Oixque!

NY poti-poti

2009-10-01T05:35:00.001+02:00

My co, me, Manhattan Bridge, and the Empire State (avui il·luminat amb els colors de la Xina perquè és la seva diada... No comments)

Aquest país se l’ha d’acceptar amb les seves contradiccions. Com va dir mig en broma mig seriosament el president d’Eslovènia: a Europa no és que siguem antiamericans, és que som diferents i d’alguna manera, millors. Es veu que en una edició anterior del mateix acte, on es convida un polític a parlar sobre l’UE a NYU, Clinton va reconèixer que teníem raó els europeus.

Però aquest país, com tot, s’ha d’acceptar amb les seves virtuts i els seus defectes. Ja se sap que la meva interpretació de defecte és força àmplia. Se’m coneix també la flaca que sento pel menjar. Trobo molt a faltar els nostres hàbits. Com em deia aquest estiu un il•lustre advocat, per nosaltres els àpats són una litúrgia. Aquí, la gent menja en quatre burjades, qualsevol cosa i la gran majoria pensa que cuinar és una pèrdua de temps. Cues al carret de menjar indi a Washington Square. Cues al Mamoun Falafel de McDoughal St. Sostenen que nosaltres cuinem perquè treballem menys. Primer, m’hi enfadava. Ara ja penso que potser sí que treballem menys, però i què?

Però en el bo i en el dolent, US és el primer país del món i tots ens escoltem l’Obama a la cimera de l’ONU parlant de canvi climàtic, d’armes nuclear o d’Israel i Palestina. Fins i tot Gadafi se l’estima. Ah, i les filles de Zapatero.

En la salut i en la malaltia... una metàfora semblant. No m’he begut l’enteniment, però vaig riure una bona estona (els meus companys de despatx estan convençuts que estic mig boja perquè ric tota sola en general) amb el tema dels casaments quan llegia la següent part del Diari de Sessions del Congrés: “Dicho esto, a efectos del «Diario de Sesiones», he de decir que asumo la presidencia por cuanto que nuestro presidente José Ignacio Llorens ha contraído segundas nupcias y conviene quede en acta el agradecimiento de la Comisión de Medio Ambiente y nuestra felicitación. Creo que ninguno de ustedes está pensando mal, con esa maledicencia que normalmente nunca tienen los políticos de que los hombres son las únicas personas que se equivocan más de dos veces o cometen errores dos veces; más bien creo que estarán pensando en aquella frase de Pascal, de que el que insiste por segunda vez es porque está convencido de sus actos. Quiero que conste en acta la felicitación de esta Vicepresidencia para el presidente, que se casó el viernes con Paloma, que aún no ha salido en viaje nupcial, y por tanto a lo largo de la mañana estará presente algún tiempo con nosotros. Espero que sea el sentir general de todos los grupos políticos aquí presentes” (DS. Congreso de los Diputados, Comisiones, núm. 723, de 28/06/1999)

Xerro pels colzes i sempre miro la gent perquè m’encurioseix. Doncs bé, a Barcelona era perillós perquè la gent devia pensar que em faltava un bull. Però aquí ho és molt més. Un home se’m va posar a cantar una cançó republicana quan li vaig dir que era de Barcelona i em va defensar la teoria de que la Segona Guerra Mundial no hagués ocorregut, si US hagués recolzat el govern republicà. Això a peu de l’oficina, amb els meus companys mirant-s’ho des de la recepció amb incredulitat.

Dissabte vam anar amb una colleta ben maca al Dumbo Art Under the Bridge Festival a Brooklyn. No sé si en aquest país a “sota el pont” té les mateixes connotacions que en català, però ben bé, eren quatre arreplegats. Jo tinc escassa sensibilitat artística i el meu gust no està educat, però anomenar un home amb brossa a sobre ART va més enllà dels paràmetres que puc entendre. Se’n salvaven les fotografies de l’Andrea sobre boxejadors i poca cosa més. Això sí m’ho vaig passar de bé escrivint els meus poemes de Machado i Miquel Martí i Pol en aquelles obres on el públic col•labora... Jo diria que Yoko Ono té un arbre-escultura amb missatges a Berna...

Gelat a la Brooklyn Ice Cream Factory i Sopar al Canergie Deli

Com veieu a les fotos, em dedico a organitzar esdeveniments socials amb gent molt variada: de Chicago, de Barcelona, de NYU... Ja dic jo que hauria de ser "organizadora de bodas, bautizos y comuniones" (perdó però sona més autèntic així) i no aprenent de jurista!

I, per acabar, un disclaimer (em temo que el meu català s’està contaminant...): no sóc italiana! El proper que m’ho digui li dic que sóc de l’Alguer i pobre haurà d’escoltar una història més enrevessada que la que explico ara.

El setembre s’acaba. Ja duc més d’un mes aquí. La roba d’estiu ja està guardada i les gabardines penjades. Llàstima que el document de word anomenat t*** encara estigui buit.

La societat auditora/controladora/fiscalitzadora

2009-09-24T05:04:00.004+02:00

L’altre dia en un seminari va sorgir el terme de “audit society” i no pas fent referència a una empresa de control comptable, sinó al “control” al què sotmetem als poders públics. Hi vaig estar pensant i llegir els diaris i veure els telenotícies m’han fet encallar-m’hi.

Abans confiàvem en aquells que escollíem a les urnes, se’ls creia responsables dels seus actes i dels òrgans que en penjàvem d’una democràcia més indirecta. No cal entrar en debats filosòfics sobre democràcia, oligarquia, ni de perfecció republicana. És la constatació que s’ha erosionat la refiança general, que no era pas cega, sinó que es dirimia a les eleccions (on curiosament hi continua participant un gruix notable de persones que són, segurament, aquells qui es malfien).

Ara, en canvi, sota la bandera de la transparència ens farcim els organigrames de tribunals de comptes, oficines anti-frau, comissions d’investigació i d’altres organismes semblants.

I per a què? Per tal que apareguin escàndols com el del senyor Millet? És curiós que hi hagués un informe que detectava irregularitats però que ningú hi parés atenció.

O per no fer cas dels informes d’auditoria? Es remouen les aigües en relació als informes que encarrega el govern. S’intenta silenciar la mala maror encerreguen una auditoria. Diuen que no tot és massa clar, però no s’apunta ningú amb el dit i tothom s’espolsa la pols.

La transparència no és dolenta, ans el contrari. Però l’opacitat disfressada de transparència, sí. Els vidres aquells que semblen clars però només es pot veure des de dins en serien una bona metàfora.

Cal que hi reflexionem. La corrupció flagrant i la corruptela subtil costen diners, però si tenim organismes de control que també en costen, fem-los servir com cal.

P.S. Us deixo un link de Victor Ferreres (professor de Dret Constitucional a la UPF, entre d'altres coses) sobre l'enrenou de l'Estatut i el TC. Tracta un dels temes que sempre em balla pel cap: normes referendades i control constitucional.
El blog ComparativeConstitutions val la pena!

Un viatge en metro

2009-09-07T06:00:00.003+02:00

Trajecte: W 4th St – 59th St/Columbus Circle
Duració Aproximada: 12 minuts
Cost: 2.25$

D’aquelles coses que només poden passar a Amèrica. Darrerament agafo relativament sovint el metro (tot i que per anar a la facultat només necessiti una tirolina), cosa estranya en la meva vida fins ara. El metro de NYC és un embolic. Ara ja entenc això de direcció Uptown o Downtow i això de local/express. Però he abandonat l’empresa d’entendre quins canvis de servei hi ha el cap de setmana. Hi ha coses que continuen desorientant-me. Proposo que les rates que hi viuen siguin contractades per donar informació. Són les mestresses elles, se’t miren com dient: estàs incordiant al meu hàbitat, fot el camp.

Per exemple, inconscientment assumeixo que els trens a cada costat de l’andana han d’anar a direccions diferents. Així passa a Barcelona, oi?. Doncs aquí no. De fet, avui per la confusió he perdut un dels metros. Això m’ha permès escoltar un que era profeta d’una nova religió antiobamista. De bojos n’hi ha arreu, però a NYC semblen concentrar-se (fins i tot corregint per la densitat poblacional). Normalment els viatges en metro són tranquils -et mors de calor a l’estació, et congeles als vagons quan no és hora punta i sembles una sardina enllaunada-, però avui el meu per anar a trobar LLMs de Chicago i passejar per Central Park ha estat digne de menció.

Sempre dic que els desequilibrats tenen una inclinació a voler parlar amb mi. Jo parlo amb les pedres i sovint se m’ha repetit allò de “no se’t pot deixar sola” perquè de seguida la faig petar amb estranys. Però tot té un límit i la concentració d’avui, m’ha fet baixar del metro tota astorada. Són d’aquestes coses que a mi em fan gràcia.

Abans de pujar jo donava voltes perquè se m’havia escapat l’anterior. Un noi em demana com anar a Uptown i li dic que ambdós (cosa que havia descobert jo massa tard) hi van. Total, em sent l’accent i es posa a parlar castellà amb mi perquè és de Costa Rica fins que es passa la seva parada tot convidant-me al US Open (he declinat gentilment perquè aquesta moda de fer amics en viatges de 5 minuts i de donar el mòbil arreu no l’acabo d’internalitzar).

S’aixeca ell i se m’asseu al costat un senyor de mitjana edat. Jo mirava atenta les parades perquè quan no es diuen pel número del carrer, corro risc d’equivocar-me. I em demana si sé on sóc. Jo tota cofoia li dic que és clar, ja! Com que parlo un anglès quasi-perfecte (falta el quasi, que li diguin al pobre André que ara em corregeix), em pregunta d’on sóc i li explico que de Barcelona (Catalunya els costa més) i que parlo català. Total, em dóna el seu telèfon i em diu que és enginyer del MOMA i que si hi vull anar amb els amics un diumenge, el truqui el dia abans i em deixarà entrar sense pagar.

Si això us sembla poc, un senyor assegut dos bancs més enllà es posa a preguntar-me si jo era una actriu. Enriolada li dic que no. Però no s’ho creia i em diu que sóc una actriu que a “2-days in a valley” (li he fet repetir perquè a mi no em sona de res) anava de pèl-roja i que no l’enganyi.

Afortunadament, ja em tocava baixar per trobar-me amb els LLMs, prendre un Jamba Juice i passejar per Central Park (veient gent peculiar també). De passada, he vist la festa nacional brasilera i he constatat de nou el melting pot. Recoi, per què hi ha “arepas” si són colombianes o veneçolanes a una festa brasilera. Globalització? Aha. Com el Pad Thai i el Sushi en el restaurant de Malàisia que vaig anar.

La meva setmana…

2009-09-05T06:15:00.003+02:00

Ja no sé quin títol posar als posts perquè realment els manca unitat, són un poti-poti. Només tenen un fil conductor: NYC vist amb els meus ulls que poden trobar curiós des de la disposició de la fruita al supermercat al musical de Broadway més espectacular. Això darrer és una mera elucubració perquè encara no he assistit a cap. Per tant, us empatxareu de quotidianitats aquells que us atreviu a llegir-me... Aquest bloc va començar donant la meva opinió sobre el país i ara és un blog de viatge (permanent), però suposo que alguna cosa s’hi entreveu. Aquí torneu a tenir les meves històries de bicitor (paraula creada per l’André –el co-representative de la classe de LLM amb mi- donada la meva espantosa pronunciació).

1. (Com aquells llibres de detectius, aquells que em tingueu a facebook, passeu al punt 2) A la biblioteca de la NYU Law School hi pot viure en Pingu. Us ho ben prometo. He renunciat als carrels (que no quarrels, que jo ho deia malament) de JSDs. Són al soterrani (sort que ara ens traslladen a una caseta d’estil anglès que dóna a la plaça de Washington Square) i el fred s’hi acumula. Em disfresso per anar a la biblioteca. Literal. Si tinc classe, torno a casa a canviar-me. Mitjons gruixuts, sabates tancades, texans, dues samarretes de màniga llarga i jersei. I tot ben amanit amb una manteta verda. Faig una fila. Però a la gent li fa gràcia i així faig amics (no us enganyo, vaig conèixer un JD de Idaho que havia fet l’undergrad a Chicago... Sentir parlar dels carrers de Hyde Park... Ai!). Hi fa tant de fred que quan surto per la porta i passo per aquelles reixes per on s’escapa la calor del metro, ho agraeixo. Em premio anant a dinar a la terrassa que el meu bloc d’apartaments té a la 14a planta. Em preparo la famosa “Slice Salad” i baixo a cruspir-me-la fent la fotosíntesi.

Haig de dir una cosa molt positiva en favor de la biblioteca de NYU: està prohibit menjar! Hip hip hurra! Estic segura que Ward i la resta de companys que coneixen la meva fòbia, es farien el càrrec de l’alegria que em proporciona. No hi ha olors discutibles a menjar ètnic, ni gent xarrupant la sopa, ni noodles llefiscosos...

2. Si l’any passat el curs que em cridava l’atenció a Chicago era Shakespeare and the Law (que també l’ofereixen a NYU), el que enguany m’ha xocat és un titulat: Jesus’ trial. Molt seriós i no faig broma. Examinen textos autèntics (jueus, cristians, romans...) sobre el cas.

3. Diumenge aniré a Central Park i ja us diré el què... Però Washington Square té el seu encant. És la plaça envoltada pel campus de NYU. Sempre està farcida de gent. Són turistes, estudiants, rodamóns, aventurers, artistes... la peculiaritat és la normalitat. En un racó trobes uns fent ioga (perdoneu la ignorància, però ho simplifico perquè no tinc ni idea si és ioga o qualsevol disciplina semblant. Ells es posen en postures doloroses i amb cara d’estar en un altre món...) sobre la reixa del Metro als vespres tot entonant unes cançons estranyes. En un altre racó sempre veia jugant la gent a escacs en taulers que ja estan dibuixats sobre les taules. Hi ha gent que hi va amb els amics i juguen, però el què em va sobtar van ser els que ho tenen com a negoci. A les Rambles hi ha aquells de les boles i els tres gotets, doncs aquí et repten a apostar a una partida d’escacs. Deu ser glamurós vés! De fet, avui en tornant del gimnàs, he descobert que hi ha una botiga només d’escacs entre dues cases on et llegeixen les mans i et tiren les cartes de Tarot.

