Harvard (Cambridge), Boston

Comença l'aventura

El títol (d'aquest i el següent) hauria d’haver estat SMASHING PUMPKINS i no és un homenatge a Billy Corgan, sinó a les meves estupendes companyes de viatge: l’Ariadna (i les seves divertides històries), l’Esther (au nocturna que se'ns atabalava per això de ser la discussant més estupenda) i la Rosa (i el seu ocurrent pragmatisme), les noies de Civil que m’han adoptat durant aquest viatge i m'han aguantat tot i ser una sobrerevolucionada. Seguint la tònica de Colòmbia, escriuré una crònica breu de tot allò que he fet aquests dies pel nou continent. Això sí, ara asseguda ja a la meva cadira roja de casa i sota els suposats efectes del jet lag (com a primer símptoma, podeu veure que empro alguna paraula en anglès... cosa que odio que fem quan en tenim de ben boniques al català per dir el mateix!) que gràcies a la cafeïna i la teïna només els sent la meva cara. Espero enrecordar-me de tot plegat, sinó reines, acceptaré gustosament els vostres comentaris donant fe de les meves errades, fent d’annexos... Des d’aquí, un sentit homenatge a en Sergio, un noi argentí que estudia a Cornell conegut per molts pompeians de civil, que va tenir la santa paciència d’aguantar-nos.

Veiam, comencem. Per aquells que no ho sabeu el motiu formal del meu viatge era un curs de Law&Economics a Harvard. Sí, com ho sentiu, a la terra promesa. Faig broma, però els que m’heu sentit anomenar aquesta universitat (sense cap intenció repel·lent) sabeu que m’encisa (i no només per la influència de innumerables pel·lícules americanes que en fan referència). Doncs bé, el què m’esperava s’ha acomplert, Harvard m’ha enamorat. No sé què depararà el futur, però realment seria el meu somni americà. Els arbres de fulla caduca amb tons del groc al marró, tot passant per un vermell meravellós. Els esquirols per tot arreu. Les casetes angleses. Les botigues disposades com si d’Eurodisney es tractés. La Biblioteca majestuosa de la Law School. Encís.

("Lex est summa ratio insita in natura")

Tot plegat es pot resumir en què em vaig quedar bocabadada. Evidentment, el nivell dels professors que ens van oferir els cursos és impressionant i constata que estan a anys llum. De tots els temes tractats, si haig d’escollir em quedo amb la taxation de Kaplow, el granfathering (permís per desobeir per motius d'eficiència social) de Shavell - tot i que em va semblar poc aplicable per més intuitiu que sigu-i i l’anàlisi cost benefici (ACB) de les polítiques penitenciàries de Donahue (III).

"On January 17, 1985 not far from this spot two people met and fell in love"
Curiosa i bonic la inscripció, oi?

Passem a coses més mundanes i més divertides, espero. El títol d’aquest llarg escrit també podria haver estat, plagiant a l’Esther, “noies nòmades”. Vam dormir a 4 llocs diferents: un Youth hostel raonable a Boston, la residència de la Divinity (la facultat de Teologia de Harvard) –unes golfes molt acollidores-, un youth hostel amb una funció social que consistia en acollir homeless (paraula constantment repetida) i un tercer alberg Jazz on the Park a Harlem en una habitació compartida amb assenyades xineses i alguna desequilibrada d’edat avançada i pijama estrambòtic. A aquest darrer quan hi vam arribar, la Rosa es feia creus de que allò fós un hostal perquè hi havia una festa de Halloween amb monstres i no tant monstres ;-). No entraré en més detalls, però que quedi constatat que som unes noies tot terreny. Citant en Toni, em quedo amb allò de “Researchers gone wild”. I de tip (impressionant l’enginyeria que es porten amb les propines als EUA: obligatòries, el doble de la taxa, a vegades ja te l’afegeixen, te la reclamen...) la foto més esperada de la temporada: els pijames! Hahahaha. La Rosa ens podria deleitar amb una descripció al més pur estil de desfilada de modes!

