L’objectiu (principal?) d’aquest viatge era assistir a un curs organitzat per la Fundació del Banc Central Suís sobre anàlisi econòmic que qüestions de dret constitucional. L’impartia el professor Samuel Issacharov, un argentí professor a NYU. Jo arribava il·lusionada de passar una setmana de vacances i em vaig trobar amb força feina perquè cada dia teniem lectures a preparar i en un curs d’una quinzena de persones: cinc alemanys, dos suïsos, una anglesa, una holandesa, una australiana afincada a Hamburg, dues espanyoles –la Clara i l’Ariadna- et moi. Els pobres europeus van haver de patir les meves explicacions sobre Catalunya arran de que el pobre inconscient del Jan-Philip em va dir “ah, de Barcelona, then you are Catalan, not Spanish”, cosa que devia maleir però que a mi em va guanyar el cor! Una mica més i m’han de reanimar quan una suïssa va preguntar: “is Catalan a written language?”.
Les classes eren d’allò més interessants: delimitació i limitació de la propietat, expropiació, federalisme, il·legalització de partits polítics, joc electoral... Però suava tinta xinesa al costat de doctors i doctorands de molt nivell tant jurídic com d’anglès... Em va quedar clar que com deia la pel·lícula que tenia la Clara al portàtil Two days in Paris a US el dret de propietat és el més fonamental de tots.
Vaig fer el què bonament vaig poder però, per sorpresa vostra, la vergonya a classe em va tenir calladeta... I no era per fer realitat allò que diuen que és més intel·ligent qui observa callant, precisament. La presentació del darrer dia em va fer patir tota la setmana. Per tal de deixar constància que em va servir de força, transcric un parell de frases de dos casos de la US Supreme Court (sempre de les dissenting opinions... per què serà? No m’agrada pas dur la contrària a mi...) que podrien ser extrapolables:
Public opinion being what it now is, few will protest the conviction of these Communist petitioners. There is hope, however, that in calmer times, when present pressures, passions, and fears subside, this or some later Court will restore the First Amendment liberties to the high preferred place where they belong in a free society.
(Dissent by Justice Black in Dennis v. United States, 1951)
Federal power (del poder central) expands, but never contracts
(Dissent by Justice Thomas in Gonzales v. Raich, 2004)
També s’hi aprèn sociologia humana comparada...
El temps va ser millor que el del racó plàcid de Catalunya (quina falta ens feia) però de tant en tant queia algun ruixat. Als vespres, com diria en Toni, una rebeca tot ho soluciona. El paisatge, increïble. Com a la Heidi vaja. Parlant de Heidi... Resulta que em vaig encaparrar a explicar als alemanys si la coneixien la sèrie i em dèien que no. Jo tota preocupada pensava que era estrany perquè passant a Frankfurt... doncs bé, es veu que allà es pronuncia “haidi” i no m’entenien... A més, jo els deia que ella tenia un xicot, en Pedro i m’ho van discutir... Veiam, qui em nega que es veia a venir la tensió entre aquests dos?
Tornant al paisatge... Vaques i més vaques. I jo encantada després del treball de les quotes. De fet, el professor també va comentar si rebien subvencions a Suïssa perquè a cada casa hi havia vaquetes moníssimes. Molt maques sí, però antipàtiques també. Al principi em donaven carbasses però amb els dies em vaig guanyar la seva confiança. Ja se sap que jo parlo cowish... I que pregunto cada 5 minuts per les vaques (sense deixar de fer fotos) i que aprofito qualsevol ocasió per exposar el nostre treball d’Economia Aplicada.
Són hiperorganitzats... Fins al punt que els horts semblen jardins... De fet, un dia des de la terrassa em mirava un pagès llaurant. Pobre home em va saludar i em volia parlar, en alemany... del qual en sé aproximadament deu paraules i mal pronunciades. Pobra de mi, jo anava assentint a aquell senyor que semblava l’avi de la Heidi. També corrien per allà la milicia suïssa perquè jes veu que tothom hi és cridat tot i no tenir exèrcit professional.