4. He voltat força per veure rebecaris o LLMs de Chicago (acabant a llocs com un bar farcit de banderes comunistes). Les visites culturals, les deixo per quan rebi visites! De moment, em conformo en elaborar la meva guia de restaurants i bars.

Ja sabeu que menjar és un dels meus temes de conversa preferits. A NYC hi ha de tot. A preu assequible tens fast food i menjar ètnic. A preus no tan raonables el què vulguis. Però de debò, això del menjar ètnic és una plaga. Del Nepal, de Malasia, de Xina, de Japó, de Thailandia... (no poso els gentilicis perquè patiria) o tot barrejat. Jo ja no sé d’on són els curries ni el sushi.

Al supermercat trobo gairebé de tot. Suposo que el fet de viure al centre, em redueix l’accés als grans supermercats. Com m’aniria de bé Treasure Island (“The most European Supermarket in America”). Els preus de NYC són un xic més cars, imagino que la raó és que aquí la gent és més primmirada (els que ho són) i la fruita i la verdura, va més buscada.

Avui he anat a un farmers’ market... que no és exactament el mercat setmanal de qualsevol vila catalana, però en té un cert flaire.

5. Feina... Ush! Intento anar habituant-me a això que en diuen fer recerca. Fins i tot carrego tot el dia una llibreta blava (perquè el meu tema és suposadament relacionat amb l’aigua) i vaig llegint i apuntant coses... Les classes són prou interessants. Els dos professors coneixien la upf, cosa que m’ha fet sentir un xic d’orgull... I sí, quan faig algun amic a la biblioteca, li clavo uns rotllos sobre el què faig... El què fa la soledat.

Un tema força interessant i que ja vaig veure parcialment l’any passat són les subhastes. Les de Christie’s (els compradors ofereixen 100, 200... i el més alt, s’emporta la peça), les de les tulipes holandeses (els venedors baixen de 100 a 50 a... fins que algú accepta) o les històriques subhastes xineses (on pagues fins i tot si no t’emportes l’objecte).

6. Ja és fotut que per saber la temperatura que fa al carrer, m’hagi de mirar la BBC que és britànica. Encara no m’aclareixo amb els Farenheits... Però ja entenc més o menys la conversió de les lliures (lb) però no de les unces (oz).

7. Estic una mica més tranquil·la perquè un dels recepcionistes ja és el meu amic i s’ha après el meu horari de classes. Una mica més i li dono un disgust fruit del meu “bon” anglès. Li volia explicar que ara ens donarien un carrel a un altre lloc de la plaça i ell va entendre que em canviava de pis... No, ara que ja tinc sota control el tema de la neteja (ja he ensenyat a la xinesa a netejar i tot!) i tinc fama de Srta. Rottenmeier (Pun professor pels estàndars del qual sóc comunista, en explicar-li les meves aventures de convivència, em va fer la salutació militar), no em canvio!

8. Acabo de descobrir que al meu edifici no hi ha pis 13... Potser a cap edifici americà però jo no me n’havia adonat... N’hi hauria a Regents Park on vivien la majoria de LLMs a Chi-town? Ni idea... Total, que quan pujava amb ascensor sempre pensava que la llum dels números feia tonteries i, certament, vaig trobar estrany que hi haguessin dues fileres completes de botons si hi havia 15 pisos però ho vaig atribuir a algun soterrani. Doncs bé, avui he anat a fer la bugada (sí en aquelles sales comunitàries on a les sèries es fan tants amics i, en la vida real, odies perquè hi perds mitjons, la roba no surt neta, etc.) i he baixat per l’escala perquè està al pis 12 i no he trobat pas a faltar el 13. Però en pujant (amunt sempre és més dur), he vist que havia arribat molt de pressa i comptant que la meva forma física és dubtosa...

Més "aventures" a NYC

2009-08-29T07:03:00.000+02:00

Sí, aventures. Jo li dic aventures/anècdotes a qualsevol cosa, ho sé. Però a mi m’entretenen.

Aquests dies per NYC, no he parat. En part perquè estar ocupada evita que m’enyori de Chicago i de Barcelona, de... I, en part perquè he tingut més vida social que a casa (ha! I això que a Chicago em deien old lady!). La gent que ja corre per aquí fa temps sap que NYC és el pitjor lloc per sentir-te sol perquè és ple de gom a gom i que resulta hostil fins que no trobes el teu lloc. Per això, tots (becaris de la Caixa, amics i coneguts de la upf, amics d’amics...) s’han cuidat de treurem a passejar, és d’agrair tot i que m’estressi la feina. La zona de Grenwich village i l’East village ja els començo a conèixer. Hi ha massa de tot i algun carrer està tan farcit de bars o restaurantets sense massa harmonia que podria passar per qualsevol lloc de la costa catalana on es reben molts “guiris”. De fet, avui passejava per la zona propera al sud de Central Park i pensava que quantes fotos hauria arruïnat perquè els turistes fent-se fotos a Tiffany’s o a Gucci i jo per allà...

Però hi ha racons amb encant. Ja he pogut tastar una arepa (sí, busqueu a l’arxiu sobre Colòmbia i veureu que era la causa de que jo guanyés uns quilets en la meva estada) amb l’Evelyn, una companya de Chicago. He anat a la zona “in” de Brooklyn creuant el pont de Williamsburg (demano un aplaudiment per mi tinc por a les alçades i aquest era tot un repte).

Això de compartir pis no és el meu somni. Però he posat normes i he fet un horari i s’hi ha aplanat sense odiar-me, almenys aparentment. Ara això sí, una m’ha dit que si li ensenyaria a fer servir els productes de neteja (s’accepten comentaris).

Poc a poc la meva habitació va sent una mica més meva. No pas perquè els papers s’acumulin desordenadament organitzats damunt la taula, sinó perquè ja li he vist el què a la vànova, perquè he comprat una llum d’escriptori que em té enamorada, perquè ja tinc el suro amb records… i perquè l’Ivy ja és amb mi. La meva planteta està tota esplèndida tot i que encara ha de trucar el seu lloc permanent. No descarto que tingui amigues temporals... a totes les botigues tenen uns poms de flors que fan molt de goig i ara que m’han regalat un gerro, potser algun dia em dono un caprici.

Demà encara haig d’anar a buscar trastos que vaig dur de Chicago. No sé pas on posaré tot, però ja me les enginyaré. Si em vaga també aniré a un mercat al carrer a veure què tal la fruita. Ja sabeu que un dels meus hobbies és anar al supermercat (i si no ho sabeu, ja us ho explico) doncs ja controlo els de la zona i les seves ofertes. I demà, toca fer la compra per les slide salads.

Per acabar, un relat divertit. Avui he anat a fer el tour a la biblioteca i la bibliotecària era una senyora d’uns 60 anys amb un marcat accent estranger, rus m’atreviria a dir. Quan algú li ha suggerit que la biblioteca era un iglú, s’ha indignat. Ens ha ventat que a les bones institucions a US fa fred a l’estiu i calor a l’hivern, que era cultural i que prenguéssim vitamines (hi ha botigues senceres només dedicades a pastilletes miraculoses). Això i que dormíssim poc per treure el màxim suc a la ciutat.

La feina, de nou, un altre dia. Només comentar que un professor, em va dir si era jo la de la Pompeu Fabra i em va fer il·lusió que la marca upf m'identifiqués. Sí, estic sonada i la distància em fa ser rosapastel...

Crònica dels primers dies a Nova York

2009-08-25T04:15:00.001+02:00

He arribat. Una santaeulalienca a NYC. Ja tinc coses per la meva “humilde morada”. La meva habitació és petita però veure el financial district il·luminat està prou bé.

Trobo a faltar Chicago. NYC i NYU em semblen més grans i, per tant, més hostils. Aquí no parlen de Socratic Method que tants maldecaps em va donar. Aquí hi ha 420 LLMs i 450 JDs per curs de carrera. En total, uns 1850 alumnes. M’agradaria pensar que podré aconseguir que el recepcionista de la facultat em regali clavells per Sant Jordi però se’m fa difícil d’imaginar si sempre Haig d’anar ensenyant el carnet per entrar als llocs.

Estic mig immersa a l’orientation. Conec LLMs i no puc evitar buscar els equivalents a en Ward, a l’André, a en Gamal, a en Jesús, a la Maria, a... Els JSD (com jo) existeixen però no els trobo. Vaig a la cerca de 5 més de primer any. La majoria ja deuen estar orientats perquè són LLMs de NYU d’altres anys.

Ahir ens van dur de bus tour per la ciutat. Prou útil per quedar d’entesa quan algú em visiti (per exemple, es veu que el East River no és un riu en realitat... o el Deli que surt a Whan Harry met Sally ). Vaig prendre apunts i tot a la Moleskine!

Després un sopar multiètnic amb vistes al Hudson. La Law School va preparar un sopar amb menjar de tots els barris de NYC: Little Italy, Chinatown... Vaig tornar a menjar Patacón (plàtan aixafat i fregit). Tranquils, no em posaré com una bola (o això espero) perquè la regulació a NYC obliga als restaurants a posar el número de calòries arreu i creieu-me que el meu Pepet Saltamartí s’activa ràpid. A veure si provo les instal·lacions esportives de NYU... Amb tants tràmits no m’ha vagat. No sé quina deu ser la dels jubilats... A Chicago anava en el menys fashion per evitar comparacions que sempre són odioses. Va anar bé per conèixer gent. Com un de Guyaquil amb família política de Granollers i que coneix la "qüestió catalana" fruit de freqüentar el Casal Català a la seva ciutat. O una coreana que s'empipa perquè no li sabem dir el nom. O un brasilè amb pinta d'alemany...

Ahir a la nit vaig creuar el Brooklyn Bridge com fan milers de persones cada dia. Però en el meu cas té mèrit perquè està penjat a certa alçada i les fustes deixen una mica d’escletxa on a més d’enganxar-se els meus talons, puc veure la distància respecte el terra... OMG! Quina por! El vaig creuar en tornant d’un dels restaurants amb millors vistes. River Café, sota el Brooklyn Bridge veient Manhattan il·luminat de nit. Em vaig quedar amb les ganes de tastar la gelateria del costat.

Avui era a Union Square i m’he assegut a mirar la gent. He comprovat quants clixés tinc interioritzats. El meu entreteniment ha consistit en determinar qui semblava de NYC. Una ciutat amb 9 milions de persones (18 tota l’àrea metropolitana) i jo classificant a la gent d’acord amb el què ensenyen les pel·lis. Gent peculiar a dojo, però jo potser també els en semblo de rara. Això sí, com a Chicago, les meves ulleres ja han rebut “piropos”. Avui he rebut dos “I like your glasses”. Potser les podria subhastar per una bona causa... Una altra cosa que m’ha cridat l’atenció és que les samarretes d’Obama amb la paraula Hope ja estan de rebaixes al top manta. Que cadascú n’extregui conclusions.

La ciutat està bé, veurem, si com diuen aquí, serà la meva tassa de te. De moment, bec el cafè en una tassa de UofC. I sobre la feina, millor dir “això ara no toca”.

Nova etapa...

2009-08-21T20:44:00.000+02:00

"What we call the beginning, is often the end. And to make and end, is to make a beginning. The end is where we start from". (T. S. Elliot)

Fa mesos que no sabeu de mi a través d’Oixque, sóc dona de moltes paraules i, per tant, no puc pas sintetitzar tot el què ha passat enguany. Ha estat una experiència irrepetible. He conegut persones (fins i tot a mi), llocs, menjars, cultures... He après sobre dret i sobre la vida en general que diuen. El relat gràfic a través de facebook (on la gent s’anima més a interactuar perquè quatre fotos són menys feixugues que els meus interminables escrits amb frases de fins a 6 línies) ha servit de succedani per veure les meves aventures (les desventures no s’ensenyen perquè no es fan fotos... m’hauríeu d’haver vist en sortint d’un dels exàmens maratonians). Potser si no passa res d’interessant a la meva vida, hauré d’estirar d’històries/anècdotes passades de la Windy City, dels viatges –p.e. a Califòrnia pots apadrinar una autopista- o del que he fet aquest estiu (m’hagués agradat fer més cafès i granissats amb amics i coneguts però el temps em vola i com sempre m’he enfeinat massa).

Demà marxo de nou a fer les Amèriques i he pensat que potser fora hora de tornar a obrir aquesta pàgina per tal de no oblidar el meu recargolat vocabulari en català. Ara que si us haig de ser sincera, el meu anglès és més aviat catenglish. Tan bonic que és Catalunya com he comprovat de nou de manera express aquest estiu, i jo a la pàtria del fast food i dels edificis que graten el cel.

Aquest cop toca Nova York, la ciutat que mai dorm. Ara mateix el millor resum del què sento és el meu nus a l’estómac. L’any passat, Chicago suposava reptes desconeguts, ara ja sé quin pa hi donen. Diria com la cançó de l’anunci d’Estrella Damm: ’Nothing is gonna be alright, but thank you anyway’.

Veurem si ara la meva vida d’estudiant de doctorat no m’absorbeix el temps i puc anar traient el cap per aquí de tant en tant fent-vos participar d’aquelles coses que em sobten, de la darrera americanada que he descobert, de la meva experiència compartint pic (aposto a que podré fer monòlegs sobre el tema. De moment sé que experimentaré multicultural diversity... veurem!).

I la part més prosaica de la marxa segueix martiritzant-me a poues hores de marxar: qui em mana a mi tornar a fer maletes (us podria referenciar l’entrada sobre el tema de l’any passat. Jo faig certa la frase feta de l’home ensopega més d’una vegada amb la mateixa pedra... Reivindico de nou que 46kg facturats no donen per res!)?

Ara no em puc fer enrere així que només em queda confiar en la puntualitat de Swiss Air (és de la pàtria dels rellotges, no com Iberia que em va deixar tirada a Chicago quan tornava al juny acompanyada d’un alemany que se’n feia creus de com funcionava la companyia...). Veurem què tal la nova terminal o T1 (Aprofito l’avinentesa per comentar que em sembla contraintuïtiu que es digui T1 si és la segona que s’ha fet... Tant que em vaig perdre!).

Bé, millor adopto un “New York state of mind” o patiré més xoc cultural que un “Englishman in New York”.

