NY poti-poti

My co, me, Manhattan Bridge, and the Empire State (avui il·luminat amb els colors de la Xina perquè és la seva diada... No comments)

Aquest país se l’ha d’acceptar amb les seves contradiccions. Com va dir mig en broma mig seriosament el president d’Eslovènia: a Europa no és que siguem antiamericans, és que som diferents i d’alguna manera, millors. Es veu que en una edició anterior del mateix acte, on es convida un polític a parlar sobre l’UE a NYU, Clinton va reconèixer que teníem raó els europeus.

Però aquest país, com tot, s’ha d’acceptar amb les seves virtuts i els seus defectes. Ja se sap que la meva interpretació de defecte és força àmplia. Se’m coneix també la flaca que sento pel menjar. Trobo molt a faltar els nostres hàbits. Com em deia aquest estiu un il•lustre advocat, per nosaltres els àpats són una litúrgia. Aquí, la gent menja en quatre burjades, qualsevol cosa i la gran majoria pensa que cuinar és una pèrdua de temps. Cues al carret de menjar indi a Washington Square. Cues al Mamoun Falafel de McDoughal St. Sostenen que nosaltres cuinem perquè treballem menys. Primer, m’hi enfadava. Ara ja penso que potser sí que treballem menys, però i què?

Però en el bo i en el dolent, US és el primer país del món i tots ens escoltem l’Obama a la cimera de l’ONU parlant de canvi climàtic, d’armes nuclear o d’Israel i Palestina. Fins i tot Gadafi se l’estima. Ah, i les filles de Zapatero.

En la salut i en la malaltia... una metàfora semblant. No m’he begut l’enteniment, però vaig riure una  bona estona (els meus companys de despatx estan convençuts que estic mig boja perquè ric tota sola en general) amb el tema dels casaments quan llegia la següent part del Diari de Sessions del Congrés: “Dicho esto, a efectos del «Diario de Sesiones», he de decir que asumo la presidencia por cuanto que nuestro presidente José Ignacio Llorens ha contraído segundas nupcias y conviene quede en acta el agradecimiento de la Comisión de Medio Ambiente y nuestra felicitación. Creo que ninguno de ustedes está pensando mal, con esa maledicencia que normalmente nunca tienen los políticos de que los hombres son las únicas personas que se equivocan más de dos veces o cometen errores dos veces; más bien creo que estarán pensando en aquella frase de Pascal, de que el que insiste por segunda vez es porque está convencido de sus actos. Quiero que conste en acta la felicitación de esta Vicepresidencia para el presidente, que se casó el viernes con Paloma, que aún no ha salido en viaje nupcial, y por tanto a lo largo de la mañana estará presente algún tiempo con nosotros. Espero que sea el sentir general de todos los grupos políticos aquí presentes” (DS. Congreso de los Diputados, Comisiones, núm. 723, de 28/06/1999)

Xerro pels colzes i sempre miro la gent perquè m’encurioseix. Doncs bé, a Barcelona era perillós perquè la gent devia pensar que em faltava un bull. Però aquí ho és molt més. Un home se’m va posar a cantar una cançó republicana quan li vaig dir que era de Barcelona i em va defensar la teoria de que la Segona Guerra Mundial no hagués ocorregut, si US hagués recolzat el govern republicà. Això a peu de l’oficina, amb els meus companys mirant-s’ho des de la recepció amb incredulitat.

 

Dissabte vam anar amb una colleta ben maca al Dumbo Art Under the Bridge Festival a Brooklyn. No sé si en aquest país a “sota el pont” té les mateixes connotacions que en català, però ben bé, eren quatre arreplegats. Jo tinc escassa sensibilitat artística i el meu gust no està educat, però anomenar un home amb brossa a sobre ART va més enllà dels paràmetres que puc entendre. Se’n salvaven les fotografies de l’Andrea sobre boxejadors i poca cosa més. Això sí m’ho vaig passar de bé escrivint els meus poemes de Machado i Miquel Martí i Pol en aquelles obres on el públic col•labora... Jo diria que Yoko Ono té un arbre-escultura amb missatges a Berna...

Gelat a la Brooklyn Ice Cream Factory i Sopar al Canergie Deli

Com veieu a les fotos, em dedico a organitzar esdeveniments socials amb gent molt variada: de Chicago, de Barcelona, de NYU... Ja dic jo que hauria de ser "organizadora de bodas, bautizos y comuniones" (perdó però sona més autèntic així) i no aprenent de jurista!

I, per acabar, un disclaimer (em temo que el meu català s’està contaminant...): no sóc italiana! El proper que m’ho digui li dic que sóc de l’Alguer i pobre haurà d’escoltar una història més enrevessada que la que explico ara.

El setembre s’acaba. Ja duc més d’un mes aquí. La roba d’estiu ja està guardada i les gabardines penjades. Llàstima que el document de word anomenat t*** encara estigui buit.

La societat auditora/controladora/fiscalitzadora

L’altre dia en un seminari va sorgir el terme de “audit society” i no pas fent referència a una empresa de control comptable, sinó al “control” al què sotmetem als poders públics. Hi vaig estar pensant i llegir els diaris i veure els telenotícies m’han fet encallar-m’hi.

Abans confiàvem en aquells que escollíem a les urnes, se’ls creia responsables dels seus actes i dels òrgans que en penjàvem d’una democràcia més indirecta. No cal entrar en debats filosòfics sobre democràcia, oligarquia, ni de perfecció republicana. És la constatació que s’ha erosionat la refiança general, que no era pas cega, sinó que es dirimia a les eleccions (on curiosament hi continua participant un gruix notable de persones que són, segurament, aquells qui es malfien).  