Al poble hi havia allò que diem quatre cases i un paller. La típica botiga de poble, la Sala (pels qui no ho sapigueu és la botiga del meu poble on vaig treballar molts anys) de Gerzensee em va fascinar... vés que no hi emigri. Tenien des de katiusques (no sé pas com s’escriu... al Pompeu Fabra no hi surt) a pasta de dents, pa, peix fresc uns dies a la setmana perquè a Suïssa el peix d’aigua salada no és comú... M’encantà.
Era molt bonic el château on fèiem les classes que tenia una biblioteca i uns jardins que semblaven els de “Sonrisas y lágrimas” (de fet, a mi em feia gràcia que jo aparegués al telèfon com Casado Frau... perquè molt americanitzada jo ja només posava un cognom). Però l’indret per excel·lència era el llac natural d’aigua neta amb un moll de fusta que hi havia aprop. I encara millor eren les vesprades acompanyades de vi dubtós tot fent gresca amb els companys i el professor i família. Ja se sap que quan no pots dir res intel·ligent, més val dir alguna cosa divertida... i aplicant aquesta màxima vaig intentar fer força el pallasso. Mai sabré si reien de mi o amb mi, però bé, la ignorància és felicitat.
Memorable el darrer dia (quan vaig emborratxar amb Schnaps als peixos perquè aquell licor era imbevible) perquè vam jugar a representar amb mímica coses com pel·lícules, ciutats (em va tocar, Paris i òbviament vaig fer la Tour Eiffel), parelles famoses... Alguna proposta ens desquadriculava... és que la gent té uns biaixos...
El menjar mereix una menció especial. Era increïble. Per començar, fruita a l’entrada de les habitacions per matar el cuquet. A les habitacions un aparell d’aquells d’escalfar aigua i infusions i cafè d’allò més variat. Els àpats a hores poc habituals, però ja sabeu que jo sempre tinc un foradet, com els de l’AVE.
A quarts de 8, l’esmorzar. No sé pas si la meva memòria de peix recordarà tot el què podies triar: ous remenats amb crema de llet, rösti (una mena de massa de patata sofregida típic del país), varietats de formatges, pernil dolç, cinc o sis tipus de pans (el de Berna, un mena de brioix trenat, va guanyar el paladar de la Clara per sempre més), fruita, cereals, iogurts, croissants... I l’estrella (dono recompensa a qui me’n sàpiga dir el nom perquè no l’he vist pas escrit): una mena de barreja, d’aspecte poc recomanable, de iogurt, fruita, cereals, fruits secs... deliciós. En sóc completament addicte.
A quarts d’11 una pausa: pals de fruita, barretes de muesli fetes casolanes, tè fred cassolà... no tenies ganes, però renoi... He après per sempre més que un latte machiato és una galleda de llet amb unes gotes de cafè... Sóc un cas i les màquines, fins i tot, de cafè i jo tenim, com diria la Clara, un contenciós. Per berenar, sant tornem-hi.
A dos d’una a tot estirar, el dinar. Per escollir, menú veggi (es veu que ser vegetarià a l’Europa Central és més comú) o un altre. Plats de noms indesxifrables. Us copio un perquè em fascinaven (de fet, vaig esbrinar que Ratatouille és samfaina... ): “Eggplant-coconut curry, lentil ring with fruit garnish”. Precedit de cremeta o amanida i seguit d’unes fabuloses postres dolces (“walnut parfait with Grisons sabayon”, per exemple), plat de formatges o fruiteta... A dos quarts de set, el sopar. I havent sopat, una mica d’esport abans de fer gresca. Passejades o tennis (amb estil poc Roland Garros i sempre amenitzat per la banda musical de Gerzensee que a més de tocar instruments fan una mena de marxa militar...).
To be continued...