Menjar i/a US

2009-01-01T22:58:00.002+01:00

Tinc el bloc força abandonat, el LL.M. em xucla força el temps però aprofitant les economies d’escala (ja tinc la ment mig imbuïda pel law&economics), us parlaré de menjar. Menjar i LL.M? Sembla que no tinguin res a veure, oi? Doncs tot i que les meves paraules seran, com sempre, un poti-poti, tot el què diré en aquest post són coses observades i/o apreses en els darrers quatre mesos, els primers de la meva estada americana que tant de bo durés força.

Feia pocs dies acabava els exàmens com la resta de companys de la Law School. No sé si he explicat en algun post anterior que és senzill dinar (o berenar-sopar) de franc a la facultat, bé assistint a seminaris, bé en activitats lúdico-culturals. El menjar hi és variat des de rajun cajun (del sud dels US) a thai o la mítica Chicago deep-cheese pizza. Si estàs de sort, potser trobes fins i tot una amanida. Hi ha gent que comença a dubtar del “there is no such a thing as a free lunch”.

El què m’ha sorprès ha estat el menjar sense acte lligat durant aquests dies d’exàmens. Hi ha una política institucional que encoratja als estudiants a menjar i dormir durant el període d’exàmens. Sempre ho hem sentit a dir, ja des del “mens sana in corpore sano”, però aquí l’alarma és seriosa perquè els estudiants de Dret americans fan vertaderes barbaritats. Fins i tot jo que, tot i ser ineficient, m’estic hores davant del paper, semblo normal al seu costat. A US els encanten els extrems.

Un altre dels extrems és l’obesitat vs. la vigorèxia. Ser addicte al gimnàs o als Big Macs. Per fer front al fast food i gairebé com un acte reivindicatiu, la gent més “cool”, més “in”, i també més educada i més rica, s’ha apuntat a la corrent del menjar orgànic. No pretenc pas anar en contra del menjar sa i dels aliments produïts amb tècniques menys agressives pel consumidor i pel medi ambient.

En el cas del menjar orgànic ara ja es pot parlar de industrialització de l’orgànic perquè el creixement de la demanda ha fet que moltes marques s’apuntessin al carro i que els estàndards per a ésser considerat orgànic es flexibilitzessin. No puc mostrar-m’hi plenament contrària perquè aquesta producció orgànica en massa, ha posat productes d’una millor qualitat a l’abast de més gent en abaixar el preu. Però sempre s’ha de pagar un preu, en aquest cas el de ser un consumidor relativament enganyat. Jo més enllà d’etiquetes de producció integrada, producte orgànic, etc. apostaria per comprar als pagesos del mercat que produeixen prop de casa i potser així els tomàquets tindran gust a tomàquet i no duran dos mesos a les càmeres frigorífiques. La poma Fuji produïda allà enllà és molt bona, però segurament una poma Golden de Lleida tot i ser menys exòtica, serà més saborosa.

Malauradament, parlant dels Estats Units, no podia deixar de fer referència a l'obesitat. La hi associen. En aquesta hi ha un clar component cultural. En pot donar una lleugera idea el fet que el 19% dels àpats a US se’ls cruspeixen al cotxe. Uns mengen greixós fast food perquè tot ho volen senzill, no poden permetre’s perdre temps. D’altres, perquè el menjar brossa és considerablement més barat que la fruita i la verdura.

En un escrit meu sobre menjar a US no hi podia faltar el “greatest hit”: corn syrup. El substitut del sucre perquè és un xic més barat. US ha patit al llarg de la seva història excedent de blat de moro. El mercat s’ha encarregat de donar-li sortida. Primer, fabricant-ne alcohol barat fent augmentar l’alcoholisme. Ara, produint corn syrup. De debò, és arreu. Jo crec que difícilment algú pot menjar un dia a US sense ingerir corn syrup. Està a tots els refrescs no light, a les salses d’amanides, als baggels, als crackers, a les galetes, a les sopes... Com no podria ser d’altra manera, és hipercalòric tot i ser sugar-free.

Com a curiositat us explicaré que en un parlament estatal, una parlamentària i mare indignada va intentar prohibir que en el seu fill a l’escola li donessin marshmallow (una “nube” en diríem) -que sol estar fet de corn syrup- i, en desposta, un altra congressista va entrar una proposició per declarar aquesta llaminadura com a producte nacional del territori. Sí, a això es dediquen alguns.

Per acabar, comentar que aquests dies de Nadal gaudint, i després patint les conseqüències, dels àpats de la iaia, m’he adonat d’un fet curiós. D’ençà que visc als Estats Units no havia menjat res amb os o espines. El peix al Midwest és difícil trobar-lo fresc i el congelat ve perfectament net i polit. Els pits de pollastre criat pels Amish (o això diu, perquè em costa entendre com els Amish poden acceptar que els seus pollastres s’envassin en plàstic i safates d’aquelles de petroli) són desossats, la vedella la compro en tall rodó... I, fora de casa, pit de pollastre i poca cosa més. Tot és fàcil.

Jo em quedo amb les fruites i verdures comprades al mercat dels pagesos, la cuina mediterrània i algun caprici de tant en tant.

2008-12-23T22:45:00.001+01:00

Tot i tenir el blog abandonat, no em puc estar de felicitar les festes. A uns agraden més, a d’altres menys, però alguna cosa especial tenen aquestes dates.

Molt bon Nadal i els meus millors desitjos pel 2009
Feu bondat i que els Reis us portin tot el què demaneu a la carta que físicament o en els vostres anhels els hi adreceu. Tant de bo tots fóssim una mica com els infants no ara, sinó tot l’any.

Com que jo no sóc artista com alguns amics meus que envien postals que et deixen bocabadat per la imatge o les paraules, penjo un parell de cites de Dickens i un poema de Maragall (per ser nostrada):


"I will honour Christmas in my heart, and try to keep it all
the year"
CHARLES DICKENS, A Christmas Carol.




"Happy, happy Christmas, that can win us back to the delusions
of our childish days; that can recall to the old man the
pleasures of his youth; that can transport the sailor and the
traveller, thousands of miles away, back to his own fire-side
and his quiet home!"
CHARLES DICKENS, The Pickwick Papers

Els núvols de Nadal

Els núvols de Nadal no sé què tenen
Que són manyacs: no posen
Gens de malícia al cel:
Pel blau puríssim dolçament s’estenen,
A la llum de la posta suaus s’encenen
I de la nit deixen veure algun estel.

És una de les coses més alegres
Veure entre núvols els estels brillar.
Tenebres de Nadal, no sou tenebres;
Més hi veig en vosaltres
Que no en el dia clar.

Ai, nit que vas passant silenciosa;
Ai, núvols blancs que pels estels passeu;
Ai, llum que no ets enlloc misteriosa;
Ai, portal de Betlem, que ets tot arreu!

Quan me vulgueu donar més alegria
Parleu-me dels Nadals ennuvolats ,
I em veureu com infant que somnia,
Que riu a lo que veu
Amb els ulls aclucats!

Joan Maragall

Obama, 44è president dels Estats Units d'Amèrica

2008-11-05T23:18:00.008+01:00

(un escrit gairebé obligatori sent a Chicago)

Obama i el Barça

“Yes, he did” o com senyalaven les samarretes de molts companys de la Law School, “Yes, we did”. Desconec com s’havien desenvolupat quotidianament altres eleccions americanes, però aquesta que he viscut de primera mà, em recorda al Barça. Abans de la final, molta gent ja ho donava per guanyat i jo només repetia la frase feta “don’t count the chicken until they are hutch” (versió americana del “no diguis blat fins que és al sac i ben lligat”). Guanyades les eleccions: la gent al carrer, cares pintades, plors d’alegria, alumnes amb samarretes commemoratives al meu voltant l’endemà. Sí, l’Obama (o Barack com l’anomenen alguns dels meus professors de la Law School de la University of Chicago que el coneixen perquè en va ser professor i viu al barri) il·lusiona com ho fa el Barça. No sé com s’haurà viscut a altres parts d’aquest divers país (creieu-me, simplement ja entre el camp d’Illinois i Chicago hi ha molta diferència), però aquí Obama jugava a casa. Grant Park era conscient que vivia un moment històric (esborrant els incidents que s'hi van viure durant la convenció demòcrata del 68).

Una victòria merescuda

Ha guanyat qui s’ho mereixia tot i que McCain no em sembla un mal polític. Obama i la seva carrera semblen massa perfectes. La campanya ha estat impecable (i pagada per petites donacions, fet que el deixa un xic menys subordinat als grups de pressió). Obama és bo, però a més sap triar el seu equip i això és una qualitat envejable.

Li queden encara moltes batalles. Com sempre, preferiria que tot no fos monocolor tot i que reconec que donades les circumstàncies potser és l'ideal per fer front a les diferents crisis ràpidament. Sempre quedarà el Tribunal Suprem republicà per generar un xic de tensió.

The lesser of two evils

N’estic contenta? Sí, n’estic. Exultant? No, no n'estic. És per mi, “the lesser of two evils”. No entenc moltíssimes coses del país més important de món i em costa pensar en els seus paràmetres. El seu camp polític està desplaçat cap al nostre centre dreta i el què planteja la política social d’Obama em semblen mínims que el meu sentit comú no pot negar.

Una fita pel Civil Rights movement. Un negre 44è president dels Estats Units

Però sí, ha fet història, un negre a la Casa Blanca construïda per esclaus. És una fita.

Però ha guanyat pel vot negre i hispà (si consolida aquest, el partit demòcrata haurà fet un salt rellevant), el vot blanc com sempre és majoritàriament republicà (55%). Veurem d'aquí quatre anys si ha guanyat l’efecte Obama o quelcom més. Properament una dona i/o un hispà podríem pensar. Però cal no oblidar que Obama no és un afroamericà corrent: no va néixer als barris del sud de Chicago i va estudiar a dues importants (i cares) universitats americanes.

Les comparacions amb Martin Luther King em semblen fora de lloc. Governarà per tots i quanta menys referència al seu color de cafè amb llet carregat fem, millor. Ningú ho hagués cregut (o només uns pocs clarividents) fa uns anys, té mèrit però els problemes racials resten. Podrà fer més pel somni americà de mobilitat social si no en fem bandera del seu color.

L’il·lusió, un discurs i una figura

Fruit del meu escepticisme, no crec que Obama marqui massa la diferència pel nostre racó plàcid. Però és un home capaç d’il·lusionar (no a tothom, el porter de color de la meva facultat no semblava jugar-s’hi res en aquestes eleccions). Tot i l’èxit, és una persona normal pel què diuen els que l’han trobat darrerament, no com la resta de polítics.

Un discurs emotiu. Envejo la seva oratòria. Però si em permeteu ser crítica era una barreja de JFK, un telepredicador (la gent responent "Yes, we can") i l'anunci de coca-cola (pels alts, pels baixos; pels rics, pels pobres...). El disclaimer dsobre que el govern pot fer coses que no us agradin i pot equivocar-se però us escoltarà tot i ser retòric, el trobo encertat.

Caldria una figura arreu així per despertar consciències adormides. Ha mobilitzat votants. Principalment els menors de 30 anys. Tot i que crec en què sovint els sistemes electorals han de donar més pes al vot d’una persona segons on viu, Obama també ha guanyat el vot popular 53% a 47%.

Què en destacaria? La capacitat d’aprenentatge que avui remarcava un dels meus professors. Si sentiu els primers debats o els seus discursos com a senador d’Illinois, no eren res de l’altre món. En canvi, el seu discurs d'ahir emocionava i encoratjava. També subratllaria que ha estat astut i es va moure cap al centre un cop va obtenir la denominació demòcrata. Fins i tot Powell el recolza.

Altres resultats menys encoratjadors

Però ahir no només va votar-se el president del país més important del món. A US es votaven senadors, jutges, referèndums... (els fulls de votació tornen boig a qualsevol i dubto que afavoreixin la democràcia perquè si has de marcar 50 eleccions diferents, no decideixes reflexivament si és que saps què votes). No tot pinta tan bé com Obama. Alaska va reescollir el senador republicà acusat de corrupció. Almenys un parell d’estats més han prohibit el matrimoni homosexual han modificant les seves constitucions via referèndum.

I ara què?

Obama, un jove (sobradament?) preparat, té les regnes per intentar pal·liar la crisi. No és una empresa fàcil. Espero, i confio, que posi els fonaments d’un Estat del Benestar on les diferències de classe no impedeixin a la gent sortir del sot. Serà una figura política internacional. Les seves maneres i idees no semblen les de Bush. De fet, Bush és un gran actiu per Obama. Les comparacions no sempre són odioses. Quan et beneficien, són benvingudes.

I amb cap de les afirmacions anteriors, pretenc treure-li mèrits. Té tota la meva admiració. Endavant! Seny i empenta!

Espero que no abandoni el seu interès per les idees quan estigui immers en el dia a dia de la gestió.

God bless America (el paper central de la fe i de la família del candidat són aspectes que em sorprenen. Els deu mancar una família reial).

I aviat, les portades oblidaran Obama i tornaran a la crisi.

Halloween i d'altres

2008-11-01T15:32:00.005+01:00

Em quedo amb la castanyada, tot i que potser no vaig copsar completament Halloween perquè no em va vagar de disfressar-me malgrat m’encanti.

Definitivament, m’hauré de dedicar al Dret. Esculpint carbasses sóc un zero a l’esquerra. Tot i que m’ho vaig passar com una criatura. La primera cara no em va quedar malament. Força convencional però força bé. Per la segona vaig intentar dibuixar un gat i vaig abandonar tan agosarada empresa. Vaig copiar un barret de bruixa d’un patracol d’aquells de DIY (Do It Yourself) i el resultat va ser art abstracte. I mentre nosaltres fèiem això, els JDS ens miraven des de la Wine Mess al Green Lounge.

Us n’he parlat de la coffee mess i de la wine mess? Crec que no. Som-hi doncs.

