Poti-poti de coses que he constat dels US

Si algú em demanés quina paraula defineix els US, ara per ara i sense cap mena de dubte, diria que EXAGERACIÓ. Tot és GRAN, MOLT GRAN. Els cotxes, els pots de sabó, les llaunes... Per postres, les mesures són diferents a les nostres i em costa d’aclarir-me, mai sé ben bé el què compro. Tot i això, garrafes d’aproximadament 5 litres de llet o ampolles de dos litres de salsa per pasta em semblen exagerades. I el cas és que tu acabes entrant en la dinàmica de la seva cultura. Que et regalen una pepsi de 2l si agafes tres pelis al videoclub, doncs n’agafes tres. És un país pensat pel consum. Per exemple, jo necessitava comprar un raspall de dents i no en trobava amb tap i sabeu per què? Doncs perquè venen a banda paquets de 10 taps perquè en tinguis per donar i vendre.

El què no adopto és la seva manera de menjar. És increíble. Si fins i tot les amanides tenen un kilo de salsa de gust i composició no identificats. En concret, la meva ja odiada Caesar Salad és el plat nacional. La pots trobar arreu fins i tot a restaurants mexicans o ètnics. Estan com estan perquè les racions són immenses, greixoses i hi ha menjar arreu. A tota hora els veus cruspint alguna cosa. A tota hora. Les barretes de xocolata són omnipresents.

A més, són desmesurats. A un restaurant del Campus vam demanar nachos per picar i ens van dur (literalment) un cistell ple. Ens els vam endur a casa perquè aquí funciona això del take away com a Colombia i en vam tenir per tres dies. Ara la major desmesura és el gel. Que demanes aigua o coca-cola, doncs te’n serviran la quantitat que vulguis i els cops que vulguis, això sí amb mil kilos de glaçons… Si a això li sumes el seu particular canvi climàtic en forma d’aire acondicionat que aconsegueix que els pingüins puguin viure-hi, el resultat és una gola feta una porqueria..

I si per fer-me passar el fred vull un cafetó, d’Starbucks o sucedanis en puc trobar cada cantonada. Demani el beuratge que demani tot té el mateix gust: cafè aigualit amb llet. Has de demanar llet almenys semidescremada perquè la normal és tan cremosa que es podria tallar amb ganivet. Sempre demano espresso perquè ho posen a les pissarres però d’espresso només en té el nom. I mida petita que ja dobla la del cafè amb llet a Barcelona. Això sí, tot en fabulosos gots amb tapa i un packaging impressionant (es veu que això per evitar cremar-te està patentat). Com enyoro els meus tallats...

Com sabeu, US és el país dels rànquings, arreu trobes alguna cosa que t’informa que l’establiment, l’hospital o el què sigui està en el top 10 d’alguna classificació. Després quan grates un xic, t’adones quin era l’abast geogràfic i l’especificitat del rànquing... També és el país dels disclaimers. Les exoneracions de responsabilitat estan per tota arreu. T'informen dels perills més inusuals com no posar el gat al microones o que anar en bici és perillós. Però no és que els empresaris s'hagin begut l'enteniment, no. La raó són els casos de danys estrambòtics on els consumidors han tingut èxit.

L’especialització del treball és bona, però la seva funció és còncava i a US estan més enllà de l’òptim on la pendent ja és negativa. Que truques per recarregar el mòbil, doncs l’agent que t’atén no sap res de les tarifes perquè no és la seva feina. Que vas a l’edifici de davant de la facultat de dret i demanes on és aquesta, doncs no t’ho sabran dir perquè no és la seva feina...

També em sorprèn el grau de cura que tenen per les zones verdes i en canvi l’asfalt està destrossat. I m’empipa més que em sobtar-me la despesa energètica que fan. Per exemple, la llum dels passadissos dels blocs no la tanquen. Per què posar una llum que s’apagui automàticament.

Aquesta és la terra dels extrems. Per exemple, o tens un iphone o tens un mòbil de fa deu anys.

I constato que l’American dream no és res més que un somni.