Odissea a la universitat....FOTOCÒPIES!

Em reclamen que escrigui en el bloc... Em comença a sortir fum de la closca. Realment la meva vida a casa no és tan interessant com l’estada a Colòmbia, en part perquè el dia a dia fa que no ens ho mirem tot amb els ulls d’un nen que se sorprèn a cada pas tot i que mai deixem d’aprendre. M’he mig reincorporat a la rutina, la normalitat la reempendré la setmana vinent amb les classes d’Eco(nomia), el doctorat, la feina, francès, anglès (que per cert, ja vaig tenir la primera sessió ahir i ens han posat un profe(ssor) de 29 anys i la meva experiència em diu que joventut és sinònim de fer-nos pencar... Ja ens va dir que si entregàvem les coses tard, ens baixava la nota)... La meva inspiració se’n va a norris... encara no estic tan reincorporada a tot com per escriure els meus articles pretesament informatius o d’opinió seriosos... Què faig?

Us podria fer el diari d’una becària o un reportatge al més pur estil telenotícies de TV3 sobre el xoc d’obrir un ordinador veure que té el Windows 2000 i pensar, no està malament, fins que t’adones que han passat 7 anys. O encara millor la meva odissea, fer fotocòpies. És feina de becaris sí, però estic segura que sóc la persona menys indicada per fer-la: quan no em surten tortes, em surten tallades, quan no, les grapo al revés i això si tinc sort i la fotocopiadora té grapes perquè si no en té i haig d’emprar la grapadora normal, els fulls em queden com mossegats i la grapa mai arriba a l’altra banda...

Universitat Pompeu Fabra, qualsevol dia, en qualsevol passadís on hi hagi una fotocopiadora... La primera a la qual m’acosto mai funciona o bé està parada i s’ha d’escalfar durant una estona interminable. Després trobo una segon fotocopiadora i poso la targeta i em diu “error de grupo” perfecte, he agafat la meva targeta i no la del departament i aquesta fotocopiadora és només per les dels professors. Amb calma, vaig a buscar la dels profes i quan torno ja hi ha algun altre becari carregat de llibres. M’espero. I si el conec i no és dels què creu que estic boja i que atabalo, doncs hi xerro una estona. Total, arriba el meu torn, poso la targeta, 89 fotocòpies. Calculo i penso que en tindré prou però justet justet. Faig la primera fotocòpia. Em surt tallad. He triat malament la reducció. Faig la segona. M’he oblidat que haig de seleccionar la safata de paper en horitzontal. Faig la tercera. No he pressionat prou el llibre que és un d’aquells totxos que mai quedan plans i la fotocòpia queda ennegrida a la part de l’encuadernació, del llom. La repeteixo i llavors vaig fent fotocòpies com xurros fins que una s’encalla i haig de trobar una altra fotocopiadora perquè perdo l’esperança de poder treure el paper o de que els d’OCë vinguin amb celeritat. Quan me’n falten 5 per fer (calculeu, no és culpa meva, és la llei de Murphy. Jo l’he pifiat 3 vegades, per la qual cosa, ja me n’hagués mancat una de bon començament, eh? No em culpeu a mi que la culpa és molt negra i ningú la vol com diu la meva iaia , la maquinota escup la targeta, s’ha acabat el crèdit. Miro el rellotge, les 4 de la tarda. Què vol dir això? Doncs que encara la secretaria fa horari d’estiu i per tant, no em pot donar una altra targeta. Penso en carregar la targeta, però les de professor no funcionen a les màquines normals. Arribo a OCÉ i aquests monopolistes tanquen a les 3. D’acord, doncs vaig a buscar la meva targeta, però quan la poso a una màquina, només té tres fotocòpies. Doncs la carrego i ja en tindré a punt per quan em facin falta. Busco una màquina de recàrrega i inserto la targeta, obro el moneder i no tinc ni una moneda de més de dos cèntims. Perfecte, carregada amb els fotocòpies sense grapar (perquè no hi havia grapes a les fotocopiadores) i el llibre gruixut, patint perquè no m’entrebanqui com és típic en mi i em fumi de lloros i les fotocòpies ben escampadetes i cap al bar. I qui m’atén al bar? El cambrer que em fa “mobbing” perquè li parlo en català (el seu boicot consisteix en servir-me el cafè amb llet amb llet natural i no bullint!) i li demano canvi i a desgana me’l dóna. Carrego i per fi acabo amb les fotocòpies (o elles amb mí, segons com es miri). Bé, falta la part final, trobar una grapadora al despatx i grapar-les o demanar a algú que ho faci i em miri amb una certa condescendència òbviament. Diuen que és bo reconèixer les pròpies limitacions...