La Coffee Mess és un esmorzar cada dimecres. La LAw School ens dóna fruita, iogurt, donuts i baggels amb cream cheese (regular, low fat, blueberry, onion, herbs, salmon, strawberry i mil altres sabors molt naturals), a casa conegut com Philadelphia, i els professors també venen (el free lunch que atrau) i xerren amb la gent. Alguna setmana hi ha una temàtica associada. La Bailout amb el prof. Douglas Baird, Elections o Diversity. Aquesta setmana ens encarregàvem els LLMs per mostrar la diversitat. Vam preparar taules amb música i informació del nostre país/estat. Amb l’Albert i la Lara vam preparar la taula. Jo m’encarregava de Catalunya, of course. Els de l’associació que s’encarrega de la Coffee Mess em van pintar la senyera horitzontal, però què hi farem. Vaig trobar per internet unes frases gracioses d’un mapa que m’havia dut l’Edu de Barcelona. Són per fer-se un fart de riure. Sobretot quan les llegeix algun profe com Henderson davant teu. Són expressions útils en anglès i la traducció en forma de transcripció fonètica en català per facilitar la comunicació.

La Wine Mess tenen lloc els divendres. Hi ha free food (aquesta setmana tocava hindú crec) i compres begudes amb bitllets que enlloc de dur a Jackson o a Hamilton, porten a Richard Epstein. Són com les gírgoles de l’Acampada. I tot al Green Lounge. Una mena de sala d’estar de la Law School d’allò més cool. N’hi ha alguns a altres facultats amb cadires Barcelona de Mies Van der Rohe perquè us feu una idea.

Recuperant el tema de Halloween. Vam passejar per Harper Street on els nens petits anaven disfressats i deien allò de “Treat or trick?” i els donaven caramels (a m i me’n van donar els recepcionistes de la Law School). Em semblava estar immersa en les sèries americanes, com a constatat la Patty, amb pares i nens passejant. Unes decoracions molt treballades tenien en aquelles casetes que semblen tretes d’”Ana de las Tejas Verdes”. I tot barrejat amb les eleccions que ja s’acosten. Serà divertit seguir-les in situ tot i que no em convencin massa.

Northwestern LLM v. Chicago LLM

2008-10-26T23:56:00.002+01:00

Publica un missatge

Hem perdut 4-1 tot i que hem guanyat el campionat de seguidors (cheerleaders) i sense necessitat de minifaldilles i pompons! N’hi ha prou amb deixar-nos idear els càntics més divertits. Més enllà de cantar el nom dels jugadors (i, jugadores!) i el Maroons!!!, hem invocat a Posner o els hem cridat que teniem més premis Nobel que ells… El It’s for today! ha fet fortuna i és el lema de l’equip.

Sóc una entrenadora (necessitaven algú que cridés i enviés correus per organitzar els entrenaments) orgullosa del meu equip! Han corregut un munt. Hem jugat en un camp gran. Tot i que tenim bons jugadors, els de Northwestern eren més professionals, de debò, no és una excusa.

I després d’un àpat de germanor (tot i que per alguns el partit no semblava de costellada), cap a casa a barallar-nos amb els assignments.

La tornada a la primavera... que avui ja han caigut els primers flocs de neu (que s’han fos immediantament).

My kind of town, Chicago is

2008-10-26T00:01:00.003+02:00

(citant Sinatra)

(Rockefeller Chapel)

A les ciutats mai es fa fosc. Mai és de nit. Sempre hi ha mil fanals il•luminant el carrer. Em costa agafar el son acostumada a Santa Eulàlia.

La tardor, que sempre m'ha semblat encantadora, ja ha arribat. Una tardor prou càlida. En té fama. En canvi, la primavera, que esperaré amb candeletes, es veu que és fresqueta. Els arbres muden el verd pel groc, el vermell, el taronja i, més endavant, el marró. I les fulles faran crec-crec.

Continuo buscant l’ossa rentadora (perquè ens entenguem, el mapache) que vam veure un dia que passejàvem amb bici amb l’Albert. Viu a l’arbre del jardí d’una senyora que ens va explicar que té unes pautes de conducta habituals aquell animaló. Quan em cau una castanya borda al cap anant per aquests carrers de Hyde Park, sempre miro enlaire a veure si l’enxampo.

Hyde Park i, sobretot, el campus són la mar de bufons. Carrers tranquils amb arbres i casetes. Algunes d’aquelles d’estil anglès (ja sé que no és una bona definició, però tots em compreneu). És conegut per ser un barri intel•lectual. Sembla un poblet estrany, però ja és com si en fos un xic autòctona. De fet, anar a Downtown és per mi, com diu l’André per criticar el fet que jo sigui tan cassolana (textualment, una old lady), anar a una altra ciutat.

La tardor acabarà. I vindrà l’hivern. Ja m’he comprat l’abric de plomes. Faré unes pintes i això que no m’he adjudicat un d’aquells de ski que em farien semblar encara més el nino de Michelin (i sense necessitat de cookies).

Qui dies passa, anys empeny. L'estiu serà aquí tot d'una, sense adonar-me'n. De mica en mica, Chicago és una mica més meu. Ja he trobat una emissora de ràdio. Sempre vaig al mateix supermercat. He trobat una bona fleca. De tant en tant compro el diari. Em farà gràcia preparar la carbassa per Halloween sense deixar d’enyorar les castanyeres a les cantonades de Granollers i Barcelona. Però tot i així, mai deixo de fer una mirada a la Vanguardia i a l’Avui. No deixo d’aprendre amb la contra per salvar-me alguna que altra conversa de cafè. No perdem la tradició de mirar Polònia. I de tant en tant, suco el pa amb tomàquet (tot i que a vegades sigui un baggel).

Entre assignment i assignment ...

2008-10-17T08:07:00.004+02:00

Em pregunto si alguna vegada seré eficient i aprendré a distribuir el meu temps d’acord amb una anàlisis cost benefici. El temps que inverteixo per una ínfima millora és clarament més costós que els beneficis que n’obtinc.

Ja sabeu que tinc una estreta relació amb Internet i que acompleixo el perfil de persona que si té l’ordinador a davant comprova si algú li ha escrit un correu cada 2 minuts (val, cada minut…). Doncs als Estats Units estic patint el fenomen contrari. Has de mirar el correu constantment. Tothom envia de tot. Rebo una mitjana de 40 correus al dia i no puc desxifrar quins m’interessen de quins són tonteries. M’estan estressant, imagineu-vos!

Estic en el país de Silicon Valley. El més avançat del món. Hauríeu de veure els cables de telèfons fets un cabdell. 2 mesos aquí i 5 reparacions. Ni Telefònica a Santa Eulàlia de Ronçana.

I per postres va l’operari d’at&t i em demana que d’on era i li dic de Barcelona. I em diu que el què parlàvem l’Albert i jo no semblava espanyol sinó algun idioma de l’Europa de l’Est, txec potser. Seria polac?

Als americans el perfum n o els agrada molt però que hi havia gent tan al·lèrgica que no pot tenir una entrevista amb tu si en portes, no ho sabia. Ja vaig procurar anar-me a dutxar.

Han format uns grups de 8 LLMs i 4 JDs que volen ser els nostres amiguets(apadrina un LLM...) i ens donen una suma considerable de diners per fer activitats plegats. A mi, se m’ha acudit proposar alguna cosa tipus portar regals a ancians o nens orfes com fèiem al meu col·legi i m’han mirat com si fos una comunista extraterrestre.

A la Law School molts seminaris i conferència a l’hora de dinar són amb “lunch -hipercalòric- provided” (tot i que Milton Friedman ja deia que there’s no such a thing as a free lunch, els free riders són també una espècie comú).

M’haig d’entrevistar amb un profe que ha estat a les administracions de Bush pare i de Bush fill...

RSVP, ASAP, PYI, BTW... No és cap llenguatge codificat però és que són tan in i estan tan busy i volen ser tan cool que clar...

Hi ha gent que diu que té bus mentality i només va amb bus. El món és ple de bojos, però en aquest país sembla que es concentrin.

He fet un pit de pollastre al forn per sopar i ha saltat el detector de fums. M’he esverat tant... Ja em veia als bombers aquí. I a la garjola perquè segur que no he seguit l’estàndard de diligència i he comès un delicte penat als 50 estats, al districte de Columbia i també a la legislació federal. No han vingut els bombers afortunadament. Penseu que a Chicago amb el foc hi tenen una flaca i t’envien 4 camions pel cap baix.

I el cuinava amb oli d’oliva. Sempre packed a Italy, però product of Spain, Italy, Greece o Turkey. L’etiqueta és l’exemple més clar de protecció del consumidor, oi? (ja sabeu la meva flaca pels productes de menjar d’ençà que treballava a la Sala).

Multicultural diversity, it's for today!

2008-10-11T03:12:00.004+02:00

El "ticket" per a representants del LL.M.

That's a good laugh!

Aspectes més o menys quotidians que em sorprenen

2008-10-09T21:28:00.003+02:00

(un paisatge quotidià: el suro del meu escriptori)

Reclamo el meu dret a tenir un quiosquer. N’he vist un en tot Hyde Park i a l’altra punta. El diari el puc comprar a Starbucks, al supermercat o en aquella mena de bústies del carrer. Però jo vull el senyor X que em saludi. Estava tan mal acostumada... al quiosc on comprava sempre el diari em regalaven piruletes i, fins i tot, la Rosa per Sant Jordi.
Els diumenges el diari val 5 dòlars. És com comprar-te una novel·la. No te l’acabes ni en tota la setmana. De fet, com que els fulls són més grans i el meu estudi petitó, potser me’l puc empaperar.
Abandono la dieta mediterrània. No pas perquè no trobi els productes ni perquè ja m’hagi americanitzat i adori les hamburgueses amb mil tones de ketchup i mostassa o les patates fregides (o, millor dit, submergides en oli). Em passo a la dieta kosher (en català, caixer) perquè jo no sé què els donen als jueus en general i als israelites en particular que tots són tan llestos (el meu trauma ve d’intentar comentar criticant un article).
Vaig anar a la bilbioteca a demanar si tenien un llibre d’una sèrie (Economics of Administrative Law) perquè no el trobava al catàleg i al veure que no el tenien, el bibliotecari (que ja m’agradaria tenir a mi el currículum de molts d’ells) es va disculpar i va fer l’ordre per comprar-lo. Demano un segon llibre perquè no el trobava tampoc i em diuen que hi ha una còpia a una altra biblioteca de la facultat, però que no patís que també en compraven un.
Són tan egocèntrics que a la màxima competició de beisbol (on s’enfronten els guanyadors de la American i de la National (la divisió té motius històrics) leagues) li diuen World Series.
Es vota el primer dimarts de novembre després del primer dilluns de novembre perquè els dimarts és l’únic dia no conflictiu per cap religió.
Ja estic experimentant la por al mètode socràtic. El professor pregunta aleatòriament per veure si has llegit el què tocava i has d’argumentar. A federal jurisdiction (l’estudio no fos cas que un dia tinguéssim a l’estat un poder judicial descentralitzat) no hi pateixo pas perquè tant el professor com els de darrer curs de dret em miren amb condescendència.
Una curiositat: les quatre estrelles de la bandera de Chicago. Commemoren les fites en la història de la ciutat: el foc de 1871 (del qual es van recuperar ben aviat gràcies a l'empenta que caracteritza els habitants de la ciutat), l'Exposició Universal de 1893 i l'Exposició del segle del progrés de 1933. Potser la propera seran les Olimpíades de 2016. Em penso que competeixen amb Rio perquè Madrid ho té ben cru.
Illinois, land of Lincoln. Això és el què apareix a les matrícul·les. Cada estat té les seves. N’hi ha de curioses, mireu els altres nicknames. Faré fotos de les matricules divertides.
Les eleccions estan molt presents (la crisi més però sobre ella no en sé opinar gens ni mica). Hi ha dues webs interessants al respecte.

El mercat de la Universitat d’Iowa: un mercat electrònic on la gent aposta pels candidats.
Una web amb previsions acurades.

Ara ja sé que aquí la bona fruita i la bona verdura ve de Idaho o d’Iowa. Si abans a casa comprava patatas canabec, aquí les d’Idaho.

(la planta)

This is America, let’s globalize it!

2008-09-22T15:47:00.009+02:00

La setmana passada em van dir aquesta frase i em va fer barrinar una estona. Primer, es constata que US s’apropia de tota Amèrica. Segon, són ells els globalitzats perquè s’hi troba de tot o els globalitzadors?

Aquest serà un escrit més sobre el reguitzell de coses que em sorprenen de la cultura americana en el meu dia a dia:

- L’olor a hamburguesa a quarts de 9 del matí.

- L’Obamamania que experimenta Chicago. Restaurants on els cambrers duen samarretes amb el missatge "Obama eats here".

- Que no hi hagi controls a moltes de les biblioteques universitàries (a Cornell no n’hi havia i a part de la Law School de la U of C no n’hi ha). Quants llibres quedarien a les nostres?

- Que ens intenten ensenyar com “nertworkejar” (i nerdworkejar també): tinc realmentebarreres psicològiques a vendre’m com un producte en 30 segons a un cóctel.

- Està ben vist veure cervessa directament de l’ampolla ("a morro") en un esdeveniment formal.

- No acabo d’entendre com reciclen perquè tens la brossa normal i plàstic, paper, llaunes… barrejat en un altre contenidor. Sembla que s’estan tornant “green” a l’europea però a mi em costa de creure quan veig el packaging de cada producte que compro. Per exemple, els ous porten com a mínim tres oueres protegint-los.

- L’Administració ha de ser arreu igual? Especialment l’espanyola. Vam anar a inscriure’ns al Consulado de España en Chicago (no fos cas que em posi en algun embolic i m’hagin de deportar...). Està situat a una de les artèries més importants de la ciutat: Michigan Avenue. I què ens trobem? Un home amb un excès de Malibu (no m’estressis) en vena. El funcionari en qüestió tenia tres passaports per fotocopiar i quan arriba el nostre torn i li donem els papers ens aconsella, després de dir-nos empollons (els estudiants de U of C tenen fama de “booky”) que tornem al cap de dues hores i mitja (a les dues abans de tancar la barraca. L’horari també el mantenen) perquè té acumulació de feina. I la seva única tasca semblava ser aquella perquè en tornar estava absort en una cerca de blackberries per google. I el pobre ens dóna el telèfon d’emergència del consulat i ens especifica que no el truquem per tonteries com problemes sentimentals.

- Que vols material escolar per la “vuelta al cole”? Doncs trobaràs paquets immensos de bolígrafs, post-its, llapis... Per què vols un sol subratllador? Compra un paquet de vint!

