Excursió universitària: Vallfogona de Balaguer

(amb en Mingo fill)

Excursió universitària: Vallfogona de Balaguer

2/4 de 9: Àgora de la Universitat Pompeu Fabra. Looks de camp (serem pixapines… Anna, te n’excloc), ens adaptem al medi.

3/4 de 9: comença l’aventura. Pugem al Stylo i cap a Lleida. La Patty, amb les seves fabuloses ulleres de sol fashion victim (és pura enveeja perquè li queden la mar de bé: és la percha), gentilment fa de copilot, però qui coneix el territori és l’Anna. Uns bombonets suïssos comprats a Madrit per animar el viatge. Música poca, en tenim prou amb la nostra conversa.

(el trajecte és secret de sumari)

3/4 de 10: Bar Can Ferrer de la plaça principal (vaig demanar si ho era com si al poble hi haguessin 50 places i devien pensar que havia aterrat un OVNI o, millor dit, BENI-barceloní empanat no identificat. De fet, durant tota l'excursió l'Aroa va recordar que era de Girona i jo de Santa Eulàlia de Ronçana... coi és que tinc vaques a 10 minuts caminant de casa, no pot ser que es creguin que sóc de ciutat...). Fem un cafè quatre noies a una taula en un bar ple de jubilats de la vila... Imagineu-vos l'espectacle.

11 tocades: Arriba l’Antoni Seguí, director de l’Observatori Català de la Llet. Les al·lotes (és de Menorca. De Mó –Mahó) seguim el cotxe d’en Jordi Maynegre, un altre enginyer de l’Observatori.

11-1/4 de 12: rallies pels camins de Vallfogona. Si jo us dic que el noi li fotia canya al cotxe... Sort que a Santa Eulàlia city d’asfalt poc.

1/4 de 12-1: visita a l’explotació dels Mingos (pare i fill). Un encant. Ens van atendre la mar de bé i deixa parada tot el què saben: que si proteïna, que si cèl·lules somàtiques, que si economies d’escala, que si el podòmetre (tinc dubtes si es deia així però era una màquina no per fer-los la pedicura, que també els hi fan, sinó per mesurar les passes que donen les vaques perquè si fan esverades és que estan en zel). I com es plantegen la vida. Els tenim enfadats per l’aigua, eh? Una vaca intentava cruspir-se el cinturó de la meva jaqueta... Jo els hi parlava perquè em deixessin que els fes moixaines, però em donaven carbasses. Els vedellets eren per menjar-se’ls (és una metàfora), són molt tendres.

En Mingo fill segueix els passos del seu pare i del seu avi amb una explotació de prop de 500 vaques. El cost d’oportunitat: una carrera universitària. Una raó: la vocació, l’amor a la feina de ramader. Com vam parlar tot dinant, a Vallfogona seguir el negoci familiar és menys dur i menys estrany, hi ha forces explotacions i forces joves que segueixen les passes dels pares i avis.

La feina a pagès de pagès és molt dura. I de ramader lleter més. Els vedells d’engreix els pots deixar un dia, però no les vaques lleteres perquè no són vaques qualssevol. No hi ha dissabtes, ni diumenges, ni Nadal ni Sant Esteve. Les vaques s’han de munyir dos cops al dia, poden tenir un part entravessat... Queixes de la mà d'obra llogada, com a tota empresa familiar.

2/4 i mig d’1: Arribem, després d’un ensurt/esglai (en honor al Rubén) amb un gos que es va creuar tot panxo a la carretera (jo vaig frenar, però teníem teories divergents al respecte...) a l’explotació de mida petita on el propietari renegà dels taurons (com l'anterior explotació visitada) que ampliaven el número de vaques i del govern de la Generalitat en general d’ençà que es va crear. Jo sense deixar de ser crítica no em vaig poder estar d’intentar exposar la meva posició: coi, no sempre els procediments són dolents i que la descentralització és positiva.

Al pobre se li havia mort una vaca de mamitis (després de tenir un vedellet) perquè es veu que a les granges netes i polides com aquestes, ho enganxen tot. És ben bé com nosaltres que vivim entre cotons i els virus ens adoren.

L’Aroa s’ha guanyat el cel perquè la pobra ha estat qui ha pres notes, la Patty ha fet d’Avril de les tortugues ninja fent de reportera gràfica.

A les dues tocades: A dinar! Acompanyades dels tres membres de l’Observatori. A Cal Ferrer de nou. Ja sabeu que jo tinc tendència a tastar tot allò que és típic (com quan vaig a un lloc i haig de tatxar tot el què surt a la guia!) i seguint els suggeriments (que no suggerències) de l’Anna, que coneix les terres de Lleida per l’Arnau, vaig demanar cassola de tros, un luxe pel paladar però no tant per les dietes... Atenció: cargols, mongetes, bolets, conill, botifarra, cansalada... en suc! I faltaven les espinacs es veu! La mar de bo...

No llegiran el blog, però crec que en nom de totes, donem les gràcies per l’atenció i el tracte rebut pels membres de l’Observatori que ens van dedicar tot un matí i als pagesos que ens van rebre. Ens va impressionar la passió d’uns i altres pel què fan.

Bé, i finalment...

A les 16: tornem a pujar al stylo i cap a la upf que a l’Aroa i a mi ens esperen classes. Comitè de crisis. Xerrera incessant. Riures a dojo. Embussos.

(la foto és idea de l'Anna que ha resultat un pou de sorpreses en general!)

Caldrà revisar algunes de les hipòtesis que havíem assumit com que els productorss catalans voldrien dir adéu siau a les quotes. Haver palpat la realitat és un salt qualitatiu en el nostre treball per bé que ens comporti complicacions.

Noies, tot i els maldecaps, treballar amb vosaltres és un goig i hauran valgut la pena les nostres suaus diferències. Treballem força, però espero que la meva crònica d’oci us hagi agradat.