Salvador

"Jo no estimo el meu cant, perquè sé que han callat tantes boques, tants clams, dient la veritat" (I si canto trist, Lluis LLach - banda sonora)

Ahir vaig anar al cinema per veure aquesta pel·lícula. No entenc ni de cinema ni de història, però em va emocionar i no m’estaré de recomanar-la.

Al juliol el govern central va aprovar el projecte de la Llei de Memòria Històrica, francament insuficient i ambigua, però necessària en qualsevol cas com ho demostren les veus que encara s’aixequen a favor d’una visió allunyada de la veritat confeccionada per la dreta. Una d’aquestes veus és la d’un dels articulistes catalans més llegits, el sempre provocador Salvador Sostres. En el seu article d’ahir s’atrevia a titllar la història de Puig Antich de ”l'enèsima mentida d'una esquerra...”. Jo em preguntaria quantes mentides de la dreta queden per desmuntar? Bé, tampoc crec que s’acabin mai de desmuntar quan no s’anul·len els judicis sumaríssims i quan la reparació serà merament hnorífica mitjançant la certificació d’un consell de notables, per la constitució del qual cal sine qua non els vots del PP al Congrés.

Salvador Puig Antich és presentat com un Robin Hood del segle XX, amb uns ideals lloables i uns objectius que segurament hagués compartit amb ell si hagués viscut en la seva època. És un exemple més de l’aforisme: “ el fi no justifica els mitjans”. Potser era culpable de la mort del policia però el procés no va respectar cap tipus de garantia i la injustícia era flamant, la darrera demostració de força d’un règim que tocava la seva fi. Segurament no va ser la pitjor atrocitat que va cometre el règim franquista, però en el seu moment va despertar alguns sectors de la població i està bé que ens refresqui la memòria actualment, no podem donar ales al revisionisme.

En sortir em va sorprendre sentir un comentari, que ja havia escoltat d’algú altre abans, quan es lamentava de no haver viscut en aquella època perquè les circumstàncies més extremes si l’haguessin mobilitzat. El to de retret indicava que ara no s’involucrava en res... Ara no correm davant dels grisos, però no podem romandre impassibles.

Com que la pel·lícula no està exempta del toc sentimental, que l’aporten tant la relació amb les seves germanes, particularment amb Merçona, com els seus amors, transcric la cançó de Joan Issac dedicada a Margalida, l’amant eterna de Salvador Puig Antich.

A Margalida (Joan Isaac)

Vas marxar no sé on.

Ni els cims ni les aus

no et saben les passes.

Vas volar sens dir res

deixant-nos només

el cant del teu riure.

No sé on ets, Margalida,

però el cant, si t'arriba,

pren-lo com un bes.

Crida el nom

del teu amant,

bandera negra al cor.

I potser no sabràs

que el seu cos sovint

ens creix a les venes

en llegir el seu gest

escrit per parets

que ploren la història.

I que amb aquesta cançó

reneixi el seu crit

per camps, mars i boscos,

i que sigui el seu nom

com l'ombra fidel

que és nostra tothora.