Saturday, January 13, 2007

Bolonya, un estrany còctel



Si sentim que algun dels nostres companys diu “aquesta és Bolonya” de ben segur que no està assenyalant un mapa de la península italiana, sinó que empra l’expressió per referir-se al mètode docent d’una assignatura. Però, què és Bolonya a efectes pràctics? Impossible trobar una resposta única. A grans trets vol dir menys hores presencials i en les lectives, un estrany còctel de classes magistrals i seminaris o pràctiques amb una vocació més interactiva, participativa.

Menys hores de classe clàssica on el professor explica i nosaltres prenem apunts es tradueix en què els temaris es donen amb menys profunditat, perquè es pressuposa una preparació prèvia de l’estudiant mitjançant, per exemple, lectures, i part del bagatge teòric es delega als seminaris o pràctiques. Als seminaris en grups reduïts, amb el treball, individual o en equip, s’aprèn d’una manera més inconscient, sedimentant aptituds més que no pas coneixements. Si aconsegueixes esbrinar quin subgrup ets i entendre què et correspon dur a terme en el pla docent, assoleixes eines molt útils com la recerca de informació o l’hàbit de debatre. Menció especial mereix el treball en equip, no tant per l’elogi que sempre se’n fa en referència a la cooperació i a la transigència que aprens, sinó perquè t’hi adones de quins diferents rols pots jugar segons les qualitats i personalitats dels teus companys. Ara bé, el problema és que no hi ha una fórmula màgica pel treball en grup i es converteix, com ha passat tota la vida, en un treball en cadena amb un manager que centralitza provocant diferències notables en les hores dedicades a l’assignatura per cadascun dels components, tot desviant-se de les previsions fetes pels mestres, principalment si algú juga el paper de free-rider.

Aquells qui vam encetar els nostres estudis amb classes tradicionals, ens costa imaginar-nos tot el reguitzell d’assignatures seguint aquesta metodologia que inclou en el còmput d’hores a efectes d’atorgar crèdits el treball a casa. Ens costa perquè resta independència a l’hora d’organitzar-te l’estudi. T’imposa ser constant, et corresponsabilitza de la nota del grup, t’obliga a parlar en públic... però, sota el meu parer, es perd l’autonomia de la “carrera clàssica” en la qual eres avaluat amb un examen un dia a final de trimestre i eres tu qui havia de conèixer com et calia encarar l’estudi de cada assignatura. Bolonya esmorteeix el canvi de l’institut a la universitat, ara continuem tenint deures a casa.

Del que més amunt he dit, se’n desprèn que les assignatures Bolonya són un xic desconcertants perquè no hi ha una recepta única i sovint l’estructuració és d’una enginyeria tan complicada que fins i tot el professor sembla perdre’s i tu no acabes sabent de què és producte la teva nota final amb el joc de tants percentatges. Jo associo a Bolonya la flexibilitat i per tant entenc que mai hi haurà un esquema igual per a totes les matèries perquè més enllà de competències comunes que totes ens ajuden a abastar, cada assignatura requereix una metodologia pròpia. Igual com el fet que a l’ESO se’ns avaluessin les actituds va suposar un canvi al qual tots ens vam acostumar, la certa desorientació que ara patim, s’esfumarà.

Aparentment, no és possible objectar res contra l’avaluació continuada, ara bé, és evident que referma la idea de la UPF, i de la resta, com a universitats full time i, ara per ara, res garantitza que tots els estudiants puguin permetre-s’ho sense treballar. Per tant, espero que la implementació de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior vagi acompanyada de mesures que universalitzin l’educació universitària d’una manera real i efectiva.

Avui aquest garbuix de pràctiques, treballs, exposicions és, per un estudiant de la Pompeu, l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior. Se’ns diu que la finalitat és la convergència amb la resta de països europeus, la majoria poca cosa més en sabem. Això sembla que només planteja oportunitats i, ben mirat, també reptes, fites. Però no podem restar impassibles davant dels paranys que pot comportar. Com nombroses associacions sindicals d’estudiants alerten mobilitzant-s’hi en contra, Bolonya pot traduir-se difuminant la universitat pública en l’àmbit dels postgraus d’especialització que malgrat no ser obligatoris perquè amb el grau (aproximadament la carrera actual) ja n’hi ha prou per obtenir un títol, esdevindran indispensables. L’altre perill que es planteja és el relatiu a la homogeneïtzació de títols que en essència no és negativa, però s’hi pot convertir si hi ha qui s’hi empara per eliminar llicenciatures ben arrelades, com va ocórrer, com recordareu, amb l’episodi sobre la llicenciatura en filologia catalana. Simplement, espero que siguem Europa de debò.
(Article per la Revista El xarrup de la Facultat d'Ecnomia i Empresa UPF)

8 comments:

garmir said...