- Llesta com sóc, no vaig entendre la meva cuina i vaig comprar tres (immenses) caixes de mistos... La cuina s’encén sola amb la seva pròpia espurna. He hagut de comprar espelmes per amortitzar la inversió.

- Vam trobar a uns JD baixant de l’autobus que es disputaven qui era més alt (JDs són els estudiants de Dret a US. Aquí la Facultat de Dret és una Graduate School, és a dir, que abans d’aplicar ja tenen una carrera). Bé, total, l’interessant de tot plegat és que em vaig posar a parlar amb un d’ells i el dir-li que era de Barcelona (ara ja tothom sap que I’m from Catalonia i alguns m’imiten l’accent horrible que tinc parlant anglès) es va posar a comentar-me coses de Espanya. No sé exactament com vam acabar parlant del País Basc i em vaig quedar ben sorpresa perquè coneixia força la situació. Li vaig demanar com n’estava tan informat i em va dir que ell era d’Idaho i que a la seva ciutat (“de cuyo nombre no puedo acordarme”) s’hi va concentrar molta diàspora basca. Tenen el percentatge més alt de bascos per càpita fora de l’Estat Espanyol i el País Basc (tot ell).

I en breu, comença l’aventura... La setmana d’orientació del programa de LLM. Serà divertida però els nervis ja em comencen a fer patir. El grup de LLM (puc parlar especialment dels que hem seguit el curs d’introducció al sistema jurídic americà i d’anglès) és variat pel què fa a nacionalitats i personalitats, però ens avenim molt bé i fem molta gresca i xerinola (els pisos de Regents, on viuen la majoria, són fantàstiques pistes de ball). Vam acabar ballant la Macarena (serà l’himne del màster ja m’ho veig a venir) pel Variety Show que van organitzar pel final del curset (molt American... molt!). Vam ser els més divertits amb diferència... Tot i que un senyor gran cantant folk (Oh, Clementine; This land is my land...) també és molt mític.

I la meva frase de "Albert, take the picture, it's for today!" s'està fent famosa! La meva fama de "bossy" em persegueix.

11 de setembre, la diada

2008-09-11T06:26:00.002+02:00

EL CANT DE LA SENYERA

Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.

Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que volei! Contemplem-la
en sa dolça majestat!

Oh bandera catalana!,
nostre cor t'és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel.

I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l'aire,
el camí assanyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.

Poti-poti de coses que he constat dels US

2008-09-08T01:39:00.008+02:00

Si algú em demanés quina paraula defineix els US, ara per ara i sense cap mena de dubte, diria que EXAGERACIÓ. Tot és GRAN, MOLT GRAN. Els cotxes, els pots de sabó, les llaunes... Per postres, les mesures són diferents a les nostres i em costa d’aclarir-me, mai sé ben bé el què compro. Tot i això, garrafes d’aproximadament 5 litres de llet o ampolles de dos litres de salsa per pasta em semblen exagerades. I el cas és que tu acabes entrant en la dinàmica de la seva cultura. Que et regalen una pepsi de 2l si agafes tres pelis al videoclub, doncs n’agafes tres. És un país pensat pel consum. Per exemple, jo necessitava comprar un raspall de dents i no en trobava amb tap i sabeu per què? Doncs perquè venen a banda paquets de 10 taps perquè en tinguis per donar i vendre.

El què no adopto és la seva manera de menjar. És increíble. Si fins i tot les amanides tenen un kilo de salsa de gust i composició no identificats. En concret, la meva ja odiada Caesar Salad és el plat nacional. La pots trobar arreu fins i tot a restaurants mexicans o ètnics. Estan com estan perquè les racions són immenses, greixoses i hi ha menjar arreu. A tota hora els veus cruspint alguna cosa. A tota hora. Les barretes de xocolata són omnipresents.

A més, són desmesurats. A un restaurant del Campus vam demanar nachos per picar i ens van dur (literalment) un cistell ple. Ens els vam endur a casa perquè aquí funciona això del take away com a Colombia i en vam tenir per tres dies. Ara la major desmesura és el gel. Que demanes aigua o coca-cola, doncs te’n serviran la quantitat que vulguis i els cops que vulguis, això sí amb mil kilos de glaçons… Si a això li sumes el seu particular canvi climàtic en forma d’aire acondicionat que aconsegueix que els pingüins puguin viure-hi, el resultat és una gola feta una porqueria..

I si per fer-me passar el fred vull un cafetó, d’Starbucks o sucedanis en puc trobar cada cantonada. Demani el beuratge que demani tot té el mateix gust: cafè aigualit amb llet. Has de demanar llet almenys semidescremada perquè la normal és tan cremosa que es podria tallar amb ganivet. Sempre demano espresso perquè ho posen a les pissarres però d’espresso només en té el nom. I mida petita que ja dobla la del cafè amb llet a Barcelona. Això sí, tot en fabulosos gots amb tapa i un packaging impressionant (es veu que això per evitar cremar-te està patentat). Com enyoro els meus tallats...

Com sabeu, US és el país dels rànquings, arreu trobes alguna cosa que t’informa que l’establiment, l’hospital o el què sigui està en el top 10 d’alguna classificació. Després quan grates un xic, t’adones quin era l’abast geogràfic i l’especificitat del rànquing... També és el país dels disclaimers. Les exoneracions de responsabilitat estan per tota arreu. T'informen dels perills més inusuals com no posar el gat al microones o que anar en bici és perillós. Però no és que els empresaris s'hagin begut l'enteniment, no. La raó són els casos de danys estrambòtics on els consumidors han tingut èxit.

L’especialització del treball és bona, però la seva funció és còncava i a US estan més enllà de l’òptim on la pendent ja és negativa. Que truques per recarregar el mòbil, doncs l’agent que t’atén no sap res de les tarifes perquè no és la seva feina. Que vas a l’edifici de davant de la facultat de dret i demanes on és aquesta, doncs no t’ho sabran dir perquè no és la seva feina...

També em sorprèn el grau de cura que tenen per les zones verdes i en canvi l’asfalt està destrossat. I m’empipa més que em sobtar-me la despesa energètica que fan. Per exemple, la llum dels passadissos dels blocs no la tanquen. Per què posar una llum que s’apagui automàticament.

Aquesta és la terra dels extrems. Per exemple, o tens un iphone o tens un mòbil de fa deu anys.

I constato que l’American dream no és res més que un somni.

Viatge 26-31 d’agost III: Washington D.C.

2008-09-06T17:59:00.005+02:00

La nostra estada a Washington va ser molt divertida. Molt. I la ciutat em va encantar. Combina la zona mastodòntica del Mall amb barris estil anglès on hi ha la verdadera vida de la ciutat. Vam visitar la Brenda i en Carles, dos rebecaris. Uns guies excepcionals. Moltíssimes gràcies!

Divendres el vam dedicar a donar-los un cop demà amb la mudança i amb el super Rav4 llogat vam anar a Ikea. El seu piset cèntric els quedarà molt “in”. La veritat és que no va ser cap suplici. Vam aprofitar per fer la nostra pròpia llista de la compra per la futura excursió que farem a Ikea com a activitat de “leisure” del curs d’orientació. Després de tants dies viatjant, els sofàs i les chaises-longues eren temptadores. Per deformació professional, vaig comandar la recollida de mercaderies. No ho puc evitar, masses anys treballant a la Sala. Vam sopar a un Thai amb els dos rebecaris, un amic serbi de l’Albert i la seva dona i un amic d’aquests darrers que era una guia de Chicago (pronunciïs amb X com si fos català) amb potes perquè era chicagoan clar. Ens va donar un llistat de restaurants de totes les nacionalitats que us pugueu imaginar. Pobre Albert, havia d’anar prenent notes. Però sort que ho feia ell perquè el què és jo no he sabut mai l’alfabet en anglès. Em faig uns embolics quan volen que “spell” el meu nom...

L’endemà, dissabte, va tocar dia turístic. The Mall. Increïble. Banderes de barres i estrelles per tot arreu. Tot semblava a prop i tot era lluny. No s’acabava mai: El Congrés/Senat, la Llibreria del Congrés, la US Supreme Court (deformació professional), els Smithsonians (un reguitzell de museus que no te’ls acabes: art, aviació, història natural, història d’amèrica...), l’obelisc o “pirulo”, el Memorial, la White House... Vam arribar fets unes coques perquè entre el fart de caminar i el fart de riure, no ens quedaven forces. Vaig assolir un grau de cansament tal que no podia ni articular frases amb sentit. Però va ser molt, però molt, divertit. Com criatures.

A la Llibreria del Congrés hi havia una exposició sobre la constitució dels US (“Creating the United States”) i tenia com a resum del què és aquest país el següent: We the people / All men are created equal / Consent of the governed / Trial by jury / Freedom of speech. És per pensar-hi una estona. Sobretot quan t’adones de la desigualtat i de la impossibilitat del somni americà fruit de la escasa permeabilitat entre les classes. Vam acabar sopant a un mexicà. El sistema de demanar taula és molt curiós: tu la demanes i et donen un gadget quadrat i quan la tenen a punt, vibra i s’il•lumina. Així tu pots anar a algun dels bars del voltant i no esperar a peu dret a la porta. Diumenge estàvem tan cansats que el matí que teníem abans d’agafar l’avió el vam dedicar a mirar quatre botigues a una zona propera a Georgetown.

Viatge 26-31 d’agost (II): Ithaca i Philly

2008-09-03T22:16:00.008+02:00

Dimecres vam fer cap a Ithaca. Els paisatges del trajecte eren al·lucinants. Arbres, camps, grangetes que semblaven tretes dels contes, vaques pasturant, pobles que semblaven de mentida de tan idíl·lics, carrers de botigues portaventurescos (adjectiu que l’Albert ha encunyat per referir-se a aquestes construccions dels US, país sense passat, que imiten estils arquitectònics europeus com el gòtic)... No hi havia ni cobertura de mòbil.

Arribats a Ithaca, poble gran on hi ha la universitat de Cornell, vam fer cap a la Law School per trobar-nos amb en Sergio i l’Esther. I tots plegats cap a dinar a un lloc on eren capaços de servir amanides sense 10.000 kg de salses no identificades. Havent dinat, vam fer un cafè. El millor, o l’únic bo, que m’he pres durant les meves setmanes als US. Segons m’expliquen, el cambrer va quedar en molt bona posició en un concurs de preparadors de cafè.

En acabat, em van dur de visita per la universitat i l’Albert va aprofitar per saludar professors que coneixia de la seva estada. Impressionant. “In the middle of nowhere”, sí, però preciosa. Salvant les distàncies em recordava el Santa Fe on tenies bosc a dues passes de la classe, animalons... Ja hi havia força enrenou perquè els undergraduates (freshmen els diuen als de primer) ja estaven immersos en les orientacions i BBQ (barbacoes) associades. La localització t’ha de permetre concentrar-te però ha de ser dur la distància de tot perquè NYC o Philadelphia queden prou lluny.

A la tarda, vam fer un volt amb l’Esther per “commons” que és com anomenen el centre (downtown) d’Ithaca. El nucli del moviment hippie que s’ha mantingut des dels 60. Les melenes ara són grises i la roba un xic més descolorida, però segueixen amb la seva filosofia. Hauran escollit Ithaca pel nom? Pel mite o per l’elaboració del socialisme utòpic. Vaig gaudir d’un smoothie (el meu darrer vici... En alguna temptació haig de caure en aquest país on el menjar és a tota arreu). Un sopar molt mediterrani i cap a Chapter House. Un bar mític pels graduates de Cornell. Parets guixades, taules de fusta i bols de crispetes. La veritat és que inexplicablement tenia encant.

L’endemà vam conduir fins a Philly (Philadelphia) i vam dinar amb en Benedetto. Que ens va portar a un mercat (lluny de l’encant de la Boqueria que ja sabeu que em fascina) on a més de parades de carn, peix o fruita i havia parades de menjar cuinat i taules. Una zona estava dominada per gent d’aspecte Amish (noies rosses, blanques, amb còfia...) però que feien servir electricitat. Estranya barreja. Tenien uns pretzels (jo tota la vida els he dit brètzels en català) boníssims i acabats de fer. Puddings de totes les fruites imaginables i coses la mar d’artesanes i riques en colesterol i greixos saturats. Tenia encant.

Al vespre ens vam trobar (després de trobar que per passar-nos dos minuts de rellotge de l’hora marcada al parquímetre, que és d’aquells individuals on has d’anar tirant monedetes, ens multessin) amb en Carlos Gómez i vam visitar un xic la University city, el barri o campus de UPenn dins de Philly. Es caracteritza per un tipus de maó vermell que han emprat en tots els edificis institucionals. Després d’intercanviar opinions amb Ben (Benjamin Franklin), vam gaudir d’un sopar on ens vam explicar les anècdotes del nostre “aterratge” als US. El restaurant era un bon mexicà perquè quedi clar que els burritos tex-mex no és menjar mexicà tot i que jo els adoro. Encara maleixo el jalapeño que em vaig cruspir fent-me la valenta. Els cambrers ens van demanar pel Bulli i el Barça... Quins productes internacionals!

Viatge 26-31 d’agost(I) : Niagara Falls i Toronto.

2008-09-02T00:33:00.008+02:00

Com que el curs comenta realment tard a UofC vam decidir fer una mica de turisme. 3.169 (1180 en cotxe i la resta en avió)km de turisme.De Chicago vam volar cap a Buffalo a l’estat de New York (com diu el lema de les seves matrícules: the empire state) del qual no és capital NYC sinó Albany. A Buffalo vam llogar un cotxe (ens va tocar un RAV4 blanc automàtic. Apa que no ens feia gràcia!) i vam anar fins les Niagara Falls. El primer xoc va ser el Mall (una mena de centre comercial) degradat on vam dinar. Als anys 60 devia ser molt “in”, però gairebé 50 anys després era un xic depressiu. Per acabar de transportar-te al passat, la música era dels seixanta. Almenys en vam treure una cançó més per la banda sonora de l’estada a Chicago: “Get back” dels Beatles.