Ara, en canvi, sota la bandera de la transparència ens farcim els organigrames de tribunals de comptes,  oficines anti-frau, comissions d’investigació i d’altres organismes semblants.

I per a què? Per tal que apareguin escàndols com el del senyor Millet? És curiós que hi hagués un informe que detectava irregularitats però que ningú hi parés atenció.  

O per no fer cas dels informes d’auditoria? Es remouen les aigües en relació als informes que encarrega el govern. S’intenta silenciar la mala maror encerreguen una auditoria. Diuen que no tot és massa clar, però no s’apunta ningú amb el dit i tothom s’espolsa la pols.

La transparència no és dolenta, ans el contrari. Però l’opacitat disfressada de transparència, sí. Els vidres aquells que semblen clars però només es pot veure des de dins en serien una bona metàfora.

Cal que hi reflexionem. La corrupció flagrant i la corruptela subtil costen diners, però si tenim organismes de control que també en costen, fem-los servir com cal.

P.S. Us deixo un link de Victor Ferreres (professor de Dret Constitucional a la UPF, entre d'altres coses) sobre l'enrenou de l'Estatut i el TC. Tracta un dels temes que sempre em balla pel cap: normes referendades i control constitucional.
El blog ComparativeConstitutions val la pena!

Un viatge en metro

Trajecte: W 4th St – 59th St/Columbus Circle
Duració Aproximada: 12 minuts
Cost: 2.25$

D’aquelles coses que només poden passar a Amèrica. Darrerament agafo relativament sovint el metro (tot i que per anar a la facultat només necessiti una tirolina), cosa estranya en la meva vida fins ara. El metro de NYC és un embolic. Ara ja entenc això de direcció Uptown o Downtow i això de local/express. Però he abandonat l’empresa d’entendre quins canvis de servei hi ha el cap de setmana. Hi ha coses que continuen desorientant-me. Proposo que les rates que hi viuen siguin contractades per donar informació. Són les mestresses elles, se’t miren com dient: estàs incordiant al meu hàbitat, fot el camp.

Per exemple, inconscientment assumeixo que els trens a cada costat de l’andana han d’anar a direccions diferents. Així passa a Barcelona, oi?. Doncs aquí no. De fet, avui per la confusió he perdut un dels metros. Això m’ha permès escoltar un que era profeta d’una nova religió antiobamista. De bojos n’hi ha arreu, però a NYC semblen concentrar-se (fins i tot corregint per la densitat poblacional). Normalment els viatges en metro són tranquils -et mors de calor a l’estació, et congeles als vagons quan no és hora punta i sembles una sardina enllaunada-, però avui el meu per anar a trobar LLMs de Chicago i passejar per Central Park ha estat digne de menció.

Sempre dic que els desequilibrats tenen una inclinació a voler parlar amb mi. Jo parlo amb les pedres  i sovint se m’ha repetit allò de “no se’t pot deixar sola” perquè de seguida la faig petar amb estranys. Però tot té un límit i la concentració d’avui, m’ha fet baixar del metro tota astorada. Són d’aquestes coses que a mi em fan gràcia.

Abans de pujar jo donava voltes perquè se m’havia escapat l’anterior. Un noi em demana com anar a Uptown i li dic que ambdós (cosa que havia descobert jo massa tard) hi van. Total, em sent l’accent i es posa a parlar castellà amb mi perquè és de Costa Rica fins que es passa la seva parada tot convidant-me al US Open (he declinat gentilment perquè aquesta moda de fer amics en viatges de 5 minuts i de donar el mòbil arreu no l’acabo d’internalitzar).


S’aixeca ell i se m’asseu al costat un senyor de mitjana edat. Jo mirava atenta les parades perquè quan no es diuen pel número del carrer, corro risc d’equivocar-me. I em demana si sé on sóc. Jo tota cofoia li dic que és clar, ja! Com que parlo un anglès quasi-perfecte (falta el quasi, que li diguin al pobre André que ara em corregeix), em pregunta d’on sóc i li explico que de Barcelona (Catalunya els costa més) i que parlo català. Total, em dóna el seu telèfon i em diu que és enginyer del MOMA i que si hi vull anar amb els amics un diumenge, el truqui el dia abans i em deixarà entrar sense pagar.



Si això us sembla poc, un senyor assegut dos bancs més enllà es posa a preguntar-me si jo era una actriu. Enriolada li dic que no. Però no s’ho creia i em diu que sóc una actriu que a “2-days in a valley” (li he fet repetir perquè a mi no em sona de res) anava de pèl-roja i que no l’enganyi.

Afortunadament, ja em tocava baixar per trobar-me amb els LLMs, prendre un Jamba Juice i passejar per Central Park (veient gent peculiar també). De passada, he vist la festa nacional brasilera i he constatat de nou el melting pot. Recoi, per què hi ha “arepas” si són colombianes o veneçolanes a una festa brasilera. Globalització? Aha. Com el Pad Thai i el Sushi en el restaurant de Malàisia que vaig anar.

La meva setmana…

 

Ja no sé quin títol posar als posts perquè realment els manca unitat, són un poti-poti. Només tenen un fil conductor: NYC vist amb els meus ulls que poden trobar curiós des de la disposició de la fruita al supermercat al musical de Broadway més espectacular. Això darrer és una mera elucubració perquè encara no he assistit a cap. Per tant, us empatxareu de quotidianitats aquells que us atreviu a llegir-me... Aquest bloc va començar donant la meva opinió sobre el país i ara és un blog de viatge (permanent), però suposo que alguna cosa s’hi entreveu. Aquí torneu a tenir les meves històries de bicitor (paraula creada per l’André –el co-representative de la classe de LLM amb mi- donada la meva espantosa pronunciació).  

