Obama, 44è president dels Estats Units d'Amèrica

(un escrit gairebé obligatori sent a Chicago)

Obama i el Barça

“Yes, he did” o com senyalaven les samarretes de molts companys de la Law School, “Yes, we did”. Desconec com s’havien desenvolupat quotidianament altres eleccions americanes, però aquesta que he viscut de primera mà, em recorda al Barça. Abans de la final, molta gent ja ho donava per guanyat i jo només repetia la frase feta “don’t count the chicken until they are hutch” (versió americana del “no diguis blat fins que és al sac i ben lligat”). Guanyades les eleccions: la gent al carrer, cares pintades, plors d’alegria, alumnes amb samarretes commemoratives al meu voltant l’endemà. Sí, l’Obama (o Barack com l’anomenen alguns dels meus professors de la Law School de la University of Chicago que el coneixen perquè en va ser professor i viu al barri) il·lusiona com ho fa el Barça. No sé com s’haurà viscut a altres parts d’aquest divers país (creieu-me, simplement ja entre el camp d’Illinois i Chicago hi ha molta diferència), però aquí Obama jugava a casa. Grant Park era conscient que vivia un moment històric (esborrant els incidents que s'hi van viure durant la convenció demòcrata del 68).

Una victòria merescuda

Ha guanyat qui s’ho mereixia tot i que McCain no em sembla un mal polític. Obama i la seva carrera semblen massa perfectes. La campanya ha estat impecable (i pagada per petites donacions, fet que el deixa un xic menys subordinat als grups de pressió). Obama és bo, però a més sap triar el seu equip i això és una qualitat envejable.

Li queden encara moltes batalles. Com sempre, preferiria que tot no fos monocolor tot i que reconec que donades les circumstàncies potser és l'ideal per fer front a les diferents crisis ràpidament. Sempre quedarà el Tribunal Suprem republicà per generar un xic de tensió.

The lesser of two evils

N’estic contenta? Sí, n’estic. Exultant? No, no n'estic. És per mi, “the lesser of two evils”. No entenc moltíssimes coses del país més important de món i em costa pensar en els seus paràmetres. El seu camp polític està desplaçat cap al nostre centre dreta i el què planteja la política social d’Obama em semblen mínims que el meu sentit comú no pot negar.

Una fita pel Civil Rights movement. Un negre 44è president dels Estats Units

Però sí, ha fet història, un negre a la Casa Blanca construïda per esclaus. És una fita.

Però ha guanyat pel vot negre i hispà (si consolida aquest, el partit demòcrata haurà fet un salt rellevant), el vot blanc com sempre és majoritàriament republicà (55%). Veurem d'aquí quatre anys si ha guanyat l’efecte Obama o quelcom més. Properament una dona i/o un hispà podríem pensar. Però cal no oblidar que Obama no és un afroamericà corrent: no va néixer als barris del sud de Chicago i va estudiar a dues importants (i cares) universitats americanes.

Les comparacions amb Martin Luther King em semblen fora de lloc. Governarà per tots i quanta menys referència al seu color de cafè amb llet carregat fem, millor. Ningú ho hagués cregut (o només uns pocs clarividents) fa uns anys, té mèrit però els problemes racials resten. Podrà fer més pel somni americà de mobilitat social si no en fem bandera del seu color.

L’il·lusió, un discurs i una figura

Fruit del meu escepticisme, no crec que Obama marqui massa la diferència pel nostre racó plàcid. Però és un home capaç d’il·lusionar (no a tothom, el porter de color de la meva facultat no semblava jugar-s’hi res en aquestes eleccions). Tot i l’èxit, és una persona normal pel què diuen els que l’han trobat darrerament, no com la resta de polítics.

Un discurs emotiu. Envejo la seva oratòria. Però si em permeteu ser crítica era una barreja de JFK, un telepredicador (la gent responent "Yes, we can") i l'anunci de coca-cola (pels alts, pels baixos; pels rics, pels pobres...). El disclaimer dsobre que el govern pot fer coses que no us agradin i pot equivocar-se però us escoltarà tot i ser retòric, el trobo encertat.

Caldria una figura arreu així per despertar consciències adormides. Ha mobilitzat votants. Principalment els menors de 30 anys. Tot i que crec en què sovint els sistemes electorals han de donar més pes al vot d’una persona segons on viu, Obama també ha guanyat el vot popular 53% a 47%.

Què en destacaria? La capacitat d’aprenentatge que avui remarcava un dels meus professors. Si sentiu els primers debats o els seus discursos com a senador d’Illinois, no eren res de l’altre món. En canvi, el seu discurs d'ahir emocionava i encoratjava. També subratllaria que ha estat astut i es va moure cap al centre un cop va obtenir la denominació demòcrata. Fins i tot Powell el recolza.

Altres resultats menys encoratjadors

Però ahir no només va votar-se el president del país més important del món. A US es votaven senadors, jutges, referèndums... (els fulls de votació tornen boig a qualsevol i dubto que afavoreixin la democràcia perquè si has de marcar 50 eleccions diferents, no decideixes reflexivament si és que saps què votes). No tot pinta tan bé com Obama. Alaska va reescollir el senador republicà acusat de corrupció. Almenys un parell d’estats més han prohibit el matrimoni homosexual han modificant les seves constitucions via referèndum.

I ara què?

Obama, un jove (sobradament?) preparat, té les regnes per intentar pal·liar la crisi. No és una empresa fàcil. Espero, i confio, que posi els fonaments d’un Estat del Benestar on les diferències de classe no impedeixin a la gent sortir del sot. Serà una figura política internacional. Les seves maneres i idees no semblen les de Bush. De fet, Bush és un gran actiu per Obama. Les comparacions no sempre són odioses. Quan et beneficien, són benvingudes.

I amb cap de les afirmacions anteriors, pretenc treure-li mèrits. Té tota la meva admiració. Endavant! Seny i empenta!

Espero que no abandoni el seu interès per les idees quan estigui immers en el dia a dia de la gestió.

God bless America (el paper central de la fe i de la família del candidat són aspectes que em sorprenen. Els deu mancar una família reial).

I aviat, les portades oblidaran Obama i tornaran a la crisi.