UofC

The University of Chicago (1892) és una petita ciutat al sud de Chicago. No té res a veure amb els escenaris de les universitats catalanes. Em té encisada. I com que ja sabeu que sóc molt corporativa, ja en tinc la tassa de merchandising. Ja sabeu que jo aplico el meu “nacionalisme” a tot i, per tant, pobre d’aquell qui critica the University of Chicago.

De debò, és increïble. Trobes racons plens d’encant. Un gronxador en un arbre. Un balcó que combina heura amb plantes perfectament cuidades. Un passadís que s’obre vers un pati interior amb llums antigues. Edificis antics combinats amb l’avantguarda arquitectònica. Vas caminant i per casualitat et topes amb una escultura de Moore referent a la bomba atòmica o la Robie House de Frank Lloyd Wright.

Això sí, no està pensada per anar amb els meus looks de talonets i faldilleta. Però ja sabeu que “antes muerta que sencilla” i que no abandono el meu estil per una dessuadora grossa, uns pantalons de xandall i unes flip-flop. A més, sé diferent està bé, la gent sempre t’elogia les arrecades, les ulleres (no m’estranya vist que les que llueixen per aquí), les bosses... Estic encantada!

Només em preocupa el meu English... definitivament sé fer exàmens però d’anglès... tururut. A la gent li crida l’atenció (en part perquè donat el meu to de veu no poden evitar sentir-me) això que parlo que no és ni castellà, ni francès ni italià i aprofito per explicar-los una mica de quin peu calço. M’he adonat que dic un fotimer de frases fetes i que em són indispensables per poder-me comunicar. Les intento traduir i explicar el sentit perquè els americans que conec m’ensenyin quina és l’autòctona. Total, blowing and making bottles.