1. (Com aquells llibres de detectius, aquells que em tingueu a facebook, passeu al punt 2) A la biblioteca de la NYU Law School hi pot viure en Pingu. Us ho ben prometo. He renunciat als carrels (que no quarrels, que jo ho deia malament) de JSDs. Són al soterrani (sort que ara ens traslladen a una caseta d’estil anglès que dóna a la plaça de Washington Square) i el fred s’hi acumula. Em disfresso per anar a la biblioteca. Literal. Si tinc classe, torno a casa a canviar-me. Mitjons gruixuts, sabates tancades, texans, dues samarretes de màniga llarga i jersei. I tot ben amanit amb una manteta verda. Faig una fila. Però a la gent li fa gràcia i així faig amics (no us enganyo, vaig conèixer un JD de Idaho que havia fet l’undergrad a Chicago... Sentir parlar dels carrers de Hyde Park... Ai!). Hi fa tant de fred que quan surto per la porta i passo per aquelles reixes per on s’escapa la calor del metro, ho agraeixo. Em premio anant a dinar a la terrassa que el meu bloc d’apartaments té a la 14a planta. Em preparo la famosa “Slice Salad” i baixo a cruspir-me-la fent la fotosíntesi.

Haig de dir una cosa molt positiva en favor de la biblioteca de NYU: està prohibit menjar! Hip hip hurra! Estic segura que Ward i la resta de companys que coneixen la meva fòbia, es farien el càrrec de l’alegria que em proporciona. No hi ha olors discutibles a menjar ètnic, ni gent xarrupant la sopa, ni noodles llefiscosos...

2. Si l’any passat el curs que em cridava l’atenció a Chicago era Shakespeare and the Law (que també l’ofereixen a NYU), el que enguany m’ha xocat és un titulat: Jesus’ trial. Molt seriós i no faig broma. Examinen textos autèntics  (jueus, cristians, romans...) sobre el cas. 

 

3. Diumenge aniré a Central Park i ja us diré el què... Però Washington Square té el seu encant. És la plaça envoltada pel campus de NYU. Sempre està farcida de gent. Són turistes, estudiants, rodamóns, aventurers, artistes... la peculiaritat és la normalitat. En un racó trobes uns fent ioga (perdoneu la ignorància, però ho simplifico perquè no tinc ni idea si és ioga o qualsevol disciplina semblant. Ells es posen en postures doloroses i amb cara d’estar en un altre món...) sobre la reixa del Metro als vespres tot entonant unes cançons estranyes. En un altre racó sempre veia jugant la gent a escacs en taulers que ja estan dibuixats sobre les taules. Hi ha gent que hi va amb els amics i juguen, però el què em va sobtar van ser els que ho tenen com a negoci. A les Rambles hi ha aquells de les boles i els tres gotets, doncs aquí et repten a apostar a una partida d’escacs. Deu ser glamurós vés! De fet, avui en tornant del gimnàs, he descobert que hi ha una botiga només d’escacs entre dues cases on et llegeixen les mans i et tiren les cartes de Tarot. 

4. He voltat força per veure rebecaris o LLMs de Chicago (acabant a llocs com un bar farcit de banderes comunistes). Les visites culturals, les deixo per quan rebi visites! De moment, em conformo en elaborar la meva guia de restaurants i bars.  

Ja sabeu que menjar és un dels meus temes de conversa preferits. A NYC hi ha de tot. A preu assequible tens fast food i menjar ètnic. A preus no tan raonables el què vulguis. Però de debò, això del menjar ètnic és una plaga. Del Nepal, de Malasia, de Xina, de Japó, de Thailandia... (no poso els gentilicis perquè patiria) o tot barrejat. Jo ja no sé d’on són els curries ni el sushi.

Al supermercat trobo gairebé de tot. Suposo que el fet de viure al centre, em redueix l’accés als grans supermercats. Com m’aniria de bé Treasure Island (“The most European Supermarket in America”). Els preus de NYC són un xic més cars, imagino que la raó és que aquí la gent és més primmirada (els que ho són) i la fruita i la verdura, va més buscada.  

Avui he anat a un farmers’ market... que no és exactament el mercat setmanal de qualsevol vila catalana, però en té un cert flaire.  

5. Feina... Ush! Intento anar habituant-me a això que en diuen fer recerca. Fins i tot carrego tot el dia una llibreta blava (perquè el meu tema és suposadament relacionat amb l’aigua) i vaig llegint i apuntant coses...  Les classes són prou interessants. Els dos professors coneixien la upf, cosa que m’ha fet sentir un xic d’orgull... I sí, quan faig algun amic a la biblioteca, li clavo uns rotllos sobre el què faig... El què fa la soledat.  

Un tema força interessant i que ja vaig veure parcialment l’any passat són les subhastes. Les de Christie’s (els compradors ofereixen 100, 200... i el més alt, s’emporta la peça), les de les tulipes holandeses (els venedors baixen de 100 a 50 a... fins que algú accepta) o les històriques subhastes xineses (on pagues fins i tot si no t’emportes l’objecte).  

6. Ja és fotut que per saber la temperatura que fa al carrer, m’hagi de mirar la BBC que és britànica. Encara no m’aclareixo amb els Farenheits... Però ja entenc més o menys la conversió de les lliures (lb) però no de les unces (oz).  