Les Niagara Falls pretenen ser un Port Aventura però sense gràcia. Ja d’entrada t’ofereixen packs d’atraccions. Fet que sobta perquè hauria de ser més una cosa tipus parc natural. Afortunadament, sent un xic cautelosos només vam contractar una atracció: Maid of the Mist. Un vaixellet tipus “golondrina” que et porta (guarnit amb el típic impermeable de bossa de plàstic) prop de les cascades i que una jubilada la mar d’autèntica que s’encarrega de l’oficina turística de l’aeroport de Buffalo ens va recomanar. Les cataractes són boniques però et trenca la vista aixecar el cap i veure casinos, hotels, torres...

Com que era aviat després de fer el check-in a l’hotel, que era molt kitsch, vam decidir anar a sopar a Toronto. De fet, només volia creuar la frontera per tenir un segell al passaport perquè d’ençà que som europeus, els passaports no són tan interessants si no ets un explorador a l’Àfrica. Cap a Toronto vaig conduir jo i la veritat és que tot i que el cotxe anava perfecte i que Margaret (és el GPS que vam contractar a l’empresa de lloguer i que en Carles, al veure’l a Washington, va bag+tejar) ens guiava de manera molt imperativa (ens renyava de mala manera: turn right! Recalculating! When possible make a U turn), no podia evitar necessitar les marxes (i això que em va costar un munt entendre-les quan em treia el carnet).

De Toronto només vam veure el centre. No semblava una ciutat massa turística, però sí agradable per viure-hi. Vam sopar a un “patio” (ja sabeu que han manllevat aquesta paraula del castellà) d’un restaurant anomenat “Queen Mother” que era la mar de mono. I les postres eren per quedar-se bocabadat. Pastissos XXL, com els americans, però amb aparença delicada.

De tornada, les Niagara Falls encara em van deixar més bocabadada: les havien il·luminat amb llums de neó.

(To be continued)

UofC

2008-08-23T03:12:00.003+02:00

The University of Chicago (1892) és una petita ciutat al sud de Chicago. No té res a veure amb els escenaris de les universitats catalanes. Em té encisada. I com que ja sabeu que sóc molt corporativa, ja en tinc la tassa de merchandising. Ja sabeu que jo aplico el meu “nacionalisme” a tot i, per tant, pobre d’aquell qui critica the University of Chicago.

De debò, és increïble. Trobes racons plens d’encant. Un gronxador en un arbre. Un balcó que combina heura amb plantes perfectament cuidades. Un passadís que s’obre vers un pati interior amb llums antigues. Edificis antics combinats amb l’avantguarda arquitectònica. Vas caminant i per casualitat et topes amb una escultura de Moore referent a la bomba atòmica o la Robie House de Frank Lloyd Wright.

Això sí, no està pensada per anar amb els meus looks de talonets i faldilleta. Però ja sabeu que “antes muerta que sencilla” i que no abandono el meu estil per una dessuadora grossa, uns pantalons de xandall i unes flip-flop. A més, sé diferent està bé, la gent sempre t’elogia les arrecades, les ulleres (no m’estranya vist que les que llueixen per aquí), les bosses... Estic encantada!

Només em preocupa el meu English... definitivament sé fer exàmens però d’anglès... tururut. A la gent li crida l’atenció (en part perquè donat el meu to de veu no poden evitar sentir-me) això que parlo que no és ni castellà, ni francès ni italià i aprofito per explicar-los una mica de quin peu calço. M’he adonat que dic un fotimer de frases fetes i que em són indispensables per poder-me comunicar. Les intento traduir i explicar el sentit perquè els americans que conec m’ensenyin quina és l’autòctona. Total, blowing and making bottles.

El meu studio, “casa” meva

2008-08-23T03:03:00.006+02:00

(vistes)

(El retard en l’acualització s’explica per l’enrenou de tràmits i perquè encara estarem uns dies sense internet fins que l’instal·lin)

És curiós com de seguida he pogut anomenar els meus 36 metres quadrats, casa meva. Acabades les colònies de des(orientació) -on la Caixa pretenia que ens ho passéssim tan i tan bé que quan haguéssim d’encarar l’”stress” acadèmic, un alt percentatge abandonem la beca i estalviïn calers-, va tocar arranjar els estudis.

Acomiadats els rebecaris que partien cap a l’aeroport per anar a diferents puntes dels US, vam anar a llogar un cotxe. Un SUW o USW... un tot terreny d’aquests baixets. Primer ens volien donar un descapotable. No vull ni imaginar-me la pinta que haguéssim fet amb les maletes i tots els trastos en un convertible d’aquests.

Total, carretera i manta (mai millor dit). Després d’escenes divertides fruit del desconeixement de cotxes automàtics (com per exemple que el primer que cal fer és posar la clau i engegar!) i de les normes de circulació d’Illinois (no aconsegueixo entendre quan està permès girar), vam arribar a Target. Armats amb un carro (finalment van ser dos), ens vam aventurar com aquell qui va a la Selva a comprar tot el parament que necessitàvem. Vànoves, llençols, tovalloles, estovalles, olles, plats... tot semblava indispensable. I jo donant pel sac perquè tot em quedés conjuntat. Primen els verds, blaus i marrons. Després va tocar la teca i els productes de neteja. Entre la varietat i les mides em podia haver estat hores i hores en un passadís: ja sabeu, deformació professional d’haver treballat a la Sala. Vaig al·lucinar amb les mides. D’acord que no entenc això de les mesures de oz., gallons i tot plegat, però és que tot em semblava mida industrial. Fins i tot els sabons eren més grans i a més com que fan ofertes sempre acabes carregant més quantitat. Crec que exageració és el que defineix la cultura americana. Total: 4 hores immersos en el consumisme. Això sí, m’ho vaig passar pipa.

Després ens vam aturar al supermercat més pijo de la ciutat on tenien fruites i verdures de tot tipus. Ja sabeu que em perden. I tot amb un aire ecològic. Vaig descobrir que es pot comprar carn de biso. Realment és més melosa que la de vedella. Bona tria. Demà la provarem amb la slice salad que constitueix el menú de sopar.

Després va tocar tornar a agafar l’autovia cap a l’apartament... No comments. Vam sortir massa avall i vam acabar a uns barris d’impressió. Vam girar cua i vam aconseguir arribar sans i estalvis a Drexel Ave. Després tocava descarregar el cotxe. Ja us podeu imaginar l’espectacle: maletes, bosses i més bosses (tinc tantes bosses de Target que no em caldran bosses d’escombreries en un any, us ho ben juro), caixes i més caixes. Un cop muntat tot, fa força goig i es va perfeccionant. Entre tràmits i fer de mestressa de casa, se’m passen els dies volant. Ja hem descobert un parell de llocs acceptables per dinar: un noodles i Médici que tot i el nom em va semblar més mexicà que italià. Vam visitar un lloc per comprar bicis (calen per anar pel Campus) i ens vam trobar que l’amo era “genio y figura” com algun catedràtic insigne de la upf. Et citava Friedman i Ford, criticava les dones, tenia dos gossos per allà i diversos lloros sense gàbia. Tot un què la botigueta.

I fer la bugada? Això sí que no té preu. Després d’haver-me empassat tantes pel·lis americanes on es baixava al sòtan a fer la bugada, em veig a mi amb un cistellet i cap a enfrontar-me amb la rentadora. Entén els programes, no barregis la roba, posa el detergent correcte... Mira que la de casa l’entenc més o menys... El resultat prou bé. Només una samarreta tacada, una faldilla que en teoria no podia anar a la secadora sembla intacta (quan me la posi realitzaré –en el nou idioma que parlo Catenglish- que és de la talla de la Barbie patinadora), un mitjó desaparegut (avui quan baixava a tirar la brossa al carrer de darrera he fet l’expedició, emulant Indiana Jones, en busca del mitjó perdut i no hi ha hagut sort. Sempre em pregunto on van a parar aquests tipus de coses)... Però en general, la mar de bé. Sóc una mestressa de casa orgullosa. De fet, m’entreté moltíssim.

Ah! I ara entenc perfectament els capgrossos de Mataró. Vam comprar un posacoberts que no hi cap en el calaix.

Amb tanta “orientation” i vacances, la rentrée serà complicada.

Fi de la setmana de (des)orientation

2008-08-23T02:49:00.004+02:00

La meva crònica sobre divendres serà escassa perquè l’Albert i jo vam abandonar el grup per anar a buscar les claus del nostre apartament (i sobre la meva nova llar vindrà un altre post). El grup va fer una “creuer” en vaixell pel riu Chicago on t’expliquen l’arquitectura de la ciutat. Nosaltres l’hauríem fet tres vegades si hi haguéssim anat perquè en tenim dos de previstos: un al curs d’estiu i l’altre a l’orientation (de tanta orientació, acabaré desorientada).

Del matí remarcar que la gent és molt amable. Una dona del servei de Housing que no s’ocupava dels graduate students, es va oferir a dur-nos al nostre edifici. I, per si això fos poc, ens va explicar alguna cosa de professors de la Law School (ja no sé com ho faré per no fer servir paraules en anglès... Tranquils, quan torni a casa, seré suportable) que ella havia allotjat. Vam treure el cap per la Law School. I l'atzar va voler que ens trobessim Omri... De tan "in", fa ràbia i tot.

A la tarda, compres a Michigan Avenue. Força bé. Vaig comprar-me un vestidet que em feia molta falta (és ironia) i vaig veure que tot i no ser Barcelona ni Granollers que s’adeqüen més al meu gust, podré continuar anant vestida (per ells dec anar disfressada d’europea o jo que sé) més o menys com sempre. Res de gorra, dessuadora ampla i texans.

I al vespre, glamour. Vam sopar al pis 95 de l’edifici Hancock. Amb vistes a la ciutat il·luminada. La Caixa ens mima massa. Molt, molt bonic. Vam riure molt amb les entregues de detalls pel Paul Fogleman (el coordinador americà del programa que treballa a la Universitat d’Indiana i “que te lo arrecla todo, todo y todo”) que ha patit els nostres càntics alabant-lo aquesta setmana i a la Sole i el seu marit Jaume que en representació de l’àrea de beques de la Caixa ens ha acompanyat. També vam enviar un detallet a la superEmilia que també ens ho solventa tot però des de Barcelona. En Carles i en Jorge ens van regalar una de les seves performances més autèntiques. Quin perill aquest parell. I a més, l’atzar va fer que compartissin habitació. Parlant d’això, aprofito per dir que jo també vaig fer molta sort perquè amb l’Helena ens hem avingut molt rebé.Vam acabar escoltant jazz i jo em vaig recollir aviat.

Dissabte va ser un dia tranquil. Una visita lliure al museu. Un dinar a un Thai. I volta en bici llogada amb l’Albert. El meu vestit blanc va acabar en un estat deplorable, però la veritat és que la volteta va valer la pena. La vora del llac amb platges incloses és ben bonica. La llàstima és que hi havia molta gent perquè feien un show amb avions militars. S’haurà de repetir, sobretot perquè aviat em compraré una bici. Al vespre sopar a un italià. De nou una quantitat industrial de menjar. Es van quedar sense deep cheese pizza els rebecaris. Així tenen excusa per fer-nos una visita.

Una setmana de (des)orientació la mar de divertida!

Dijous 14, primer contacte amb Chicago

2008-08-23T02:39:00.005+02:00

Llàgrimes. Sí, no me n’amago. Em va impressionar arribar a la “meva” ciutat. Això sí, com si de la Pantoja (crec que ella era el referent) es tractés, ho vaig amagar sota les ulleres de sol.

Primera parada, Greek town. Un restaurant grec on ens van dur moltíssim, però moltíssim menjar i on hi havia un cambrer superautèntic. Com per fer l’anunci del iogurt de Danone. Res de la iaia aquella del “joronya que joronya”. Després vam anar a veure la skyline des de l’altra banda del llac i WOW, de debò, és una ciutat ben pensada. Oberta al mar, lluminosa i amb arquitectura d’impressió. La veritat és que no acabo d’entendre perquè volen edificis de 100 pisos, però vaja, ells sabran. Després de desembarcar a l’hotel, ja gairebé era hora de sopar. Vam anar al Navy Pier. Una mena de zona on hi ha una nòria i moltes paradetes com si fos una mena de parc d’atraccions. Vam sopar a un restaurant que ja va anar a parar a la Moleskine. Amb vistes al llac. Fantàstic i el menjar força lleuger (tot i així, no va deixar de fer honor al nou lema de la Caixa: “Mengem?”). Espero fotos de la resta de rebecaris... No és que hagi entrat en un programa de desintoxicació de facebook, sinó que la càmara no tenia la targeta perquè havia baixat fotos.

(Renuncio a entendre els canvis de format del blog...)

Team building

2008-08-23T02:28:00.005+02:00

Probablement aquest post donarà la raó a molts dels que creieu que això de les beques de la Caixa és una mena de secta disfressada amb billets de Washington, Franklin, Hamilton...

Dimecres 13 vam anar a Bradford Woods (anomenat per mi Breton Woods... inevitable!). Un parc on uns monitors peculiars ens van fer teràpia de grup. Ens vam separar per grups de quatre (el meu era de dos perquè ja sabeu que sempre haig de donar la nota... No pas perquè fos una marginada) i després, molt intel·ligentment, van dissoldre aquests grups fent que cadascú triés un color. El meu, el vermell. El meu equip el formaven: en Carles (politòleg), l’Edu i en Raúl (economistes), la Susy (cineasta), en Juan (literatura anglesa), en Fernando (enginyer), l’Andrea (fotògrafa) i jo. Ja veureu que és important quines aptituds té cadascú.

