Probablement aquest post donarà la raó a molts dels que creieu que això de les beques de
Dimecres 13 vam anar a Bradford Woods (anomenat per mi Breton Woods... inevitable!). Un parc on uns monitors peculiars ens van fer teràpia de grup. Ens vam separar per grups de quatre (el meu era de dos perquè ja sabeu que sempre haig de donar la nota... No pas perquè fos una marginada) i després, molt intel·ligentment, van dissoldre aquests grups fent que cadascú triés un color. El meu, el vermell. El meu equip el formaven: en Carles (politòleg), l’Edu i en Raúl (economistes),
El nostre monitor era un mini passota que tenia pinta d’expresidiari (de fet, a la nit ens el vam trobar a un restaurant que ens havia recomanat disfressat amb bombí i ulleres sense vidre (no comments). Al matí altres grups van treballar la cohesió de grup amb un monitor que anava dient clap your hands if you listen me, clap two times if... o amb un monitor filipí que 1) creia que no sabíem on eren les Filipines i 2) era més papista que el papa i es creia tot el tema de l’American way of life. Nosaltres vam jugar a pilla-pilla, a batalles diverses per parelles i al jo mai mai... (ja us podeu imaginar a què vam derivar). Total, arriba l’hora de dinar i ens trobem amb el típic menjador de colònies (i amb la conseqüent olor) i un àpat certament dubtós. L’activitat de la tarda va ser genial, genial. Esn van deixar a cada grup a puntes diverses del llac on teníem quatre fustes, tres cordes i uns bidons. Havíem de construir un vaixell que surés i que ens portés a tot el grup fins al moll. Unes pintes feiem amb bambes, bikini i una armilla salvavides d’aquelles. Pensàvem que ho teníem tot perdut amb tant enginyer aeronàutic, arquitecte que hi havia a altres grups. Però més val pocs i ben avinguts. L’especialització en el treball és important. Si en Carles i jo podíem fer el tonto però no fer nusos, més val que ens quedéssim amenitzant la situació. Vam anar força ràpids a muntar-lo al terra però se’ns va desfer al posar-lo a l’aigua. El vam refer duna manera força “chapuzera” tot i que jo era partidària de desmuntar-lo i sant tornem-hi. Però amb penes i treballs (i algun dit aixafat) vam aconseguir pujar tots a sobre i navegar. Uns remaven i d’altres feiem de comparsa. Ens ho vam passar pipa (i no perquè guanyéssim i ningú més aconseguís arribar). El nostre repertori (que podria haver reproduït el diluvi universal i emular l’arca de Noé) va incloure des de Céline Dion a Titanic a “Como una ola” de Rocío Jurado. Impagable.
Com impagable va ser el sopar American total del vespre. Per mi que els onion rings eren mutants de grossos que eren. I que bons que són els fingers de mozzarella. Les coses que engreixen són bones, però les americanes embafen.
No comments:
Post a Comment