7. Estic una mica més tranquil·la perquè un dels recepcionistes ja és el meu amic i s’ha après el meu horari de classes. Una mica més i li dono un disgust fruit del meu “bon” anglès. Li volia explicar que ara ens donarien un carrel a un altre lloc de la plaça i ell va entendre que em canviava de pis...  No, ara que ja tinc sota control el tema de la neteja (ja he ensenyat a la xinesa a netejar i tot!) i tinc fama de Srta. Rottenmeier (Pun professor pels estàndars del qual sóc comunista, en explicar-li les meves aventures de convivència, em va fer la salutació militar), no em canvio!  


8. Acabo de descobrir que al meu edifici no hi ha pis 13... Potser a cap edifici americà però jo no me n’havia adonat... N’hi hauria a Regents Park on vivien la majoria de LLMs a Chi-town? Ni idea... Total, que quan pujava amb ascensor sempre pensava que la llum dels números feia tonteries i, certament, vaig trobar estrany que hi haguessin dues fileres completes de botons si hi havia 15 pisos però ho vaig atribuir a algun soterrani. Doncs bé, avui he anat a fer la bugada (sí en aquelles sales comunitàries on a les sèries es fan tants amics i, en la vida real, odies perquè hi perds mitjons, la roba no surt neta, etc.) i he baixat per l’escala perquè està al pis 12 i no he trobat pas a faltar el 13. Però en pujant (amunt sempre és més dur), he vist que havia arribat molt de pressa i comptant que la meva forma física és dubtosa...

Més "aventures" a NYC

Sí, aventures. Jo li dic aventures/anècdotes a qualsevol cosa, ho sé. Però a mi m’entretenen.

Aquests dies per NYC, no he parat. En part perquè estar ocupada evita que m’enyori de Chicago i de Barcelona, de... I, en part perquè he tingut més vida social que a casa (ha! I això que a Chicago em deien old lady!). La gent que ja corre per aquí fa temps sap que NYC és el pitjor lloc per sentir-te sol perquè és ple de gom a gom i que resulta hostil fins que no trobes el teu lloc. Per això, tots (becaris de la Caixa, amics i coneguts de la upf, amics d’amics...) s’han cuidat de treurem a passejar, és d’agrair tot i que m’estressi la feina. La zona de Grenwich village i l’East village ja els començo a conèixer. Hi ha massa de tot i algun carrer està tan farcit de bars o restaurantets sense massa harmonia que podria passar per qualsevol lloc de la costa catalana on es reben molts “guiris”. De fet, avui passejava per la zona propera al sud de Central Park i pensava que quantes fotos hauria arruïnat perquè els turistes fent-se fotos a Tiffany’s o a Gucci i jo per allà...

Però hi ha racons amb encant. Ja he pogut tastar una arepa (sí, busqueu a l’arxiu sobre Colòmbia i veureu que era la causa de que jo guanyés uns quilets en la meva estada) amb l’Evelyn, una companya de Chicago. He anat a la zona “in” de Brooklyn creuant el pont de Williamsburg (demano un aplaudiment per mi tinc por a les alçades i aquest era tot un repte).

Això de compartir pis no és el meu somni. Però he posat normes i he fet un horari i s’hi ha aplanat sense odiar-me, almenys aparentment. Ara això sí, una m’ha dit que si li ensenyaria a fer servir els productes de neteja (s’accepten comentaris).

Poc a poc la meva habitació va sent una mica més meva. No pas perquè els papers s’acumulin desordenadament organitzats damunt la taula, sinó perquè ja li he vist el què a la vànova, perquè he comprat una llum d’escriptori que em té enamorada, perquè ja tinc el suro amb records… i perquè l’Ivy ja és amb mi. La meva planteta està tota esplèndida tot i que encara ha de trucar el seu lloc permanent. No descarto que tingui amigues temporals... a totes les botigues tenen uns poms de flors que fan molt de goig i ara que m’han regalat un gerro, potser algun dia em dono un caprici.

Demà encara haig d’anar a buscar trastos que vaig dur de Chicago. No sé pas on posaré tot, però ja me les enginyaré. Si em vaga també aniré a un mercat al carrer a veure què tal la fruita. Ja sabeu que un dels meus hobbies és anar al supermercat (i si no ho sabeu, ja us ho explico) doncs ja controlo els de la zona i les seves ofertes. I demà, toca fer la compra per les slide salads.

Per acabar, un relat divertit. Avui he anat a fer el tour a la biblioteca i la bibliotecària era una senyora d’uns 60 anys amb un marcat accent estranger, rus m’atreviria a dir. Quan algú li ha suggerit que la biblioteca era un iglú, s’ha indignat. Ens ha ventat que a les bones institucions a US fa fred a l’estiu i calor a l’hivern, que era cultural i que prenguéssim vitamines (hi ha botigues senceres només dedicades a pastilletes miraculoses). Això i que dormíssim poc per treure el màxim suc a la ciutat.

La feina, de nou, un altre dia. Només comentar que un professor, em va dir si era jo la de la Pompeu Fabra i em va fer il·lusió que la marca upf m'identifiqués. Sí, estic sonada i la distància em fa ser rosapastel...

Crònica dels primers dies a Nova York

He arribat. Una santaeulalienca a NYC. Ja tinc coses per la meva “humilde morada”. La meva habitació és petita però veure el financial district il·luminat està prou bé.

Trobo a faltar Chicago. NYC i NYU em semblen més grans i, per tant, més hostils. Aquí no parlen de Socratic Method que tants maldecaps em va donar. Aquí hi ha 420 LLMs i 450 JDs per curs de carrera. En total, uns 1850 alumnes. M’agradaria pensar que podré aconseguir que el recepcionista de la facultat em regali clavells per Sant Jordi però se’m fa difícil d’imaginar si sempre Haig d’anar ensenyant el carnet per entrar als llocs.