El nostre monitor era un mini passota que tenia pinta d’expresidiari (de fet, a la nit ens el vam trobar a un restaurant que ens havia recomanat disfressat amb bombí i ulleres sense vidre (no comments). Al matí altres grups van treballar la cohesió de grup amb un monitor que anava dient clap your hands if you listen me, clap two times if... o amb un monitor filipí que 1) creia que no sabíem on eren les Filipines i 2) era més papista que el papa i es creia tot el tema de l’American way of life. Nosaltres vam jugar a pilla-pilla, a batalles diverses per parelles i al jo mai mai... (ja us podeu imaginar a què vam derivar). Total, arriba l’hora de dinar i ens trobem amb el típic menjador de colònies (i amb la conseqüent olor) i un àpat certament dubtós. L’activitat de la tarda va ser genial, genial. Esn van deixar a cada grup a puntes diverses del llac on teníem quatre fustes, tres cordes i uns bidons. Havíem de construir un vaixell que surés i que ens portés a tot el grup fins al moll. Unes pintes feiem amb bambes, bikini i una armilla salvavides d’aquelles. Pensàvem que ho teníem tot perdut amb tant enginyer aeronàutic, arquitecte que hi havia a altres grups. Però més val pocs i ben avinguts. L’especialització en el treball és important. Si en Carles i jo podíem fer el tonto però no fer nusos, més val que ens quedéssim amenitzant la situació. Vam anar força ràpids a muntar-lo al terra però se’ns va desfer al posar-lo a l’aigua. El vam refer duna manera força “chapuzera” tot i que jo era partidària de desmuntar-lo i sant tornem-hi. Però amb penes i treballs (i algun dit aixafat) vam aconseguir pujar tots a sobre i navegar. Uns remaven i d’altres feiem de comparsa. Ens ho vam passar pipa (i no perquè guanyéssim i ningú més aconseguís arribar). El nostre repertori (que podria haver reproduït el diluvi universal i emular l’arca de Noé) va incloure des de Céline Dion a Titanic a “Como una ola” de Rocío Jurado. Impagable.

Com impagable va ser el sopar American total del vespre. Per mi que els onion rings eren mutants de grossos que eren. I que bons que són els fingers de mozzarella. Les coses que engreixen són bones, però les americanes embafen.

Quin mal ha fet "Salvados por la campana""

2008-08-23T02:21:00.006+02:00

El dia següent va tocar visitar la University of Indiana. És molt bonica. Vam visitar el museu i encara estic en estat de xoc perquè una de les guies va dir que no tenien masses fons. Jo crec que si els portem a una universitat catalana creuen que els estem prenent el pèl. El guia del meu grup era un professor jubilat, gros, amb barret i collarets de llavors penjats al coll. Tot un personatge. Només ens va donar temps de veure l’art africà i alguna cosa clàssica. Però es veu que tenen una bona col•lecció que inclou Picassos i Van Goghs Vam fer un recés per fer un mos (no fos cas que no ens donessin prou menjar... Deu ser que volen que acabem amb kilos de mes per poder semblar Americans) i visitant la botiga del museu vam trobar un Van Gogh de peluix que tenia l’orella enganxada amb velcro. Se les estudien totes aquests americans. Totes.

Després vam visitar la Lilly library. Rep el nom de qui va donar més fons, el titular de la farmacèutica d’Indiana Lilly. Tenen un llibre d’ocells del qual passen cada setmana una fulla, una habitació dedicada a Lincoln (que és d’Illinois) on es reprodueix fins i tot el paper de la seva habitació, manuscrits d’Ian Fleming... El més destacable va ser la bibliotecaria. Li encantava la seva feina. Feia goig de sentir-la tan apassionada. Ens va ensenyar, per exemple, un llibre amb les pàgines daurades i que si intentaves que s’obrís com un ventall hi havia una pintura en miniatura. També vam veure un exemplar de la Declaració d’Independència. Fruit de la deformació professional, l’Albert i jo ens la vam llegir. I, finalment, vam fer el ganso amb l’Òscar de Ford per “Grapes of Wrath”. Un dinar que es veu que no era formal però el presidia un vice-rector i era en un saló preciós. Van parlar dos professors d’Indiana. Entre ells un dels entrevistadors del meu panell de les beques de la Caixa. Ens va fer un quiz sobre cultura americana. No el recordo exactament però algunes eren freaks com en quina posició del rànking de consum d’alcohol per càpita es troba US i d’altres posaven en evidència la nostra incultura demanant-nos qüestions de geografia o dades demogràfiques. Vaig quedar en un merescut segon lloc empatada amb l’Edu i de premi una moneda de mig dòlar poc comú.

A la tarda vam fer una visita frustrada a un centre de recerca en conducta sexual i ja va ser hora de preparar-nos pel sopar formal a la Universitat d’Indiana. Els becaris Caixa vam fer la nostra pròpia interpretació de la formalitat. Arribats a l’edifici central, ens condueixen a una sala propia de Howard’s (o com es digui) de Harry Potter on dominava la fusta fosca i era presidida per banderes de les diferents facultats. A cada taula, tres globus: una estrella blava i dues esferes, una vermella i una groga. Us sona? Sí, el logo del nen llençant la moneda de la Caixa. Tot molt yankee. I el pastís també era corporatiu tot i que era massa bomba pel meu gust. La Vicky ens va amenitzar amb unes peces al piano i tots plegats vam fer el ganso. M’hi van faltar els ramilletes i els balls típics de sèries americanes. Quant de mal ha fet “Salvados por la campana”!

No ens vam estar de “liar-la”. Ens van regalar un osset a cadascú de la Universitat d’Indiana i en Jorge (enginyeria aerinàutica) va lligar-hi globus per fer-lo volar.

Brown County i un karaoke de l'Amèrica profunda

2008-08-16T15:39:00.006+02:00

L’endemà, dia de relax. Hem anat al parc Brown County State i després d’un àpat a la cabana del “Tio Tom” (començo a avorrir el gall d’indi fred i en llenques), hem muntat a cavall. El meu era lent com una tortuga. Es deia Ally o Allie (no entenc la pronunciació de l’American English... Ai, que patiré!). No ens compensàvem. Jo ja podia parlar-li en totes les llengües que conec i en tots els tons (xiuxiueigs- puc xiuxiuejar, ho prometo-, crits...) i registres que no hi havia manera. Vam quedar ben endarrerits i amb algun entrebanc que va deixar els meus pantalons d’allò més bufons! En acabat, un bany i unes curses de calamars a una piscina perduda a la immensitat d’una vall. Realment no tenen el nostre concepte de distància i d’urbanització. El grup de l’escàndol d’en Carles, que no em tenia de GPS, es va perdre! Res greu.

He descobert d’on ve el canvi climàtic. Sí, sí, de l’aire acondicionat que posen arreu. Us diria la temperatura però no sé traduir Farenheits a Centígrads (es veu que el sistema de mesurar la temperatura és de les poques coses que singularitzen a US pel què fa a mesures.

Dutxa al fabulós hotel (els llits són king size) i un sopar tranquil per acabar a Blue Bird o un nom així. Un bar de l’Amèrica profunda amb gent de l’Amèrica profunda: Steve i el seu repertori de cançons romàntiques, l’avi amb pinta de psicòpata... Les clares consistents en un pint de cervesa amb llimona escorreguda... Sort que en Carles ja ha exportat el model clàssic i com si d’un brevatge miraculós es tractés, els cambrers posaven el millor de sí. Afortunadament els rebecaris van aportar el toc de glamour de la nit cantant "I will always love you". Han nascut unes estrelles (de la Caixa).

Ja sóc a yankeelandia!

2008-08-14T07:56:00.003+02:00

I encara no m’ho puc creure. Oh My God!

El viatge ha estat dur. Masses hores. Si he sortit a les vuit i escaig de casa, he arribat a les 8 catalanes també a l’hotel. Comparteixo habitació amb l'Helena, una al·lota de la Pompeu amb qui ens hem avingut d'allò més bé.

En el vol de Barcelona a Philly he aprofitat per dormir una mica amb poc glamour ja sabeu. El final ha estat com un Dragon Khan perquè hi havia turbulències força fortes i ja sabeu que jo no sóc de les que aixequen les mans a les atraccions. Un cop a Philly, un smoothie (l'American cheesecake m'ha temptat però...) i dues horetes tancadets a l'avió perquè no podiem enlairar-nos: plovien gats i gossos. Però han arribat totes les maletes (una amb la nansa partida). Imagineu-vos la fila d’anar a creuar l’estret que feia jo amb tres maletes de més de 20kg, una de mà, el portàtil i el bolso...

Faré referència a una revista que mereix un comentari de totes, totes: Sky Mall. No té “desperdici”. Us citaré alguns dels articles que em van encisar... En fullejar-la, em preguntava si tot no estava inventat. Racing grannies. Un R2D2 que balla, canta, reprodueix diàlegs i poca cosa més. Un aparell per fer-se plantilles pels peus. Uns ultrasons que són capaços que 30 minuts de descans siguin equivalents a 3 hores...

De nit, abans d’arribar a Bloomingtoon vaig patir el meu primer xoc cultural. Un cartell lluminós que anunciava que el metge tal o Pasqual encara acceptava pacients... Un sistema mèdic ben diferent. Un xoc també és digerir la mà de coses que saben molts dels becaris.

En properes edicions, les activitats colonieres.

On your mark, get set, go!

2008-08-06T10:04:00.003+02:00

Countdown: 0 dies.

Dat i beneït. Demà marxo cap als US. Caram.

Sembla mentida. Ha arribat després de la cursa d’obstacles burocràtics. Les maletes estan fetes (també sembla mentida, oi?). Els meus amics i companys en deveu estar ben farts.

Una fita assolida o per assolir? Segons com es miri. És allò de l’ampolla mig plena o mig buida. Trobaré a faltar a gent important, però espero no enyorar-me. I espero no enyorar-me no per un excés de feina sinó perquè trobi el meu lloc allà enllà: Chicago, the windy city.

Segur que de tant en tant si passeu per aquí, us explico alguna història d’aquestes que a mi em fascinen. De moment, encetaré la meva estada amb unes “colònies” amb la resta de becaris. Som un bona colla i segur que hi haurà gresca i xerinola. Després tocarà conèixer casa meva i posar-la apunt. Quina gràcia! Després algunes visites i cap a un curs d’introducció al sistema jurídic yankee i a l’anglès jurídic (una mica de costellada).

I llavors, serà l’hora de la veritat acadèmicament parlant. Crescat scentia, vita excolatur. University of Chicago.

Una forta abraçada!

------------------------------

I com que d’alguna manera és una nova etapa, he decidit rentar la cara (o canvi de look segons quant cool vulgueu ser) al meu blog que ha anat evolucionant al llarg de gairebé dos anyets!

Darrers dies

2008-08-06T08:34:00.006+02:00

He fet 24 anys. Em faig gran, eh? (Segons qui ho llegeixi es mirarà la pantalla i la seva cara dirà "Pobra xiqueta, la innocència de la joventut"- ho he suavitzat) Recordo quan era petita i pensava en els 20 i escaig i els veia lluny, lluny i gran s, grans. Total ja són aquí i no sé pas que em depararan però el cas és que els passaré allà enllà. Per això, les celebracions d'aniversari s'han ajuntat amb els comiats i m'han deixat més tocada que de costum. Ja sabeu que no m'agrada això de les celebracions que em tenen com a protagonista. Això sí, és bonic rebre felicitacions i regals sentits. Us estalvio la crònica "sentimentaloide" (li manllevo la paraula a la Patty perquè jo sempre dic pastel i aquesta queda com més tècnica),i hi afegeixo algunes fotos.

Pel què fa als comiats, cafès, esmorzars, trobades, abraçades, consells... semblen succeir-se. No me'n vaig a la guerra (tot i que la meva iaia pensi que sí i se n'encarregui de que tingui reserves calòriques per si m'atrapa una fam) i l'abscència temporal no es nota perquè el ritme ens absorbeix. Compto que coneixeré gent nova (de fet ja la conec perquè facebook i l'allau d'informació dels americans fa molt de mal i em té la mar d'entretinguda), però la gent que em té el cor guanyat aquí, confio que hi continuarà sent. Jo hi continuaré sent, només em cal el portàtil i la connexió a internet per ser tan pesada com sempre.

I finalment, l'odissea de fer les maletes.

Duré tres maletes. 69 kg en total. I la de cabina i el portàtil. Doncs jo tota decidida em posa a triar la roba que me'n volia endur i a col·locar-la sobre el llitet. Quan me'n vaig adonar, tenia el llit colgat i necessitaria un contenidor d'aquells del port per endur-m'ho tot. Ja sabeu que m'agrada la roba, bosses, sabates... És molt complicat escollir, eh? Molt, però molt. Ja n'he tancada una de maleta seient-m'hi a sobre. Encara hauré d'anar a comprar bosses compresores com em va aconsellar una noia que no sé com es diu quan em va trobar per la biblioteca. I la meva mare encara suggereix si no em calen jocs de llit, tovalloles... El més divertit serà quan us expliqui com les transportava per Chicago...

Després va tocar triar sabates i la història es va repetir. Havia triat 20 parells. Ja sé que sóc molt exagerada però estiu, mig temps i hivern... Quan em veieu disfressada i sense gota d'estil a les fotos no censurades de Chicago tingueu pietat de mi, eh?

Definitivament necessito que em visiteu i abans feu una paradeta a casa per endur-vos la meva roba. I no (resposta al públic en general), no m'ho penso comprar tot allà perquè la meva roba m'agrada i punt. Serà qüestió d'agafar forces i fer una tria de la selecció. De moment, he fet una check-list de memòria entenent que el què hi he col·locat ha de ser indispensable. El petit problema és que la check list té 4 pàgines de llibreta de mig foli... La duc sempre a la bossa i hi vaig apuntant el què no em puc deixar.

Però si fins i tot els documents i algun paper que me'n vull endur pels primers dies ocupen molt lloc. Sort que des de la upf m'enviaran algunes fotocòpies i llibres perquè si no ja hauria begut oli i entre "Don Eduardo" o l'abric de pell no sé pas qui guanyaria...

Això sí, al fons de la maleta ja hi tinc el calendari del Petit Príncep, alguna postal, fotos... per decorar les parets despullades del meu estudi.

Doncs res - si no em passa cap imprevist (que et robin la cartera, que el portàtil no funcioni i que se't rebenti la roda del cotxe ja és prou) del tipus: una maleta aliada amb la meva iaia es rebel·la i explota tot impedint la meva sortida de l'habitació sense causar ferits greus- en breu marxaré als US. En 3 dies segons el meu countdown (el dia d'avui no es compta perquè ho diu el 121-23 CCC (Codi Civil de Catalunya) i el dia 10 perquè a les 10 ja haig de ser a l'aeroport i ja no és un espera/desespera!

Renfing

2008-07-25T10:57:00.002+02:00

(A banda de les meves històries, una vegada vaig publicar un fabulós Conte de Nadal i avui, un escrit amb toc humorístic d'un mail d'en Josep. Disclaimer: està cremat per la Renfe de la línia Vic Puigcerdà i m'ha aguantat durant 7 anys a les classes d'anglès... Gairebé tot en aquesta vida té una explicació!)

