb l’escena final treta de context és suficient. Un objecte que sembla ser insignificant és llançat al riu, dóna a la barana del pont (com la pilota de tenis fregant la xarxa). El costat cap a on caigui sembla trivial, però resulta ser determinant pel final atípic, no perquè guanyi el dolent, sinó pel càstig que rep, la seva consciència.
Probablement, la vintena de línies anterior no diu res... però m’ha fet ballar el cap. La imatge, per si no es veu massa clara, és una metàfora amb els trèbols de quatre fulles, més naïf que la imatge de la loteria nadalenca.
3 comments:
Vanessa! Quina il·lusió aquesta dedicatòria! Moltes gràcies. A la pel·li el personatge diu "I'd rather be lucky than good". Com tu ja ets el segon, espero que la primera sempre t'acompanyi.
"There are moments in a match when the ball hits the top of the net, and for a split second, it can either go forward or fall back. With a litte luck, it goes forward, and you win. Or maybe it doesn't, and you lose." (Match Point, 2005)
Molt bona la pel·lícula. Admiro en Woody Allen. Cada any una pel·li. Algunes bones i algunes no tant, però fa el que vol, com vol, i qui treballa amb ell n'està encantat. Una llegenda en vida. Quan es mori no pararan de posar pel·lícules seves :) Aviat rodarà per BCN i tinc entès que en farà un retrat a l'estil del de Londres a Match Point.
Pel que fa a l'atzar que determina molt més del que ens pensem, no és només una teoria filosòfica. La idea que reflexiones també existeix en ciència i es diu "efecte papallona", on no és l'atzar el qui determina les coses, però com si ho fós. A mi em fascina.
Uns enllaços: 1 i 2.
aleatorio es lo que yo pude entender pero igual así escribo como aleatoriamente llegue a esta publicación. de la misma manera fue aleatoria la manera como al ver Match Point en un dvd dañado nunca pude ver el final por mas que lo intentara siempre se quedaba en la parte donde el detective tiene un sueño y luego le empieza a contar a su pareja como vio que... hasta ahí llegue siempre.
luego entendí que así debía de ser y así lo deje que fuera.
para que un dia cambiando de canal aleatoriamente apareciese justo unos minutos antes del final en un canal que no estilo ver.
bueno ese dia comprendí que las cosas pasan porque tienen que pasar pero que es nuestra facultad y acciones las que determinan los rumbos y caminos que toman las cosas.
El destino es un devenir de decisiones.
Post a Comment