Independència, la caseta i l'hortet en 30m2

La independència personal és l’objectiu, l’habitatge una de les seves expressions naturals. I els joves d’avui veiem el nostre camí barrat per assolir la nostra fita, alhora que rebem un allau de crítiques contra la nostra major dependència dels pares tant bon punt apareixen les estadístiques sobre l’edat que abandonem la llar.

La caseta i l’hortet, expressió màxima de la nostra cultura de la propietat, havia estat una utopia per esdevenir un objectiu abastable. En l’actualitat, per nosaltres, torna a ser un somni, tant llunyà, que ja no demanem tantes prestacions, sinó un simple espai on poder començar a definir autònomament les nostres línies.

La situació concreta al Vallès és especialment gravosa fruit de la ubicació i de les característiques del nostre territori. La correlació entre la proximitat a Barcelona i el preu dels pisos és molt forta, de manera que els imports als pobles al llindar de l’urbs fan esgarrifar. A l’anterior, hem d’afegir l’atracció que les nostres viles encara presenten per aquells qui viuen en les grans conglomeracions. Les característiques del Vallès combinen la curta distància amb el pol econòmic del país amb una vida encara de poble en molts dels nostres espais, si bé, l’irremeiable creixement poblacional, la desnaturalitza cada vegada més pel rol de viles dormitori, reflex del model de vida que s’imposa, que molts dels nostres municipis estan jugant i que hem de frenar. La nostra actuació per a aconseguir-ho ha d’orientar-se a que, per una banda, els mateixos siguin, en la mesura del possible, la font d’activitat econòmica pels seus habitants, i que per l’altra, l’oferta d’oci i d’interrelació social tingui com a nucli les nostres poblacions. Els joves de la ciutat fugen cap al Vallès: a més demanda, més preu; i els joves del Vallès què em de fer? Continuar expandint l’àrea metropolitana més enllà? Pensem en l’agreujant que això suposa fent multiplicar els desplaçaments, tot incomodant la nostra vida i fent el sistema menys sostenible, doncs les nostres feines són sovint indissociables de l’atracció econòmica de la ciutat.

A la pregunta què hem de fer, ja no s’hi pot respondre amb la frase feta catalana “vendre la casa i anar a lloguer”. Els arrendaments, una opció adequada pels joves malgrat no sigui excessivament atractiva pel caràcter central que ha assolit la propietat, estan a preus desorbitats, potser una legislació més proteccionista vers l’arrendador seria òptima per aconseguir un parc d’habitatges de lloguer, però no oblidem que alhora aquesta podria conduir a abusos. I és aquí on els poders públics poden esdevenir una peça clau en la relació constituint-se mitjançant borses d’habitatge en garants real del compliment de les prestacions d’una i altra part, perquè, per exemple, ningú dubta que un propietari llogarà sense tantes reticències un pis si sap que en cas de desperfectes o impagaments, la solvència de l’Administració l’empara.

L’habitatge ha esdevingut un bé de luxe. La bombolla immobiliària, de què tots hem sentit parlar i vers la qual esperem que s’acompleixin les teories que, amb la credibilitat de conte de nens petits, diuen que petarà o s’estabilitzarà, s’ha de solventar. De solucions n’hi ha moltes, cap de perfecta, però totes elles han de passar pel coneixement de la realitat social del territori on pretenen ser aplicades, per més que resulti temptador emmirallar-se en el model dels països nòrdics i els seus mòduls de 30 metres quadrats, doncs la seva estructura familiar, econòmica, social, cultural... és diferent. No proposem tampoc considerar les segones residències, donat el seu caràcter de bé d’inversió i de la seva contribució negativa a la solució del problema, com a, amb un cert paral·lelisme la història, béns de mans mortes, perquè moltes d’elles són els estalvis de tota una vida i no és el petit propietari el principal generador de la problemàtica. El lliure mercat immobiliari ha tendit a especular i la solució passa per una actuació activa de les administracions en el mercat, com a agents que concorren amb les empreses privades. Cal, per tant, el compromís de tots els nivells administratius.