El decret de castellà

Més enllà del què suposa una hora més de castellà a Catalunya on el català, sense atendre a les fredes dades estadístiques sinó al carrer, va en retrocés en quantitat i en qualitat, i pensant que els nens assoleixen força competències lingüístiques (algunes se sobreposen entre les diferents llegües) i que potser seria hora de reforçar altres àmbits, m’acostaré a aquesta polèmica des d’una òptica més jurídica.

El coneixem com a Decret de castellà, per tant una norma amb rang reglamentari emanada de l’Executiu Central. En base a quins títol competencial? 149.1.30 (bases de l’educació) de la Constitució Espanyola (CE). Per tant, es prefigura com a competència compartida: les bases, que haurien de ser principis (el mínim comú denominador) corresponen a l’Estat i el desenvolupament, que implica marge de decisió, poder implementar polítiques diferenciades, a la Generalitat. Però a aquest garbuix hi hem d’afegir que s'emparen en el 27 CE (dret a l'educació) per enfortir la seva competència basant-se en el 149.1.1 (La regulación de las condiciones básicas que garanticen la igualdad de todos los españoles en el ejercicio de los derechos y en el cumplimiento de los deberes constitucionales), un dels títols transversals que serveixen per trinxar les competències de les Comunitats Autònomes.

Aquest és un exemple més de tantes extralimitacions que l’Estat ha comès a l’hora de legislar allò bàsic, que l’han dut, en d’altres ocasions, a considerar bàsic fins i tot aspectes merament executius.

Si a qualsevol que no tingui ni idea de dret li preguntes què és bàsic, segur que li costa de definir. És doncs un concepte jurídic indeterminat. Però en qualsevol cas crec que per sentit comú, no ha de resultar una regulació detallada, sinó merament unes línies generals. D’això se’n deriva lògicament que aquestes es regulin en una llei i no en un reglament, norma inferior i subordinada a la llei, el qual no pot actuar de manera independent.

El govern central ja hi té la mà trencada en sobrepassar els límits legals i lògics en les competències compartides, però s’ha oblidat que l’Estatutet ha operat un canvi legislatiu i en el seu article 111 especifica, almenys fins que el Tribunal Constitucional no el retalli o l’interpreti restrictivament. L’Estat només pot regular per llei els principis bàsics segons la definició de què s’entén per competència bases-desenvolupament, disposada amb afany de protegir-se front les habituals ingerències.

El meu coneixement sobre la matèria és parcial, l’ensenyament és una competència ben enrevessada, ja en l’Estatut de 1979 tenia un tractament singular, el de competència plena. I l’actual 131 segurament tampoc “casa” (que diuen els castellans-i perquè llavos diguin que no en tenim un bon nivell-) bé ni amb la Llei Orgànica 8/1985 reguladora del dret a l’educació ni amb la 2/2006 de l’Ensenyament en general.I sí, la Constitución és la Norma Suprema a l’ordenament jurídic espanyol, però per temes competencials, cal prendre en consideració el bloc de la constitucionalitat que aglutina a més de la primera, l’Estatut.

I tot plegat és només una del reguitzell de raons que ens porten a rebutjar aquest Decret.