El Tió

Tot i que avui tocaria parlar de l’home dels nassos, el meu escrit va d’una altra tradició catalana. Enguany, després de descobrir que a Còlombia els regals els porta el “Niño Dios”, he intentat explicar als meus amics colombians que a casa nostra era el Tió i la seva suggerència ha estat que faria bé d’escriure un post sobre aquesta tradició tan nostrada tot i que amb una mica de retard per veure si aconsegueixo més claredat expositiva. Haig de dir que m’he hagut de documentar un xic sobre les arrels d’aquesta festa. Escric en català perquè sé que sempre m’acaben entenent.

En primer lloc, ja sabeu que jo sóc partidària del Tió i no del Pare Noel, com algú deia de manera molt graciosa i malauradament gràfica l’altre dia quan jo em queixava que era foraster (no he arribat encara a muntar escamots en contra com d’altres...): un immigrant sense papers que treballa il·legalment amb el beneplàcit de tots.

Bé, en primer lloc, un tió normalment és un tronc de llenya encès, que està cremant. I ara molts em direu, ah sí? Però a casa no l’encenem pas el Tió, de fet, any rere any fem servir el mateix. Sí, a Ca l’Arcís també però resulta que en temps ancestrals (i m’aturo aquí en el meu viatge en el temps perquè en alguna banda he llegit que el Tió té a veure amb la celebració dels solsticis amb foc i ja no arribo a poder transmetre aquest grau de coneixement) sí que l’encenien deixant-lo fumejant abans de picar-lo o després un cop havia complert la seva funció.

Doncs bé, si els Reis són els que duen els grans regals, el Tió é sl’encarregat de fornir llaminadures i algun detallet a la quitxalla (i no tan quitxalla ara que ha de rivalitzar amb tants mites portadors de regals).

Per a aconseguir-ho, els nens durant el mes de desembre (a algunes llars es comença només encetat l’Advent, d’altres per la Puríssima i els més endarrerits, per Santa Llúcia) han d’alimentar el tronc (la tradició era anar-lo a collir al bosc i decorar-lo. Ara en trobem un fotimer a la fira de Santa Llúcia amb la cara somrient pintada i una barretina). Jo li donava mandarines i dolços (el volia mimar perquè fos ben generós) segons les indicacions dels meus pares (molt llestos ells... :-P). Em feia una il·lusió veure les pells de la mandarina l’endemà. El dia que no s’ho menjava, marxava jo tota preocupada a l’escola. Alguna amiga meva, menys innocent i més múrria que jo, m’explicava que ella arrufava el nas i no entenia com un tronc menjava i va decidir-se a marcar la fruita que li deixava i se la va trobar al cistell de la fruita l’endemà... fent-se gran de cop.

Acomplida aquesta litúrgia, a casa el fèiem cagar la Nit de Nadal (hi ha cases on ho fan el dia de Nadal) havent sopat (ja sabeu que a Catalunya, en teoria el sopar no és tan majestuós com el de la resta de l’Estat on no celebren Sant Esteve i, en canvi, Nochebuena és festa grossa) abans d’anar a Missa del Gall (després d ela qual toca ressopó amb coca de forner i vi bo). Les cançons per fer-lo cagar (molt escatològic, sí) varien d’una casa a l’altra. Jo solia cantar “Caga tió, caga turró; d’avellanes i pinyó;i si no cagues,et daré un cop de bastó!!”. I llavors em feien sortir de prop de la llar de foc i devien fer mans i mànigues per col·locar els regals sota la manta que cobria el tronc i que jo pegava conscienciosament. El procediment es repetia unes quantes vegades i finalment, quan ja s’havien acabat els regals, em cagava una arengada ben salada.

I fins aquí la descripció d’aquest costum. Aprofito per desitjar-vos de nou un 2008 genial!