Estic mig immersa a l’orientation. Conec LLMs i no puc evitar buscar els equivalents a en Ward, a l’André, a en Gamal, a en Jesús, a la Maria, a... Els JSD (com jo) existeixen però no els trobo. Vaig a la cerca de 5 més de primer any. La majoria ja deuen estar orientats perquè són LLMs de NYU d’altres anys. 

Ahir ens van dur de bus tour per la ciutat. Prou útil per quedar d’entesa quan algú em visiti (per exemple, es veu que el East River no és un riu en realitat... o el Deli que surt a Whan Harry met Sally ). Vaig prendre apunts i tot a la Moleskine! 

Després un sopar multiètnic amb vistes al Hudson. La Law School va preparar un sopar amb menjar de tots els barris de NYC: Little Italy, Chinatown... Vaig tornar a menjar Patacón (plàtan aixafat i fregit). Tranquils, no em posaré com una bola (o això espero) perquè la regulació a NYC obliga als restaurants a posar el número de calòries arreu i creieu-me que el meu Pepet Saltamartí s’activa ràpid. A veure si provo les instal·lacions esportives de NYU... Amb tants tràmits no m’ha vagat. No sé quina deu ser la dels jubilats... A Chicago anava en el menys fashion per evitar comparacions que sempre són odioses. Va anar bé per conèixer gent. Com un de Guyaquil amb família política de Granollers i que coneix la "qüestió catalana" fruit de freqüentar el Casal Català a la seva ciutat. O una coreana que s'empipa perquè no li sabem dir el nom. O un brasilè amb pinta d'alemany...

Ahir a la nit vaig creuar el Brooklyn Bridge com fan milers de persones cada dia. Però en el meu cas té mèrit perquè està penjat a certa alçada i les fustes deixen una mica d’escletxa on a  més d’enganxar-se els meus talons, puc veure la distància respecte el terra... OMG! Quina por! El vaig creuar en tornant d’un dels restaurants amb millors vistes. River Café, sota el Brooklyn Bridge veient Manhattan il·luminat de nit. Em vaig quedar amb les ganes de tastar la gelateria del costat.

Avui era a Union Square i m’he assegut a mirar la gent. He comprovat quants clixés tinc interioritzats. El meu entreteniment ha consistit en determinar qui semblava de NYC. Una ciutat amb 9 milions de persones (18 tota l’àrea metropolitana) i jo classificant a la gent d’acord amb el què ensenyen les pel·lis. Gent peculiar a dojo, però jo potser també els en semblo de rara.  Això sí, com a Chicago, les meves ulleres ja han rebut “piropos”. Avui he rebut dos “I like your glasses”. Potser les podria subhastar per una bona causa... Una altra cosa que m’ha cridat l’atenció és que les samarretes d’Obama amb la paraula Hope ja estan de rebaixes al top manta. Que cadascú n’extregui conclusions.

La ciutat està bé, veurem, si com diuen aquí, serà la meva tassa de te. De moment, bec el cafè en una tassa de UofC. I sobre la feina, millor dir “això ara no toca”.

Nova etapa...

"What we call the beginning, is often the end. And to make and end, is to make a beginning. The end is where we start from". (T. S. Elliot)

Fa mesos que no sabeu de mi a través d’Oixque, sóc dona de moltes paraules i, per tant, no puc pas sintetitzar tot el què ha passat enguany. Ha estat una experiència irrepetible. He conegut persones (fins i tot a mi), llocs, menjars, cultures... He après sobre dret i sobre la vida en general que diuen. El relat gràfic a través de facebook (on la gent s’anima més a interactuar perquè quatre fotos són menys feixugues que els meus interminables escrits amb frases de fins a 6 línies) ha servit de succedani per veure les meves aventures (les desventures no s’ensenyen perquè no es fan fotos... m’hauríeu d’haver vist en sortint d’un dels exàmens maratonians). Potser si no passa res d’interessant a la meva vida, hauré d’estirar d’històries/anècdotes passades de la Windy City, dels viatges –p.e. a Califòrnia pots apadrinar una autopista- o del que he fet aquest estiu (m’hagués agradat fer més cafès i granissats amb amics i coneguts però el temps em vola i com sempre m’he enfeinat massa). 

Demà marxo de nou a fer les Amèriques i he pensat que potser fora hora de tornar a obrir aquesta pàgina per tal de no oblidar el meu recargolat vocabulari en català. Ara que si us haig de ser sincera, el meu anglès és més aviat catenglish. Tan bonic que és Catalunya com he comprovat de nou de manera express aquest estiu, i jo a la pàtria del fast food i dels edificis que graten el cel.

 Aquest cop toca Nova York, la ciutat que mai dorm. Ara mateix el millor resum del què sento és el meu nus a l’estómac. L’any passat, Chicago suposava reptes desconeguts, ara ja sé quin pa hi donen. Diria com la cançó de l’anunci d’Estrella Damm: ’Nothing is gonna be alright, but thank you anyway’.

Veurem si ara la meva vida d’estudiant de doctorat no m’absorbeix el temps i puc anar traient el cap per aquí de tant en tant fent-vos participar d’aquelles coses que em sobten, de la darrera americanada que he descobert, de la meva experiència compartint pic (aposto a que podré fer monòlegs sobre el tema. De moment sé que experimentaré multicultural diversity... veurem!). 

I la part més prosaica de la marxa segueix martiritzant-me a poues hores de marxar: qui em mana a mi tornar a fer maletes (us podria referenciar l’entrada sobre el tema de l’any passat. Jo faig certa la frase feta de l’home ensopega més d’una vegada amb la mateixa pedra... Reivindico de nou que 46kg facturats no donen per res!)?

