El meu studio, “casa” meva

(vistes)

(El retard en l’acualització s’explica per l’enrenou de tràmits i perquè encara estarem uns dies sense internet fins que l’instal·lin)

És curiós com de seguida he pogut anomenar els meus 36 metres quadrats, casa meva. Acabades les colònies de des(orientació) -on la Caixa pretenia que ens ho passéssim tan i tan bé que quan haguéssim d’encarar l’”stress” acadèmic, un alt percentatge abandonem la beca i estalviïn calers-, va tocar arranjar els estudis.

Acomiadats els rebecaris que partien cap a l’aeroport per anar a diferents puntes dels US, vam anar a llogar un cotxe. Un SUW o USW... un tot terreny d’aquests baixets. Primer ens volien donar un descapotable. No vull ni imaginar-me la pinta que haguéssim fet amb les maletes i tots els trastos en un convertible d’aquests.

Total, carretera i manta (mai millor dit). Després d’escenes divertides fruit del desconeixement de cotxes automàtics (com per exemple que el primer que cal fer és posar la clau i engegar!) i de les normes de circulació d’Illinois (no aconsegueixo entendre quan està permès girar), vam arribar a Target. Armats amb un carro (finalment van ser dos), ens vam aventurar com aquell qui va a la Selva a comprar tot el parament que necessitàvem. Vànoves, llençols, tovalloles, estovalles, olles, plats... tot semblava indispensable. I jo donant pel sac perquè tot em quedés conjuntat. Primen els verds, blaus i marrons. Després va tocar la teca i els productes de neteja. Entre la varietat i les mides em podia haver estat hores i hores en un passadís: ja sabeu, deformació professional d’haver treballat a la Sala. Vaig al·lucinar amb les mides. D’acord que no entenc això de les mesures de oz., gallons i tot plegat, però és que tot em semblava mida industrial. Fins i tot els sabons eren més grans i a més com que fan ofertes sempre acabes carregant més quantitat. Crec que exageració és el que defineix la cultura americana. Total: 4 hores immersos en el consumisme. Això sí, m’ho vaig passar pipa.

Després ens vam aturar al supermercat més pijo de la ciutat on tenien fruites i verdures de tot tipus. Ja sabeu que em perden. I tot amb un aire ecològic. Vaig descobrir que es pot comprar carn de biso. Realment és més melosa que la de vedella. Bona tria. Demà la provarem amb la slice salad que constitueix el menú de sopar.

Després va tocar tornar a agafar l’autovia cap a l’apartament... No comments. Vam sortir massa avall i vam acabar a uns barris d’impressió. Vam girar cua i vam aconseguir arribar sans i estalvis a Drexel Ave. Després tocava descarregar el cotxe. Ja us podeu imaginar l’espectacle: maletes, bosses i més bosses (tinc tantes bosses de Target que no em caldran bosses d’escombreries en un any, us ho ben juro), caixes i més caixes. Un cop muntat tot, fa força goig i es va perfeccionant. Entre tràmits i fer de mestressa de casa, se’m passen els dies volant. Ja hem descobert un parell de llocs acceptables per dinar: un noodles i Médici que tot i el nom em va semblar més mexicà que italià. Vam visitar un lloc per comprar bicis (calen per anar pel Campus) i ens vam trobar que l’amo era “genio y figura” com algun catedràtic insigne de la upf. Et citava Friedman i Ford, criticava les dones, tenia dos gossos per allà i diversos lloros sense gàbia. Tot un què la botigueta.

I fer la bugada? Això sí que no té preu. Després d’haver-me empassat tantes pel·lis americanes on es baixava al sòtan a fer la bugada, em veig a mi amb un cistellet i cap a enfrontar-me amb la rentadora. Entén els programes, no barregis la roba, posa el detergent correcte... Mira que la de casa l’entenc més o menys... El resultat prou bé. Només una samarreta tacada, una faldilla que en teoria no podia anar a la secadora sembla intacta (quan me la posi realitzaré –en el nou idioma que parlo Catenglish- que és de la talla de la Barbie patinadora), un mitjó desaparegut (avui quan baixava a tirar la brossa al carrer de darrera he fet l’expedició, emulant Indiana Jones, en busca del mitjó perdut i no hi ha hagut sort. Sempre em pregunto on van a parar aquests tipus de coses)... Però en general, la mar de bé. Sóc una mestressa de casa orgullosa. De fet, m’entreté moltíssim.

Ah! I ara entenc perfectament els capgrossos de Mataró. Vam comprar un posacoberts que no hi cap en el calaix.

Amb tanta “orientation” i vacances, la rentrée serà complicada.