Continuem amb les mans. Em fascinen d'ençà que la Carmen me'n va regalar unes de dibuixades per ella...
El maestro Fernando Botero: aquest pintor que ara resideix a un poblet italià ha fet nombroses donacions a diversos museus del seu país. Els seus “gordos” no són gordos, sinó voluptuosos, sinó mireu la rajola de xocolata de l’abdomen del soldat romà. Les formes dels ulls, el nas... són petites perquè la resta es vegi ben gros. I el senyor fa bon negoci, perquè de cada escultura en treu 6 rèpliques segons explicava el guia del Museu d'Antioquia.
D’aquest primer artista els colombians no en reneguen com, en canvi, si ho fan de Gabriel García Márquez. L’autor de Cien años de soledad el veuen com algú que no aporta res al país, només queixes. Tot i així, hom no pot negar la qualitat de la seva obra, no en va és premi Nobel. Jo no us recomanaria els llibres més coneguts com el ja citat o Crónica de una muerte anunciada, sinó El olor de la guayaba o Manual para ser niño.
Un tast (Notícia de un secuestro, ambientada a Bogotá):
"Regresaban como todos los días, a veces por una ruta, a veces por otra, tanto por razones de seguridad como por los nudos del tránsito. El Renault 21 era nuevo y confortable, y el chofer lo conducía con un rigor cauteloso. La mejor alternativa de aquella noche fue la avenida Circunvalar hacia el norte. Encontraron los tres semáforos en verde y el tráfico del anochecer estaba menos embrollado que de costumbre. Aun en los días peores hacían media hora desde las oficinas hasta la casa de Maruja, en la transversal Tercera N° 84A-42 y el chofer llevaba después a Beatriz a la suya, distante unas siete cuadras. (…)Fue un temor certero. Aunque el Parque Nacional le había parecido desierto cuando miró por encima del hombro antes de entrar en el automóvil, ocho hombres la acechaban. Uno estaba al volante de un Mercedes 190 azul oscuro, con placas falsas de Bogotá, estacionado en la acera de enfrente."
I finalment, Pablo Escobar, un mite. Segur que més o menys a tots us sona el càrtel de Medellín i,potser a alguns, el narcotraficant més rellevant de la història segons diuen: Pablo Escobar, que és d’Envigado una vila enganxadeta a Medellín, com l’Hospitalet a Barcelona. La ciutat ara és segura, però resten les cicatrius dels anys de violència. Em van fascinar les històries d’aquest personatge, tant que ja tinc a la prestatgeria un llibre titulat: El Patrón. Vida y muerte de Pablo Escobar. Frissava per comprar-lo des de dissabte.
Aquest home és un mite, una llegenda, un personatge controvertit d’aquells que desperten odis i passions. Odis de molts, com la gent de classe alta o les autoritats que reberen la seva burla, per exemple. I admiració dels pobres als quals ajudava.
Persona sense instrucció, lladre barroer de jove, polític i mafiós. Imagineu-vos quina quantitat de diners va arribar a fer que diuen que podia pagar tres vegades la totalitat del deute extern colombià (aproximadament 4.200 milions d’euros) i que es va oferir a fer-ho. Per blanquejar uns bilionets, vaja...
Les històries són increïbles. Per exemple, va construir “la catedral”, una presó de 5 estrelles per tal de viure-hi quan es va entregar. Hi muntava festasses i quan li van dir que ja era excessivament escandalós va fugir-ne, dic jo que si la van dissenyar per ell no li costaria massa. El van matar en una persecució damunt una teulada, Botero ho té retratat. Una de les històries més macabres va ser que segons diuen, sicaris de Pablo Escobar es van presentar a la discoteca més in de la ciutat a finals dels 80 i van fer despullar un grup de nois i noies (de casa bé òbviament) i els van assassinar. A fora, pintat: “los ricos también lloran”. També em van explicar alguna història amorosa amb gent de renom del món de la faràndula.
Aquest home és un mite, una llegenda, un personatge controvertit d’aquells que desperten odis i passions. Odis de molts, com la gent de classe alta o les autoritats que reberen la seva burla, per exemple. I admiració dels pobres als quals ajudava.
Persona sense instrucció, lladre barroer de jove, polític i mafiós. Imagineu-vos quina quantitat de diners va arribar a fer que diuen que podia pagar tres vegades la totalitat del deute extern colombià (aproximadament 4.200 milions d’euros) i que es va oferir a fer-ho. Per blanquejar uns bilionets, vaja...
Les històries són increïbles. Per exemple, va construir “la catedral”, una presó de 5 estrelles per tal de viure-hi quan es va entregar. Hi muntava festasses i quan li van dir que ja era excessivament escandalós va fugir-ne, dic jo que si la van dissenyar per ell no li costaria massa. El van matar en una persecució damunt una teulada, Botero ho té retratat. Una de les històries més macabres va ser que segons diuen, sicaris de Pablo Escobar es van presentar a la discoteca més in de la ciutat a finals dels 80 i van fer despullar un grup de nois i noies (de casa bé òbviament) i els van assassinar. A fora, pintat: “los ricos también lloran”. També em van explicar alguna història amorosa amb gent de renom del món de la faràndula.
No comments:
Post a Comment