Ara no em puc fer enrere així que només em queda confiar en la puntualitat de Swiss Air (és de la pàtria dels rellotges, no com Iberia que em va deixar tirada a Chicago quan tornava al juny acompanyada d’un alemany que se’n feia creus de com funcionava la companyia...). Veurem què tal la nova terminal o T1 (Aprofito l’avinentesa per comentar que em sembla contraintuïtiu que es digui T1 si és la segona que s’ha fet... Tant que em vaig perdre!).

Bé, millor adopto un “New York state of mind” o patiré més xoc cultural que un “Englishman in New York”. 

Menjar i/a US

Tinc el bloc força abandonat, el LL.M. em xucla força el temps però aprofitant les economies d’escala (ja tinc la ment mig imbuïda pel law&economics), us parlaré de menjar. Menjar i LL.M? Sembla que no tinguin res a veure, oi? Doncs tot i que les meves paraules seran, com sempre, un poti-poti, tot el què diré en aquest post són coses observades i/o apreses en els darrers quatre mesos, els primers de la meva estada americana que tant de bo durés força.

Feia pocs dies acabava els exàmens com la resta de companys de la Law School. No sé si he explicat en algun post anterior que és senzill dinar (o berenar-sopar) de franc a la facultat, bé assistint a seminaris, bé en activitats lúdico-culturals. El menjar hi és variat des de rajun cajun (del sud dels US) a thai o la mítica Chicago deep-cheese pizza. Si estàs de sort, potser trobes fins i tot una amanida. Hi ha gent que comença a dubtar del “there is no such a thing as a free lunch”.

El què m’ha sorprès ha estat el menjar sense acte lligat durant aquests dies d’exàmens. Hi ha una política institucional que encoratja als estudiants a menjar i dormir durant el període d’exàmens. Sempre ho hem sentit a dir, ja des del “mens sana in corpore sano”, però aquí l’alarma és seriosa perquè els estudiants de Dret americans fan vertaderes barbaritats. Fins i tot jo que, tot i ser ineficient, m’estic hores davant del paper, semblo normal al seu costat. A US els encanten els extrems.

Un altre dels extrems és l’obesitat vs. la vigorèxia. Ser addicte al gimnàs o als Big Macs. Per fer front al fast food i gairebé com un acte reivindicatiu, la gent més “cool”, més “in”, i també més educada i més rica, s’ha apuntat a la corrent del menjar orgànic. No pretenc pas anar en contra del menjar sa i dels aliments produïts amb tècniques menys agressives pel consumidor i pel medi ambient.

En el cas del menjar orgànic ara ja es pot parlar de industrialització de l’orgànic perquè el creixement de la demanda ha fet que moltes marques s’apuntessin al carro i que els estàndards per a ésser considerat orgànic es flexibilitzessin. No puc mostrar-m’hi plenament contrària perquè aquesta producció orgànica en massa, ha posat productes d’una millor qualitat a l’abast de més gent en abaixar el preu. Però sempre s’ha de pagar un preu, en aquest cas el de ser un consumidor relativament enganyat. Jo més enllà d’etiquetes de producció integrada, producte orgànic, etc. apostaria per comprar als pagesos del mercat que produeixen prop de casa i potser així els tomàquets tindran gust a tomàquet i no duran dos mesos a les càmeres frigorífiques. La poma Fuji produïda allà enllà és molt bona, però segurament una poma Golden de Lleida tot i ser menys exòtica, serà més saborosa.

Malauradament, parlant dels Estats Units, no podia deixar de fer referència a l'obesitat. La hi associen. En aquesta hi ha un clar component cultural. En pot donar una lleugera idea el fet que el 19% dels àpats a US se’ls cruspeixen al cotxe. Uns mengen greixós fast food perquè tot ho volen senzill, no poden permetre’s perdre temps. D’altres, perquè el menjar brossa és considerablement més barat que la fruita i la verdura.

En un escrit meu sobre menjar a US no hi podia faltar el “greatest hit”: corn syrup. El substitut del sucre perquè és un xic més barat. US ha patit al llarg de la seva història excedent de blat de moro. El mercat s’ha encarregat de donar-li sortida. Primer, fabricant-ne alcohol barat fent augmentar l’alcoholisme. Ara, produint corn syrup. De debò, és arreu. Jo crec que difícilment algú pot menjar un dia a US sense ingerir corn syrup. Està a tots els refrescs no light, a les salses d’amanides, als baggels, als crackers, a les galetes, a les sopes... Com no podria ser d’altra manera, és hipercalòric tot i ser sugar-free.

Com a curiositat us explicaré que en un parlament estatal, una parlamentària i mare indignada va intentar prohibir que en el seu fill a l’escola li donessin marshmallow (una “nube” en diríem) -que sol estar fet de corn syrup- i, en desposta, un altra congressista va entrar una proposició per declarar aquesta llaminadura com a producte nacional del territori. Sí, a això es dediquen alguns.

Per acabar, comentar que aquests dies de Nadal gaudint, i després patint les conseqüències, dels àpats de la iaia, m’he adonat d’un fet curiós. D’ençà que visc als Estats Units no havia menjat res amb os o espines. El peix al Midwest és difícil trobar-lo fresc i el congelat ve perfectament net i polit. Els pits de pollastre criat pels Amish (o això diu, perquè em costa entendre com els Amish poden acceptar que els seus pollastres s’envassin en plàstic i safates d’aquelles de petroli) són desossats, la vedella la compro en tall rodó... I, fora de casa, pit de pollastre i poca cosa més. Tot és fàcil.

