24-hours non-stop: visita express a la capital del Regne i sopar

Bé, ja tinc gairebé tot per marxar a US. Sobretot el més important: la il·lusió (tot i que com tota aventura imposi respecte).

Ahir vaig anar a Madrid amb l’AVE. La veritat és que és còmode això d’anar de centre a centre de la ciutat. El vam agafar a les 6 del matí perquè a les 10 teníem hora a l’ambaixada dels US. Un edifici francament poc atractiu si el compares amb l’ambaixada italiana que està a dues passes. Segur que els italians haguessin posat menys obstacles... No van deixar entrar el meu superbolso a l’ambaixada i el vam haver d’agafar a una guixeta del Dia. Molt molt glamurosa no era la situació, no. Després entres a l’ambaixada i au, com sempre, algun dels papers els has omplert malament. Afortunadament duia còpies de tot coneixent-me. Després tres hores entre l’espera i les visites a les diferents finestretes sent cridats amb el número com a la carnisseria. Aquests americans tenen clara la divisió del treball: un et recull els papers, un altre et fa posar les empremtes i després la gran entrevista. L’entrevista va durar aproximadament trenta segons: què vas a fer? On vas? Quant dura? I au, cap a casa. Això sí, jo sense un dels documents. Diuen que me l’enviaran... Aquests americans saben qui no és de fiar.

S’ha de dir que arreu s’aprenen coses. L’Albert i jo intentàvem esbrinar com es traduïa la locució llatina que té la bandera andorrana i un senyor ens va donar un cop de mà: Virtus Unita Fortior (la virtut unida és més forta), però es va cansar de nosaltres ben aviat.

Em vaig portar prou bé per Madrit, només una vegada vaig fer servir el català per parlar a un cambrer, però és que em despisto. Després d’un ràpid simulacre d’anar de compres vam presentar els nostres respectes a les tortugues d’Atocha i vam tornar a agafar l’AVE cap a Barcelona. Vam veure “Expiación, más allá de la pasión” i vaig tornar a plorar cap al final. No tinc remei.

I falta la cirereta del pastís: el sopar de Civil al Foro del Born. Per una vegada vaig arribar amb retard com la gent important. L’Anna i jo hi érem perquè estem en règim d’acolliment. Moltes coses a celebrar (beques, comiats, tesis...). Aquesta gent són un encant. Poc va faltar perquè em regalimessin les llàgrimes quan vaig obrir la moleskine chicagüenca, el moneder “in” i, sobretot, la postal signada. Riures, somriures, bromes i converses interessants. Els testimonis gràfics ho reflecteixen a la perfecció. Gràcies.