Estimats Reis Mags,

Com cada nit de Reis posaré les sabates a la finestra, us deixaré torrons i cava (ara que sent d’Orient potser no beveu alcohol) per vosaltres i unes galledes d’aigua (he après tard que els camells veuen tard) i pastanagues pels vostres camells.

Aquest any no demano pas gran cosa, a banda dels grandiloqüents desitjos de pau, amor i la fi de la fam al món, que escapen dels vostres poders, però potser no del granet de sorra que puguem aportar cadascun de nosaltres. Us demanaria que a aquells qui m’estimo els duguéssiu petits detalls de felicitat, ja sigui en forma de regal embolicat amb papers llampants, ja sigui en forma de somriure d’un dels seus éssers estimats, trobada inesperada, notícia alegrament sorpresiva o somni fet realitat. Tant hi fa. Per mi demanaria ser capaç de mirar-m'ho tot de nou amb els ulls dels nens i encarar-ho amb la seva il.lusió.

En el meu bloc no hi ha un balanç del 2006 com molts han fet. Per bé que reconec que mirar enrera i veure què he, hem i han fet bé i que he, hem i han fet malament és un exercici útil per encarar el futur, em limitaré a escriure a la meva particular carta als Reis el què voldria que vostès ens portin a tots plegats. Però com que només treballen un dia a l’any, intervenir a mode de mà invisible en cadascuna d’aquelles notícies benaurades, unes més abastables i d’altres més utòpiques, que m’encantaria que omplissin els diaris (un procés de pau real amb la voluntat de tots; la concurrència de tots els partits polítics a les municipals difuminant la taca que suposa per la democràcia la Llei de Partits; una economia no basada en el totxo; l’acollida d’immigrants gestionada, que no existeixin fotos de persones tremolant a peu de platja perquè, en el millor dels casos, han posat en perill la seva vida en les pasteres; un hivern fred, un estiu xafogós i una tardor i una primavera que existeixin plujoses i temperades; un descens de l’atur; infrastructures coherents i no fetes a cop de talonari; les seleccions participant amb normalitat a competicions internacionals; l’augment de la presència del català en la quotidianitat; ... i que, per dir-ho metafòricament, per llei sí que onegés només una bandera, la senyera, als edificis oficials) els resulta complicat, però estic segura que mica en mica ens hi apropem si ens porten a cadascun de nosaltres el seny que a vegades sembla que ens manca.

Suposo que per més bona minyona que pugui haver estat, les meves peticions no seran concedides, però els informo que molta gent, les ho manifesti o no, les comparteix i potser així, amb els mèrits de tots ens hi acostem una mica més.