La classe B del Bell-Lloc, 14 anys després!

Tot i que en Marc Fonoll m’ha posat difícil això de fer una crònica al blog i no ha respòs la meva petició de que em cedís el text (entendré que el silenci és negatiu sent totalment benevolent), m’he decidit a escriure un resum, de toc més filosòfic potser, de la nit de dissabte. Doncs sí, “veinte años no es nada” com diu el tango, per tant, 14 encara menys. Realment crec que la sensació de tots va partir de l’expectació, per continuar bocabadats i finalitzar amb un somriure.

Les presentacions en el “meeting point” (la Plaça Maluquer i Salvador de Granollers) van tenir el seu què. N’hi havia que arribaven ja posant cares. D’altres enxufaven la ronda de petons sense interessar-se per qui era qui. Suposo que a tothom ens feia gràcia retrobar el nostre grupet, que ja se sap que és el què hi ha quan tens 8 o 9 anys. Personalment no em va costar reconèixer la fisonomia de ningú (i que consti que jo no vaig consultar fotos d’aquelles ja esgrogueïdes pel pas dels anys), semblem conservats en formol. No hi hauria cap premi al “cambio radical” emulant el programa d’Antena 3. Vam riure tant veient-nos disfressats de tulipans (peruqè representàvem els Països Baixos en quelcom relacionat amb la UE) o posant per la foto de grup. Tindríem arguments per denunciar als nostres pares pels colors llampants de moda en els xandalls acompanyats de nàutiques o colls de princesa...

Al sopar va mancar una presentació tipus “alcohòlics anònims” ( el sentit és figurat, molts no n’abusem) , és a dir, qui ets, d’on véns, què fas i on vas... per allò de satisfer la curiositat/tafaneig. Encara al·lucino quan un li va dir a en Dani, crec, “tu deus fer alguna cosa de química, no? Perquè sé que t’agradava”. Em va sorprendre perquè tot el què recordo haver fet de química al Bell-Lloc és l’experiment de posar aigua i sal a un pot, posar-lo a bullir i que s’evaporés... És increïble les coses inconnexes que recordo. Entre croquetes, conill rostit, cuixetes d’ànec... les converses van anar derivant cap a temes d’allò més estrambòtics. Sembla mentida però alguna cosa em va fer constatar que els rols que teníem quan érem petits es repetien. Evidentment no tinc superpoders i no sabia què faria cadascú a la vida, qui s’estaria a punt de casar (sí, sí, ens fem grans...), però no sé, no hi havia sensació de desconeixement. Suposo que tots em millorat com el bon vi, però al no tenir referències de l'etapa de l'adolescència hi ha una mena de parèntesis/forat negre.

La conclusió: què t’ha sorprès? Tot i res (Emili dixit). Tot perquè sembla que ens coneguéssim de tota la vida sense lapse buit i res perquè tot continuava com llavors. Mentre ho escrivia, m’ha arribat un correu col·lectiu de l’Angelina, expressant com tots la nostra satisfacció, però ella destaca el “shock” de la trobada al cap de tants anys en adonar-se dels canvis soferts... Realment, les apreciacions personals són ben distants perquè emfatitzem diferents extrems de la realitat.

L’estona al “Basic” (jo sóc dels i les “Ventafocs” que es van retirar aviat, això sí passada de llarg la mitjanit que ja se sap que l’obligació guanya la devoció malauradament o no) va ser d’allò més entretinguda. L’Emili i en Jordi Cruells, els amos de la pista, acompanyats de l’Arnau Grau, animador animat nat. Aquells que aguantaven la paret patien les pressions d’aquests senyors i acostumaven a cedir. Això en el millor dels casos, llevat que fossin una de les víctimes (que no es veien massa disgustades) masculines de l’esbojarrada Laura Morón. De tant en tant alguna foto semi-espontània (fent una referència de nou a la crònica d’en Marc, cal dir que jo no m’amagava per les fotos emparant-me en el 18 de la Constitución –que també m’agradaria saber com va esbrinar que jo feia dret si no recordo haver-li dit i jo no vaig patir ressaca. Serà que a més de periodista i cambrer és del servei secret?- però raons per fer-ho n’hauria tingut un fotimer perquè no tinc pas el do de la fotogènia precisament i proves fefaents en teniu). La música, no era de quan nosaltres comptàvem vuit o nou anyets però poc més tard: Spice Girls, Backstreet Boys... I fins i tot anterior (que em corregeixin els experts. De fet m’estimo més no fer estimacions concretes perquè la Patri les podria discutir com va fer dissabte a la nit), de la movida madrileña. Això sí, les vam ballar. No sé pas si amb la mateixa destresa (?) amb què ballàvem fent saltironets a classe de música amb la Rosa Maria amb aquella mena d’espardenyetes (llavors ho eren, ara alguns calçaríem números molt més considerables). Em resta satisfer la curiositat sobre la festa posterior... Devia ser sonada perquè les meves “gargantas profundas” m’han informat que van tancar la discoteca... És que cloure una nit així sense cap “cotilleo” sembla impossible!

Bé, per cloure, va ser genial compartir la trobada. Crec que tots hem quedat amb un bon regust. Sensacional.