Sí, efectivament, parlo de Segolène, un personatge carismàtic. Dona política o política dona? L’ordre dels factors sí altera aquest producte. Per mi Segolène es descriu millor amb la primera forma perquè ha fet de la seva feminitat una arma, no bel·ligerant, com molts polítics han fet del seu atractiu. És guapa, com el bon vi ha millorat amb els anys, té estil i creua les cames meravellosament, apreciacions que si les fes un home serien vistes per molts com desqualificadores. Agrada arreu. Nascuda a les colònies, filla de militar, burgesa (sense que impliqui cap judici de valor aquest adjectiu) titulada a l’Escola Nacional d’Administració francesa, com tots els líders de l’estat veí, parella d’ un important polític (François Hollande) que ha aconseguit no ser la dona de, mare de quatre fills... és el triomf que reflexa la seva cara
La premsa internacional ha passat d’estar-ne absolutament enamorada a caure-li la bena dels ulls i observar-li certs trets professionals un xic descoratjadors. És l’amfitriona perfecta, la correcció política personificada i tot ben amanit amb dosis de populisme( “jo penso el què pensa el poble francès”). Evidentment, prefereixo que representi ella el model de dona a la política que no pas Tatcher. Però per damunt de tot, valoro els programes i les coherències ideològiques.
La seva elecció posa de nou sobre debat la paritat en el món de la política, constitucionalment encoratjada, si bé en termes no traduïts en percentatges, a França. La igualtat no s’ha assolit encara en aquest món és cert i és un dret que tots i totes tenim, l’exigència de paritat és una mesura de discriminació positiva a fi i efectes d’aconseguir la igualtat efectiva. Però els drets fonamentals tenen límits, entre ells, els altres drets i aquí xoquem frontalment amb el dret a la participació política. Jo hi afegiria també la llibertat ideològica doncs un partit podria tenir un ideari de caire més tradicionalista i voler incorporar una majoria d’homes a les seves llistes, criticable, certament, però per més que hi estigui d’acord, el pluralisme democràtic ho ha de permetre. O, què em dieu d’un partit feminista composat només per dones? Aquest el permetríem simplement perquè la paritat vol equiparar el paper de les dones i per tant aquest grup supera per escreix el mínim? No estic en contra de la discriminació positiva, però per mi la representació política n’és el límit. Cap en el món laboral, però no en política, un món que hauria d’estar regit per la meritocràcia. Encara més enllà, diria que si imposem mesures paritària a les llistes, ens fem un mal favor a les dones perquè molts posaran en dubte la seva posició (i que consti, que hi ha dones preparades i amb un perfil polític que pot aportar tant o més que els seus companys masculins i amb una òptica i una manera de fer diferent, la femenina, que també és necessària) doncs si calen aquestes mesures és precisament perquè la societat encara no ha avançat prou. Segurament hi haurà qui pensarà que em tiro pedres sobre la meva teulada i que contradic postulats d’esquerres, però jo responc que estic d’acord en què a la societat cal un canvi, cal conciliar la vida professional i personal d’homes i dones, cal que no sigui un fet remarcable que una dona sigui candidata a la presidència, però no crec que sigui aquesta la manera d’aconseguir-ho.
7 comments:
Totalment d'acord! No creguis pas que contradiguis els teus postulats d'esquerres ni menys encara et puguis tirar pedres a la casa gran de l'esquerra nacional. Estic amb tu quan dius que cal que la societat faci un salt endavant i que avanci en una meritocràcia i no en un estat igualitari al 100% en què la paritat sigui l'esperit d'hegemonió entre homes i dones.
Tanmateix, crec que la Segolène ha trencat els esquemes per tots costats. Possiblement, constato a grans trets, el dia que presentem una candidata com la Vanessa Casado que sigui preciosa (perfil semblant a la candidata del PS francès), amb dosis populistes que no demagògiques, que quedi clar, que s'imposi amb el caràcter característic de la Tacher, que tingui uns orígens llunyans però que vénen per engrandir la nació i pensar en el demà perquè es preocupa pel poble català; aquell dia, personalment, votaré a un perfil com aquest. És una opció que cal considerar. Hem de situar-nos cap un ordenament presidencialista.
No obstant, desitjant el dia que la Vanessa es proclami hereva d'aquestes conviccions i en faci bandera per esdevenir la primera Presidenta de la Generalitat Republicana i lliure d'imposicions!
Una abraçada!
Hola:
Sense cap mena de dubte a la primavera viurem un interessant duel ente segolene royal i Nicolas Sakorzy, peró la batalla entre els 2 serà populista, guanyarà qui atregui mes vots del Front National de Le Pen que puja en intenció de vot, peró no passará a la segona volta.
Discriminació positiva?per que no, peró tambè per altres temes socials.Graciès per llegir-me.