Hola:
La universitat es una inmensa fàbrica d´aturats, aixó que la Pompeu Fabra es una universitat elitista com ESADE o la ENA francesa i ho tenen mès fàcil per trobar feina, peró un FP de Gestió empresarial ho té millor que un universitari.
La universitat per altra banda va mol bè per enxufar profes paràsits i gent propera al govern de torn ja sigui CIU o el tripartit, si els eco-progres-pijos els agrada molt aixó de treballar a la Uni i cobrar bè sense fer cop, la endogàmia es una vergonya universitària i els precaris catalans paguem amb impostos que segueixin havent filològies que nomès serveixen per qué els progres de torn visquin amb la esquena dreta mentré´s el jovent català es mileurista o de la Catalunya del 600 euros. Si Bolonia serveix per fer neteja de aquesta endogámia i paràsits benvinguda sigui, i la evaluació continua es el millor no els ganduls que estudien 3 nits sense dormir i la resta del curs fan demagogia pogre per cauré bè als endogàmics professors universitaris.

Vanessa Casado said...

La cooptació i l'endogàmia a la universitat és un fet. Però em penso que la crítica no té massa a veure amb l'article perquè pretenia parlar dels reptes i paranys de Bolònia. I la dreta no en fa de demagògia? No fotem. Véns a dir que si el què ensenyen les carreres són competències i metodologia, és injust que s'avalui igual a aquells que aproven per les tres nits que no han dormit que els que treballen cada dia. Però i els qui han d'aconseguir una feina per anar passant i poder presentar-se a uns examens? Com els conjuguem amb Bolònia i l'assistència obligatòria? Pq a la universitat no hi ha d'anar tothom, però tothom hi ha de poder accedir.

garmir said...

Hola:
Vanessa, tens raó que tothom ha de poder accedir a la universitat i per això el millor es una renda estudiantil, perquè així puguin momès estudiar i fer la assistència obligatoria que em sembla necessaria, i a mès tenir 20 alumnes per clase , amb el elevat nombre de professors es fàctible. Aquesta renda respectaría Bolonia i a mès sería una mesura socialment avançada en la linia de que la juventut catalana es dediqui a feines de qualitat i aixi ja abans farien estudis de qualitat. El cost pot ser important peró presupuestariament es podría mirar. No em sembla útopic, es questió de racionalitzar despeses e ingresos. Gràcies per llegir-me.

Anonymous said...

Cada vegada em reafirmo més! Els de la dècada dels vuitanta hem estat els estudiants "proveta" o "gestats embrionàriament" per mentalitats d'un altre món però que se'n diuen europeus.

Primer les aptituds de classe (ESO), després la invenció de l'aula matèria (Batxillerat) i ara l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior "Pla de Bolonya" (Universitat). Ja no sé com sentir-me. Tinc la sensació que maquinen una educació globalitzada i efímera. Tanmateix, no porta enlloc. No hi ha unes bases prefixades que marquin unes directrius estables, ja que van millorant o treient punts de la metodologia segons els fracassos o les alegries.

Companys, Bolonya no és això! Ens han inculcat un ideal convergent europeu on hi viuen molt bé els free riders i les capes socials benestants, recordem que els post-graus d'especialització deixaran d'ésser públics per esdevenir privats i d'un preu, naturalment, car.

Cap on anem? Estem dins la immersió capitalista generalitzadora de idees i eclipsadora de llicenciatures sòbries pels magnants europeus?

Vanessa, hi anem de cap!

Anonymous said...