El fet d’anar amunt i avall implicava haver de moure maletes i si ets una exagerada com jo doncs en pagues les conseqüències... Segur que North Face ens copia per l’anunci de l’any vinent...










Halloween és una plaga de carbasses arreu dels EUA i de persones que es deixen la vergonya a casa: monstres, infermeres suposadament sexys (per mi, ratllant el “cutre”), toreros amb poc glamour...

Reprenent el tema del curset i de la HLS (Harvard Law School) alguns comentaris. Primer, si vols ser algú al “mundillo” de Harvard cal dur ulleres passades de moda i poc (o molt, segons es miri) estiloses, ja siguis americà, català o espanyol. Segon, la indumentària de cacera (sic) és l’uniforme per a dirigir. Tercer, el mercat tret d'excepcions està fatal. Quart, l’”acadèmia” no és una bassa d’oli, els ganivets aparentment de punta rodona, volen igual que als despatxos i els somriures són poc espontanis. L’any vinent esperem gustosament el paper sobre les relacions de parella que escriurà l’Esther arran de les xerrades “ de noies”. La discussant serà l’Ariadna que emulant l’exemple de..., ens exposarà un contra article sense fer massa referència al de l’Esther sobre la lluita sagnant dels esquirols taronjosos alemanys per la seva supervivència arran dels atacs del esquirols grisos americans. Parlant de parelles sorprenents (o aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid), aprofito per felicitar l’Andrés i la Lucy de la Procuraduria que es casen... Són encantadors, cadascú a la seva manera. Ha estat una agradable sorpresa malgrat que la meva perspicàcia m’havia fet ensumar-m’ho a partir d’alguns indicis. Jo intentaré escriure un paper sobre la ratio de bojos a USA, gairebé dóna per una tesi, creieu-me.

Boston és per molts una ciutat avorrida. Jo, la prefereixo a Nova York, a diferència del què passa a molta gent. Deu ser qüestió de tarannà. La més europea de les ciutats americanes farcida de construccions victorianes.

Passant a temes gastronòmics, que sabeu que m’encanten, diré que no vaig parar d’incordiar fins que vaig tastar la clam chowder. Em va agradar força. De fet, no em queixaré pas de res del que vaig cruspir-me a Estats Units per més fama de fast food que té. Hi ha de tot, sempre en enormes quantitats, això sí. A la foto podeu veure un bar(eto) de Carmbridge on les hamburgueses tenien noms actuals com: the Bill Clinton (ambassador of ove), John Kerry (he voted this as the best hamburguer before he voted against it), Michael Bloomberg( could otspend Hillary and Barack combined -tenen les seves respectives hamburguers)...

(tot sigui per lluir la càmara)

Per cert, USA no és el paradís dels Mc Donald’s sinó dels Starbucks... és increïble el munt que n’hi ha. Jo em quedo amb Juan Valdés (a sota us poso una de les 10 fotos a NY que va intentar-me fer l’Esther) que per alguna cosa és una cooperativa i colombiana. Això sí, vist el cafè americà, l’expresso de Starbucks és una delicatessen.

Mereix un comentari especial el Fung Wah Bus, altrament conegut per Fungi Bus. Un autocar que per 10 euros ens va dur de Nova York a Boston i viceversa. Xinès, òbviament. Ple de xinesos principalment. I de gent poc sorollosa, almenys si la comparem amb nosaltres que semblàvem cotorres. De fet, n’érem tant conscients que vam patir per la nostra integritat quan un xinès es va girar, estava marejat vam deduir després i no volia pas immolar-se. El primer contacta amb NY de la rosa i meu va ser a Chinatown. Una zona dominada per xinesos que van patir les trepitjades de les notres maletes i on es parla més xinès que anglès i sinó que li diguin a la Rosa que va demanar-me una pasta de xocolata i a la fleca no em vaig saber fer entendre (i crec que no era culpa del meu anglès) i em van donar una mena d’ensaïmada de mongetes (creiem... de fet, no em desxifrat encara de què era feta).

To be continued

(avui no sé què passa que el format no em llueix)