He actualitzat la teva ubicació a Santa Eulàlia de Ronçana al bloc XARXA REPUBLICANA. Per enllaçar-hi: http://xarxarepublicana.blogspot.com
Salut i llibertats.
Moisès Rial.
http://llibertats.blogspot.com
Com de costum esmorzava amb les lleganyes als ulls i el diari entre les mans…aquell dia, ja fa molts dies, al veure anunciat a la premsa que aquesta Madame, Segolène seria candidata a la presidència em vaig despertar de cop i no vaig poder evitar fer un somriure bergant per sota el nas.
Mai he cregut en la paritat política, quina idea més lluminosa, quina excusa més barata! I per què no un dia un govern composat íntegrament per dones? No es que jo sigui una feminista convençuda, només em faltaria aquesta ara! Sinó només m’agradaria que tothom arribés al lloc on es mereix pels seus mèrits propis i pel seu treball pretèrit, per la feina ben feta dia si i dia també i no només per mantenir la quota de faldilles i sabates de taló a la fotografia oficial de govern, de fet les dones sempre hi donen certa alegria: colorit en els vestits, pentinats alegres i fotogènia assegurada amb un bon maquillatge, oi? No! No! I no! L’important és la competència de cadascú, no ho hem entès encara?
El dia que no s’hagi de parlat de paritat, serà el dia que per fi, hi haurà igualtat entre homes i dones. Serà el dia que per fi, uns i altres haurem aconseguit el respecte i admiració per la feina ben feta, el rigor en el treball i l’assoliment d’objectius personals no per qui ets ni per què et sinó pel que has fet en la teva trajectòria vital. Espero que ben aviat la igualtat d’oportunitats i de condicions arribi arreu i és clar també al govern del nostre país, i que es deixi de qüestionar què ho fa que determinades Madmoiselles arriben a on arriben. El dia que el sector masculí perdi el complexe serà el dia en que les dones ja no haurem de justificar certs càrrecs o certes posicions, sense “padrins”, sense trampes ni cartrons, sinó perquè simplement tothom té el que es mereix i nosaltres encara no ens hem vist mai recompensades en aquest país.
Maiol, em faràs envermellir! M'elogia el que dius però jo sóc més realista. No crec en el presidencialisme. Reconec la importància del líder, però per sobre de tot, hi ha els equips, les persones que no surten a la fotografia. El dia que trobem un o una líder com el que descrius (que millora de bon tros la candidata francesa), em sentiré orgullosa de votar-lo.
Anna E., no podria estar més d'acord amb els teus postulats. Les quotes no em semblen justes. Tant de bo, la competència de cadascú sigui el criteri ben aviat. Tant de bo la societat avanci definitivament, abandoni els patrons que descrius i això es reflexi en els nostres dirigents.
Vanessa, jo tampoc hi crec en el presidencialisme!! Tan sols hi creuria si tu l'arboressis i en fessis bandera com a fita històrica pel nostre poble. Ho deia per això, no per res més ;)! Que no se't posi la cara càlida de mil colors flagarants, eh?? Que sinó envermelliré jo :)!
El parlamentarisme el tinc avorrit i en tinc discrepàncies, pel vigent és clar, tot i que reuneix la majoria dels auguris i n'hem crescut a redós d'ell. No obstant, em decantaria pel sistema suís, un règim d'assemblea; en què la confusió de poders, en benefici del Parlament, nomenaria un comitè (directori) que faria les funcions de Govern, amb absoluta subordinació a l'assemblea. Però, malauradament, la Vanessa no el podria encapçalar perquè en aquest sistema no hi ha un Cap d'Estat unipersonal ja que aquest càrrec correspon col·legiadament als membres del comitè.
Per tant, esperant, com deia, que la senyoreta Vanessa creï o atiï èmfasi en el parlamentarisme o possible creació innovadora d'un sistema polític proper a totes i a tots!
Una abraçada!
PS: Dimarts començo!
Per mi, el presidencialisme no és bo en cap cas.
T'he publicat el comentari tot i que els elogis van massa més enllà de l'objectivitat. Tu i jo coneixem persones més vàlides per encapçalar el projecte. No obstant, floretes ens agrada rebre a tots.
Aquest sistema alternatiu que presentes no me l'havia plantejat mai en concret. I per bé que els lideratges massa personalitzats els considero nocius, un col.legi sense algú que assumeixi la coordinació i l'empenta em costa d'imaginar, deu ser que tinc massa assumits els clitxés imperants fins al moment. Ara bé, estic d'acord en que la figura del Parlament s'està devaluant front un Executiu fort, no podem permetre que el primer es redueixi a la imatge de 12 persones apretant un botó, però el joc de les majories ho imposa...
Post a Comment