Hola Vanessa! Com pots veure per fi deixo constància del meu efímer pas pel teu blog.
Avui malauradament, però he de dir que hi ha alguns punts que no acabo de compartir. Al principi de l’article, has enfocat la qüestió crec, des del punt de vista de com l’estudiant viurà l’adaptació al nou model acadèmic recentment introduït, circumstància que és òbviament de gran interès pels estudiants universitaris actuals. No obstant, a mi m’agradaria més discutir sobre les conseqüències a llarg termini de la introducció del Pla Bolonya. En aquest sentit, t’has mostrat especialment benvolent dient per exemple, que “aparentment no és possible objectar res contra l’avaluació continuada”. Jo en canvi penso que les avaluacions continuades permeten amb una major facilitat aprovar, però que en canvi dificulten en gran mesura la obtenció d’una qualificació destacable. És això positiu? Seria discutible, ja que crec que fa disminuir la motivació de l’estudiant. Has exposat com a perjudici de dur a terme una avaluació continuada que impedeix compaginar la feina amb els estudis. Només afegir al respecte, que ara fa ja sis anys que el sistema que se seguia a la facultat d’econòmiques era el de plantejar una pràctica setmanal per assignatura, a més de fixar els horaris del primer any d’11 a 13 i de 15 a 17. De manera que la impossibilitat de compatibilitzar els estudis i la feina ja era una tònica dominant abans de la introducció del sistema Bolonya. I si vols que et digui la veritat, no sé fins a quin punt és això recriminable. Entraríem aquí a considerar el grau de paternalisme que ha de tenir l’administració. Finalment, apuntar que una docència de qualitat requereix temps, i que amb Bolonya aquest es converteix encara en un element més escàs. A més, intueixo que dificultarà molt l’estudi per part de l’alumne quan es tracti de matèries especialment complexes (Macroeconomia de quart...). Com queda ja palès en aquest escrit, estic en contra d’aquest sistema, no per qüestions ideològiques, sinó de pura eficàcia o eficiència relatives a la transmissió del coneixement, encara que també reconec que millora algunes qualitats (recerca, exposició oral, treball en grup...) dignes de ser potenciades.

No voldria acabar sense fer un comentari últim respecte el debat Vanessa - Garmir. No estic en cap cas en contra de les subvencions, però sincerament veig inviable donar una renda a l’estudiant tal com proposes. Ara ja, la subvenció implícita és de 6.000euros l’any (la matrícula no reflecteix el cost real del servei). En tot cas, el que veuria més factibles seria fer que aquells que provinguin d’una unitat familiar amb més renda que paguessin un preu de la matrícula més elevat i l’excedent fer-lo servir per anul•lar, tal com dèieu (pagament de rendes), el cost d’oportunitat que li suposa a un alumne que provingui d’un entorn social més desafavorit.

I a Maiol: fins a quin nivell d’estudis haurien d’estar subvencionats? El rendiment que proporcionen és decreixent, de manera que potser els postgraus ja no són tan indispensables d’especialització, no?

Espero haver contribuït positivament al blog. I com no, reconèixer una vegada més que ha estat interessantíssim llegir a una persona tan brillant com tu. Un petó.

www.fotolog.com/xiuxiueig. (ja hi tens un enllaç!);-)

Vanessa Casado said...

X,

Òbviament les contribucions sempre són positives. No estic en desacord amb res del què dius. Però el meu text és molt, massa, general. Un dels punts que comentes: la impossibilitat d'aplicar el mètode Bolonya a algunes assignatures complexes em ballava l'altra dia pel cap. És cert que Bolonya no ajuda a l'execel.lència, ni de l'alumnat, que es desmotiva, ni de la docència (el descoratjament de la qual també augmenta davant la resposta poc motivada dels alumnes). La upf i la seva voluntat de prestigi l'han duda a erigir-se com a facultat full time. El paternalisme pot ser discutible des del moment en què em posiciona a favor de l'autoresponsabilitat de cadascú (que no la traslladaria a tots els àmbits). I el sistema full time estaria més justificat si la progressivitat en el pagament de la matricul.la igualés més les possibilitats de cadascú.

Moltes gràcies pel link! Ja havia descobert que tenies fotolog però! hahahaha!

Amb contribucions com la teva, em penso que valdria més que proposés un tema de debat i fóssiu vosaltres els qui escrivissiu i no va amb segones.

Anonymous said...

Hola Vanessa! primer de tot, una curiositat: com havies descobert el meu fotolog??? estic intrigadíssim!jejej. X cert, hi espero algun comentari teu, ok? és q una contribució teva donarà molt de prestigi al meu nounat fotolog!;-).
Pel que fa a la resposta, comparteixo que el sistema full time seria molt més coherent si el pagament de la matrícula respongués a una estructura progressiva. De totes maneres, jo sí que considero que el paternalisme podria ser positiu quan la gent té 18 anys i sobretot quan no té la informació necessària per decidir, ja que no sap el grau de dificultat associat als seus estudis.

Un petó i fins aviat!

garmir said...

Hola:
És podria fer a nivell universitari com un carnet per punts així es penalitzaría les assignatures sospesés i es treuria un part de la bonificació, als anys 90 quan jo vaig estudiar a la pública , això ja hi era no sé si ara també existeix , peró el salari aniria associat a aquesta mena de carnet per punts.