L’altre dia en un seminari va sorgir el terme de “audit society” i no pas fent referència a una empresa de control comptable, sinó al “control” al què sotmetem als poders públics. Hi vaig estar pensant i llegir els diaris i veure els telenotícies m’han fet encallar-m’hi.
Abans confiàvem en aquells que escollíem a les urnes, se’ls creia responsables dels seus actes i dels òrgans que en penjàvem d’una democràcia més indirecta. No cal entrar en debats filosòfics sobre democràcia, oligarquia, ni de perfecció republicana. És la constatació que s’ha erosionat la refiança general, que no era pas cega, sinó que es dirimia a les eleccions (on curiosament hi continua participant un gruix notable de persones que són, segurament, aquells qui es malfien).
Ara, en canvi, sota la bandera de la transparència ens farcim els organigrames de tribunals de comptes, oficines anti-frau, comissions d’investigació i d’altres organismes semblants.
I per a què? Per tal que apareguin escàndols com el del senyor Millet? És curiós que hi hagués un informe que detectava irregularitats però que ningú hi parés atenció.
O per no fer cas dels informes d’auditoria? Es remouen les aigües en relació als informes que encarrega el govern. S’intenta silenciar la mala maror encerreguen una auditoria. Diuen que no tot és massa clar, però no s’apunta ningú amb el dit i tothom s’espolsa la pols.
La transparència no és dolenta, ans el contrari. Però l’opacitat disfressada de transparència, sí. Els vidres aquells que semblen clars però només es pot veure des de dins en serien una bona metàfora.
Cal que hi reflexionem. La corrupció flagrant i la corruptela subtil costen diners, però si tenim organismes de control que també en costen, fem-los servir com cal.
P.S. Us deixo un link de Victor Ferreres (professor de Dret Constitucional a la UPF, entre d'altres coses) sobre l'enrenou de l'Estatut i el TC. Tracta un dels temes que sempre em balla pel cap: normes referendades i control constitucional.
El blog ComparativeConstitutions val la pena!
1 comment:
El que cal qüestionar-se també és, realment, on intervenen, aquests organismes de control que esmentes, com ens poden ajudar en els nostres problemes cotidians i a qui beneficien.
Per descomptat, no a aquelles famílies que, fent un vot de confiança, van avalar tot el que tenien, el seu habitatge, fruit de l'esforç de tota una vida, i que van perdre'l sense més a causa de la negligència financera d'algú que no va saber valorar el preciadíssim tresor que penjava del fil de la seva consciència...
Aquest és el problema de jugar al monopoli amb diners que no existeixen, que a l'hora de ser materialitzats sovint cobren forma de cases, i sovint destrossen la vida a qui no ha fet res per mereixer-ho.
M'alegro de saber que estàs bé. Un petó, cosina.
Post a Comment