Jo em quedo amb les fruites i verdures comprades al mercat dels pagesos, la cuina mediterrània i algun caprici de tant en tant.

Tot i tenir el blog abandonat, no em puc estar de felicitar les festes. A uns agraden més, a d’altres menys, però alguna cosa especial tenen aquestes dates.

Molt bon Nadal i els meus millors desitjos pel 2009
Feu bondat i que els Reis us portin tot el què demaneu a la carta que físicament o en els vostres anhels els hi adreceu. Tant de bo tots fóssim una mica com els infants no ara, sinó tot l’any.

Com que jo no sóc artista com alguns amics meus que envien postals que et deixen bocabadat per la imatge o les paraules, penjo un parell de cites de Dickens i un poema de Maragall (per ser nostrada):

"I will honour Christmas in my heart, and try to keep it all
the year"
CHARLES DICKENS, A Christmas Carol.




"Happy, happy Christmas, that can win us back to the delusions
of our childish days; that can recall to the old man the
pleasures of his youth; that can transport the sailor and the
traveller, thousands of miles away, back to his own fire-side
and his quiet home!"
CHARLES DICKENS, The Pickwick Papers 

Els núvols de Nadal

Els núvols de Nadal no sé què tenen
Que són manyacs: no posen
Gens de malícia al cel:
Pel blau puríssim dolçament s’estenen,
A la llum de la posta suaus s’encenen
I de la nit deixen veure algun estel.

És una de les coses més alegres
Veure entre núvols els estels brillar.
Tenebres de Nadal, no sou tenebres;
Més hi veig en vosaltres
Que no en el dia clar.

Ai, nit que vas passant silenciosa;
Ai, núvols blancs que pels estels passeu;
Ai, llum que no ets enlloc misteriosa;
Ai, portal de Betlem, que ets tot arreu!

Quan me vulgueu donar més alegria
Parleu-me dels Nadals ennuvolats ,
I em veureu com infant que somnia,
Que riu a lo que veu
Amb els ulls aclucats!

Joan Maragall

Obama, 44è president dels Estats Units d'Amèrica

(un escrit gairebé obligatori sent a Chicago)

Obama i el Barça

“Yes, he did” o com senyalaven les samarretes de molts companys de la Law School, “Yes, we did”. Desconec com s’havien desenvolupat quotidianament altres eleccions americanes, però aquesta que he viscut de primera mà, em recorda al Barça. Abans de la final, molta gent ja ho donava per guanyat i jo només repetia la frase feta “don’t count the chicken until they are hutch” (versió americana del “no diguis blat fins que és al sac i ben lligat”). Guanyades les eleccions: la gent al carrer, cares pintades, plors d’alegria, alumnes amb samarretes commemoratives al meu voltant l’endemà. Sí, l’Obama (o Barack com l’anomenen alguns dels meus professors de la Law School de la University of Chicago que el coneixen perquè en va ser professor i viu al barri) il·lusiona com ho fa el Barça. No sé com s’haurà viscut a altres parts d’aquest divers país (creieu-me, simplement ja entre el camp d’Illinois i Chicago hi ha molta diferència), però aquí Obama jugava a casa. Grant Park era conscient que vivia un moment històric (esborrant els incidents que s'hi van viure durant la convenció demòcrata del 68).

Una victòria merescuda

Ha guanyat qui s’ho mereixia tot i que McCain no em sembla un mal polític. Obama i la seva carrera semblen massa perfectes. La campanya ha estat impecable (i pagada per petites donacions, fet que el deixa un xic menys subordinat als grups de pressió). Obama és bo, però a més sap triar el seu equip i això és una qualitat envejable.

Li queden encara moltes batalles. Com sempre, preferiria que tot no fos monocolor tot i que reconec que donades les circumstàncies potser és l'ideal per fer front a les diferents crisis ràpidament. Sempre quedarà el Tribunal Suprem republicà per generar un xic de tensió.

The lesser of two evils

N’estic contenta? Sí, n’estic. Exultant? No, no n'estic. És per mi, “the lesser of two evils”. No entenc moltíssimes coses del país més important de món i em costa pensar en els seus paràmetres. El seu camp polític està desplaçat cap al nostre centre dreta i el què planteja la política social d’Obama em semblen mínims que el meu sentit comú no pot negar.

Una fita pel Civil Rights movement. Un negre 44è president dels Estats Units

Però sí, ha fet història, un negre a la Casa Blanca construïda per esclaus. És una fita.

Però ha guanyat pel vot negre i hispà (si consolida aquest, el partit demòcrata haurà fet un salt rellevant), el vot blanc com sempre és majoritàriament republicà (55%). Veurem d'aquí quatre anys si ha guanyat l’efecte Obama o quelcom més. Properament una dona i/o un hispà podríem pensar. Però cal no oblidar que Obama no és un afroamericà corrent: no va néixer als barris del sud de Chicago i va estudiar a dues importants (i cares) universitats americanes.

Les comparacions amb Martin Luther King em semblen fora de lloc. Governarà per tots i quanta menys referència al seu color de cafè amb llet carregat fem, millor. Ningú ho hagués cregut (o només uns pocs clarividents) fa uns anys, té mèrit però els problemes racials resten. Podrà fer més pel somni americà de mobilitat social si no en fem bandera del seu color.

L’il·lusió, un discurs i una figura

Fruit del meu escepticisme, no crec que Obama marqui massa la diferència pel nostre racó plàcid. Però és un home capaç d’il·lusionar (no a tothom, el porter de color de la meva facultat no semblava jugar-s’hi res en aquestes eleccions). Tot i l’èxit, és una persona normal pel què diuen els que l’han trobat darrerament, no com la resta de polítics.

