Solow

Ja sabeu que estic a les acaballes (malgrat sóc aficionada a les metàfores culinàries, m’abstindré d’anomenar-ho les postres perquè aquestes acostumen a ser la cirereta del pastís, el punt dolç i temptador i no em sembla una adequada descripció perquè després de gairebé sis anys a la Pompeu FABRA el meu rendiment comença a ser decreixent) de la llicenciatura en Economia. D’ella, m’encanta tot el que té a veure amb el sector públic lato sensu. Micro(economie)s i macros en són l’esquelet (perquè són bàsiques i perquè són un os). No m’apassionen com sí que ho fa el Dret, però reconec que m’ajuden a tenir perspectives d’anàlisi diferents.

Els economistes tenen una tendència (no tant els juristes, potser perquè no hi ha Premi Nobel de Dret. Tot i que cal aclarir un malentès històric, el Premi Nobel d’Economia no és tal, doncs no l’atorga la Fundació Nobel sinó el Banc Central suec i a la família Nobel no li acaba de fer el pes) a citar els pares fundadors de les teories. No sempre els recordo. Però n’hi ha un que sí, Solow. Solow model (tot i que era un treball en grup, que ja sabeu que em fascinen, amb Swan, però com passa amb el manual, la bíblia dels administrativistes, de Don Eduardo García de Enterría i Tomás Ramon Fernández, l’ordre alfabètic fa molt mal) semblen paraules indissociables. Potser em va captivar perquè el vaig entendre d’una manera relativament senzilla (la versió digerible que ens ofereixen als estudiants és clar).

El model de Solow, partint (com tot model econòmic) de dures assumpcions, prediu que el creixement econòmic dels països no s’explica pel volum de capital i que aquest només pot tenir lloc indefinidament si millora la seva teconologia, el seu coneixement. A més, va establir el què es coneix com el residu de Solow: la manera de calcular el creixement de la productivitat a partir de la influència de la mateix en l’evolució del PIB per càpita.

Doncs bé, avui m’ha conquistat de debò. L’he vist en viu i en directe perquè ha estat nomenat Doctor Honoris Causa per la Universitat Pompeu Fabra. Per què el Nobel de 1987 Robert Solow m’ha encisat avui? Doncs perquè aquest novaiorquès, que va criticar tant Friedmann com els marxistes, de gairebé 84 anys no sabia on posar-se amb tants formalismes, per la cita de l’”Homenatge a Catalunya” d’Orwell i per trencar una llança a favor de tocar de peus a terra. Ha exposat que tot i que prima facie cal maximitzar el benefici social, potser val la pena assumir una certa pèrdua de pes mort (deadweigtht loss) si a canvi assoliem més equitat. Pensem-hi. Per mi la resposta és clara.

Seguint l’estela del Magnífic Rector José Juan Moreso, acabaré amb una cita irònica i humorística pronunciada per Solow:"Everything reminds Milton Friedmann of the money supply. well, everything reminds me of sex, but I keep it out of thee paper".

Gaudeamus Igitur!