L’abstenció

Avui comentava que em preocupava el tema de l’abstenció i algú que em coneix força bé m’ha dit que em m’amoïnava perquè jo era “així” però que en realitat és “normal” no anar a votar perquè tot queda igual (en referència a que a moltes autonomies les coses no s’ha mogut ni un pèl...). En dir-m’ho m’he adonat que efectivament aquells que sent amateurs ens mirem la política de prop, ens esverem en veure l’apatia de la gent, ens sorprèn... D’alguna manera sembla que enarborem els ideals republicans més primigenis on per damunt dels individus regnava el bé comú i només era bon ciutadà aquell que s’implicava en el bé comú.

Hi ha qui sosté que una alta participació no és símptoma de que les coses rutllin, ans el contrari, fa patent els problemes (11-M, crisi francesa...), tant de bo els qui ho apunten no tinguessin raó. Tant de bo la gent confiés plenament en què cada contesa el canvi és possible i que els qui recolzen els qui governen ho percebessin com un risc i que tots plegats ens animéssim a dir la nostra amb la nostra papereta... Jo hi crec.

A Catalunya només, que no és poc ni intranscendent, celebràvem eleccions municipals. S’han acostat a les urnes 2.887.029 catalans (dades del Ministeri de l’Interior, no de la Conselleria de Governació perquè al cap i a la fi una mostra que no som un Estat Federal és que la competència en la convocatòria d’eleccions municipals continua sent del nivell central), que representen un 53.8 %. No hi ha anat 2.479.044. Han votat en blanc un 3.10 %, dada que complementa molts dels punts següents, enfortint algunes de les explicacions de l’abstenció i afeblint-ne d’altres.

Perquè al col·legi hi van anar pocs ahir? Va fer sol sí, però més enllà de la meteorologia a l’abstenció estructural que pateix Catalunya i que ronda el 25%, s’hi suma aquesta vegada el desgast per tantes consultes (i no pretenc pas ser crítica amb el fet que sovintegin eleccions tot i que no sé fins a quin punt garanteixen una millor salut democràtica) acompanyades amb una impregnació constant de la quotidinitat del conflicte polític i com destacava amb el només al encetar aquest paràgraf, es tracta d’eleccions a nivell municipal i per alguna raó molta població entén que allà on es juga les garrofes és a les generals i que a les locals hi hagi el color polític que hi hagi doncs tampoc variarà massa la cosa.

No ho pretenia plantejar ni com un problema ni com una reflexió, simplement exposades una sèrie d’idees potser no del tot connexes cal que reflexionem el paper que ha jugat un cert descrèdit de la classe política, la malfiança de la mateixa i/o el descoratjament per la seva actuació. I és aquest el vot abstencionista que realment em preocupa, el d’aquell per qui realment argüir alguna d’aquestes tres raons no és una excusa.

I evidentment, ens queda un consol: la participació ciutadana no acaba en la participació electoral, hi ha altres formes de participació política o cívica que la duen a terme persones realment compromeses, vagin o no a les urnes.

(paràgraf afegit sobre un punt que tot i que ahir tenia en ment em vaig descuidar i que m’ha vingut al cap gràcies a un article d’en Carles Capdevila a l’Avui que m’han enviat)