Un discurs emotiu. Envejo la seva oratòria. Però si em permeteu ser crítica era una barreja de JFK, un telepredicador (la gent responent "Yes, we can") i l'anunci de coca-cola (pels alts, pels baixos; pels rics, pels pobres...). El disclaimer dsobre que el govern pot fer coses que no us agradin i pot equivocar-se però us escoltarà tot i ser retòric, el trobo encertat.

Caldria una figura arreu així per despertar consciències adormides. Ha mobilitzat votants. Principalment els menors de 30 anys. Tot i que crec en què sovint els sistemes electorals han de donar més pes al vot d’una persona segons on viu, Obama també ha guanyat el vot popular 53% a 47%.

Què en destacaria? La capacitat d’aprenentatge que avui remarcava un dels meus professors. Si sentiu els primers debats o els seus discursos com a senador d’Illinois, no eren res de l’altre món. En canvi, el seu discurs d'ahir emocionava i encoratjava. També subratllaria que ha estat astut i es va moure cap al centre un cop va obtenir la denominació demòcrata. Fins i tot Powell el recolza.

Altres resultats menys encoratjadors

Però ahir no només va votar-se el president del país més important del món. A US es votaven senadors, jutges, referèndums... (els fulls de votació tornen boig a qualsevol i dubto que afavoreixin la democràcia perquè si has de marcar 50 eleccions diferents, no decideixes reflexivament si és que saps què votes). No tot pinta tan bé com Obama. Alaska va reescollir el senador republicà acusat de corrupció. Almenys un parell d’estats més han prohibit el matrimoni homosexual han modificant les seves constitucions via referèndum.

I ara què?

Obama, un jove (sobradament?) preparat, té les regnes per intentar pal·liar la crisi. No és una empresa fàcil. Espero, i confio, que posi els fonaments d’un Estat del Benestar on les diferències de classe no impedeixin a la gent sortir del sot. Serà una figura política internacional. Les seves maneres i idees no semblen les de Bush. De fet, Bush és un gran actiu per Obama. Les comparacions no sempre són odioses. Quan et beneficien, són benvingudes.

I amb cap de les afirmacions anteriors, pretenc treure-li mèrits. Té tota la meva admiració. Endavant! Seny i empenta!

Espero que no abandoni el seu interès per les idees quan estigui immers en el dia a dia de la gestió.

God bless America (el paper central de la fe i de la família del candidat són aspectes que em sorprenen. Els deu mancar una família reial).

I aviat, les portades oblidaran Obama i tornaran a la crisi.

Halloween i d'altres

Em quedo amb la castanyada, tot i que potser no vaig copsar completament Halloween perquè no em va vagar de disfressar-me malgrat m’encanti.

Definitivament, m’hauré de dedicar al Dret. Esculpint carbasses sóc un zero a l’esquerra. Tot i que m’ho vaig passar com una criatura. La primera cara no em va quedar malament. Força convencional però força bé. Per la segona vaig intentar dibuixar un gat i vaig abandonar tan agosarada empresa. Vaig copiar un barret de bruixa d’un patracol d’aquells de DIY (Do It Yourself) i el resultat va ser art abstracte. I mentre nosaltres fèiem això, els JDS ens miraven des de la Wine Mess al Green Lounge.

Us n’he parlat de la coffee mess i de la wine mess? Crec que no. Som-hi doncs.

La Coffee Mess és un esmorzar cada dimecres. La LAw School ens dóna fruita, iogurt, donuts i baggels amb cream cheese (regular, low fat, blueberry, onion, herbs, salmon, strawberry i mil altres sabors molt naturals), a casa conegut com Philadelphia, i els professors també venen (el free lunch que atrau) i xerren amb la gent. Alguna setmana hi ha una temàtica associada. La Bailout amb el prof. Douglas Baird, Elections o Diversity. Aquesta setmana ens encarregàvem els LLMs per mostrar la diversitat. Vam preparar taules amb música i informació del nostre país/estat. Amb l’Albert i la Lara vam preparar la taula. Jo m’encarregava de Catalunya, of course. Els de l’associació que s’encarrega de la Coffee Mess em van pintar la senyera horitzontal, però què hi farem. Vaig trobar per internet unes frases gracioses d’un mapa que m’havia dut l’Edu de Barcelona. Són per fer-se un fart de riure. Sobretot quan les llegeix algun profe com Henderson davant teu. Són expressions útils en anglès i la traducció en forma de transcripció fonètica en català per facilitar la comunicació.

La Wine Mess tenen lloc els divendres. Hi ha free food (aquesta setmana tocava hindú crec) i compres begudes amb bitllets que enlloc de dur a Jackson o a Hamilton, porten a Richard Epstein. Són com les gírgoles de l’Acampada. I tot al Green Lounge. Una mena de sala d’estar de la Law School d’allò més cool. N’hi ha alguns a altres facultats amb cadires Barcelona de Mies Van der Rohe perquè us feu una idea.

Recuperant el tema de Halloween. Vam passejar per Harper Street on els nens petits anaven disfressats i deien allò de “Treat or trick?” i els donaven caramels (a m i me’n van donar els recepcionistes de la Law School). Em semblava estar immersa en les sèries americanes, com a constatat la Patty, amb pares i nens passejant. Unes decoracions molt treballades tenien en aquelles casetes que semblen tretes d’”Ana de las Tejas Verdes”. I tot barrejat amb les eleccions que ja s’acosten. Serà divertit seguir-les in situ tot i que no em convencin massa.