"Renfing. Sí, aquell esport de risc que s'ha posat tant de moda a Catalunya els últims anys. Per un preu raonable t'ofereixen un viatge apassionant amb trens que utilitzen tecnologia dels anys 40 o 50. De fet diuen les males llengües que es podria tractar dels mateixos trens que es varen començar a utilitzar en aquells temps però no s'ha pogut confirmar. Els imprevistos dels viatges han estat perfectament estudiats per tal de sorprendre al viatger més exigent:

- L'aire acondicionat només té 2 modes de funcionament: a tope (et congeles) o espatllat (et torres). Bé, de fet aquest últim més aviat seria un mode de "desfucionament".

- El destí del viatge sovint és incert ja que els organitzadors se les enginyen totes per simular averies inesperades que provoquen l'aturada prematura dels combois. Si es té sort, fins i tot algunes vegades, t'ofereixen la possibilitat de canviar de tren per un altre encara més antic i que acostuma a anar més ple. De nou, els organitzadors és superen a si mateixos oferint-nos una oportunitat immillorable de fer amics.

- La informació sempre arriba (quan arriba) al viatger distorsionada i a deshora per tal de fer el desplaçament més excitant. D'aquesta manera s'incrementa la probabilitat d'error en l'elecció del comboi (denominada PEEC pels experts) afegint un repte addicional al viatger. Novament els organitzadors del Renfing se les estudien totes per tal que els clients cremin tota l'adrenalina acumulada per l'estrés del treball.

- L'hora de sortida acostuma a presentar demores entre 15 i 45 minuts, que mai són notificades al viatgers per tal de permetre'ls arribar sempre a temps a l'estació.

- La durada real del trajecte és encara desconeguda però segons uns estudis realitzats per la UPC seguiria una estadística de Poisson de mitja igual al 150% de la durada publicada en els horaris oficials. Si es té sort, el trajecte es pot arribar a allargar diverses hores sense que això comporti un increment en la tarifa a pagar. És més, fins i tot et poden arribar a tornar els diners!"

Simply, the Boss

2008-07-21T09:21:00.006+02:00

Després del concert s'entén encara un xic més perquè a Bruce Springsteen se l'anomena the Boss. 59 anys, una forma física envejable, capacitat de moure masses i fer callar 70.000 persones al Camp Nou.

L'armònica, la guitarra i el saxo de Clarence Clemons paralitzen.

Cançons de denúncia, cançons sentimentals. Grans cançons.

Born to run (en els "bisos"), engrescadora.
Thunder Road (en els "bisos" també), bonica.
Tougher than the Rest, romàntica.
Però, Badlands, no sé perquè, és Badlands. Un tast:

" Lights out tonight
trouble in the heartland
Got a head-on collision
smashin' in my guts, man
I'm caught in a cross fire
that I don't understand
But there's one thing I know for sure girl
I don't give a damn
For the same old played out scenes
I don't give a damn
For just the in betweens
Honey, I want the heart, I want the soul
I want control right now
talk about a dream
Try to make it real
you wake up in the night
With a fear so real
Spend your life waiting
for a moment that just don't come
Well, don't waste your time waiting

Badlands, you gotta live it everyday
Let the broken hearts stand
As the price you've gotta pay
We'll keep pushin' till it's understood
and these badlands start treating us good

Workin' in the fields
till you get your back burned
Workin' 'neath the wheel
till you get your facts learned
Baby I got my facts
learned real good right now
You better get it straight darling
Poor man wanna be rich,
rich man wanna be king
And a king ain't satisfied
till he rules everything
I wanna go out tonight,
I wanna find out what I got
Well I believe in the love that you gave me"

Les vaig intentar no destrossar massa perquè hagués acabat amb la sequera. Vaig trobar a faltar Dancing in the dark però Catalunya ràdio quan malaparcàvem el cotxe, la va encertar.

Fabulós el final amb "Twist and shout". Come on!

Màgic com el nom de la gira. Un regal.

Suïssa: oci i anàlisi empíric del dret.

2008-07-14T22:30:00.006+02:00

Diumenge, 14.30h. Ens trobem l'Anna, l'Ignacio i jo al cavall de Botero. Com si d'uns traficants es tractés fem intercanvi de coses. Era per col·locar els líquids a la meva maleta. Com sempre vaig carregada com un burro (català, això sí). Passats els controls ens aturem a prendre alguna cosa. Com que som persones de poca xerrera, quan ens vam adonar ja havia passat l'hora d'embarcar però corredisses cap a la porta i vam arribar sobrats. Això sí, l'Ignacio va tenir un petit entrebanc amb la policia nacional (la seva).

A les 18 arribàvem a Zurich i enfilarem cap a l'hotel. Com que ja havia estat a Zurich i vaig ser un GPS en una altra vida, va ser senzill trobar l'hotel. Senzill de trobar, però no d'arribar-hi. Està a un turonet al qual s'hi accedeix per unes escales notables. Si compteu que carregava trastos que pesaven fins a 23 i escaig kg... de roba d'estiu (més endavant entendreu la raó d'aquest aclariment). Començaren a patir la meva “capacitat” organitzativa.

Arribats a l'hotel ja vam estressar el recepcionista, en Samuel (en tenim un altre, igualment aturat que l'anomenem "rizitos de oro"). El pobre va cometre l'error de preguntar si estàvem orgullosos de la selección espanyola... Però la nostra amistat amb els recepcionistes no va acabar aquí. L'Ignacio i l'Anna van anar a demanar si tenien piscina i els van acabar recomanant un hamman. M'abstindré de comentaris.

Una volteta (Zurich poc més et permet) i a sopar! Una raclette! Al Raclette Stube. No ens la van servir en el típic aparell de teflón ni d’una manera que ens va explicar l’anna que tenies un tros de formatge i l’anaves ratllant quan es desfeia. Ens anaven duent plats de formatge desfet per menjar amb el sempre deliciós pa i patetones bullides. Fantàstica. Un cafè a la vora del llac i a dormir com a bons nens que som.

L’endemà, havent esmorzat(vaig poder-me delectar amb aquella porqueria d’aspecte dubtós que m’encanta: una barreja de cereals, fruit secs, fruita fresca, iogurt i altres ingredients comestibles no identificats) vam decidir anar a Lucerna seguint els consells de la gent. Una ciutat molt bonica. Suïssa com totes, això sí. El més destacat del dia: el mal temps. Semblava una ceba. Les bambes blanques em regalimaven. El cabell s’escarolava. El glamour i el fred no són massa compatibles. Tampoc ho és el meu discret paraigües. Ens vam haver de refugiar en un bar a mig trajecte cap al sucedani del mont Rushmore. El lleó esculpit a la paret que commemora la derrota dels mercenaris suïssos a les Tuileries. També conmemoren una derrota. Després vam fer shopping per combatre el fred i vam pujar les muralles. Tinc tanta por a les alçades que em comporto d’una manera còmica. M’arrapo a les parets…

Un cop a Zurich vam patir un petit ensurt. Les ulleres de l’Anna es van partir per la meitat. No en duia de recanvi. Em trec el barret davant la seva capacitat d’autocontrol. Vam trobar una òptica gegant i un senyor encantador (tret pel què fa al seu gust per la roba: vestits de ratlles estrambòtics amb camises florejades) que ens va atendre i d’”extranjis” ens li va donar lentilles de dia (es veu que a Suïssa et cal un document mèdic per adquirir-les). Aquests suïssos són el què no hi ha: trigaven 24h (es van endarrerir però!) per la reparació perquè calia que comprovessin si s’havia arreglat adequadament. Tot seguit, ja més tranquils, vam visitar Bahnhofstrasse (on només hi podré comprar si aconsegueixo casar.me amb un xeic àrab) i els voltants. Una cervesseta (l’Ignaci vi perquè sempre hi ha hagut classes...) i a sopar fondue al restaurant Chuchi (no hi tinc accions!). I a dormir aviadet.

L’endemà ja començava el curs. Alemanys i italians ens feien la competència en número. Alguns ja hi havia coincidit en el curs de Gerzensee però l’ambient aquí era més seriós. De gran vull ser com la professora de Georgetown que ens donava el curs, Kathy Zeiler. Els conceptes inicials eren bufar i fer ampolles però en algun punt va fer un salt i llavors ni llegint els papers cada tarda (que ho fèiem perquè som molt aplicats) era capaç de seguir-la completament. La intel·ligència del personal em deixa bocabadada. Els àpats organitzats eren increïbles. Semblaven de casament perquè fins i tot teníem targetons amb el menú. El primer dia les postres eren decorades molt artísticament pel xef, guaiteu! El sopar a un palauet a la vora del Limmat, molt glamourós. Em va sorprendre veure arreu gazpacho i crema catalana! El servei força lent, se’ls devien endarrerir els rellotges!

El curs va ser interessant però em va fer palès allò de només sé que no sé res de Sòcrates. Es veu que pretenen prosseguir amb més seminaris... però jo ja hauré creuat el “charco”. Dummies, Bayes, p-values... que lluny em semblava tot. Hauríem d’haver-hi discutit el nostre paper de quotes... (és ironia).

Evidentment vam fer parada i fonda com és de rebut a la confiteria Sprüngli, fundada el 1836. Tots quatre, l’Anna, l’Ignacio, la Maribel i jo vam sortir amb una bosseta. No són bombons, són joies.

El millor, sense cap mena de dubte, els companys de viatge. I no els ensabono!

24-hours non-stop: visita express a la capital del Regne i sopar

2008-07-12T23:11:00.004+02:00

Bé, ja tinc gairebé tot per marxar a US. Sobretot el més important: la il·lusió (tot i que com tota aventura imposi respecte).

Ahir vaig anar a Madrid amb l’AVE. La veritat és que és còmode això d’anar de centre a centre de la ciutat. El vam agafar a les 6 del matí perquè a les 10 teníem hora a l’ambaixada dels US. Un edifici francament poc atractiu si el compares amb l’ambaixada italiana que està a dues passes. Segur que els italians haguessin posat menys obstacles... No van deixar entrar el meu superbolso a l’ambaixada i el vam haver d’agafar a una guixeta del Dia. Molt molt glamurosa no era la situació, no. Després entres a l’ambaixada i au, com sempre, algun dels papers els has omplert malament. Afortunadament duia còpies de tot coneixent-me. Després tres hores entre l’espera i les visites a les diferents finestretes sent cridats amb el número com a la carnisseria. Aquests americans tenen clara la divisió del treball: un et recull els papers, un altre et fa posar les empremtes i després la gran entrevista. L’entrevista va durar aproximadament trenta segons: què vas a fer? On vas? Quant dura? I au, cap a casa. Això sí, jo sense un dels documents. Diuen que me l’enviaran... Aquests americans saben qui no és de fiar.

S’ha de dir que arreu s’aprenen coses. L’Albert i jo intentàvem esbrinar com es traduïa la locució llatina que té la bandera andorrana i un senyor ens va donar un cop de mà: Virtus Unita Fortior (la virtut unida és més forta), però es va cansar de nosaltres ben aviat.

Em vaig portar prou bé per Madrit, només una vegada vaig fer servir el català per parlar a un cambrer, però és que em despisto. Després d’un ràpid simulacre d’anar de compres vam presentar els nostres respectes a les tortugues d’Atocha i vam tornar a agafar l’AVE cap a Barcelona. Vam veure “Expiación, más allá de la pasión” i vaig tornar a plorar cap al final. No tinc remei.

I falta la cirereta del pastís: el sopar de Civil al Foro del Born. Per una vegada vaig arribar amb retard com la gent important. L’Anna i jo hi érem perquè estem en règim d’acolliment. Moltes coses a celebrar (beques, comiats, tesis...). Aquesta gent són un encant. Poc va faltar perquè em regalimessin les llàgrimes quan vaig obrir la moleskine chicagüenca, el moneder “in” i, sobretot, la postal signada. Riures, somriures, bromes i converses interessants. Els testimonis gràfics ho reflecteixen a la perfecció. Gràcies.

Stay hungry, stay foolish

2008-07-12T13:23:00.004+02:00

Em van recomanar ahir aquest discurs. M'ha impressionat. Us faig extensiva la recomanació.

És el discurs de Steve Jobs a la graduació de Standford al 2005. Les paraules d'un home exitós que sembla conèixer les essències.

Text
Vídeo

Explota tòpics que tots coneixem però els comunica d'una manera que et toquen de debò. Desitjo que us agradi tant com a mi.

Us en deixo un tast:

"You've got to find what you love. And that is as true for your work as it is for your lovers. Your work is going to fill a large part of your life, and the only way to be truly satisfied is to do what you believe is great work. And the only way to do great work is to love what you do. If you haven't found it yet, keep looking. Don't settle. As with all matters of the heart, you'll know when you find it. And, like any great relationship, it just gets better and better as the years roll on. So keep looking until you find it. Don't settle.
(...)
Your time is limited, so don't waste it living someone else's life. Don't be trapped by dogma — which is living with the results of other people's thinking. Don't let the noise of others' opinions drown out your own inner voice. And most important, have the courage to follow your heart and intuition. They somehow already know what you truly want to become. Everything else is secondary. (...)

Stay Hungry. Stay Foolish. And I have always wished that for myself. And now, as you graduate to begin anew, I wish that for you."

Actualització

2008-07-05T20:22:00.011+02:00

Fa molts dies que tinc el meu blog abandonat. Probablement alguns deuen pensar que d’ençà que vaig deixar de penjar articles d’opinió per penjar articles opinables sobre tot i res, sobre viatges, festes, feina… havia perdut pistonada.

Doncs mireu a mi ja m’agrada una mica explicar aquest tot i res. Per això he pensat que faria un breu resum de les darreres coses que haguessin merescut un post però que el tràfec diari m’ho ha impedit.

En primer lloc, el meu viatge a Suïssa tenia una tercera part. La visita a Berna i Zurich amb la Clara. Són dues ciutats molt boniques. Si se’m permet, més que Ginebra.

El casc antic de Berna encisa qualsevol. Només hi vam veure l’ós Fernando que es veu que és made in Spain. Per contrastar amb la vielle ville, el centre Paul Klee ens va ocupar un matí. A destacar, ni la torre del rellotge, ni el Parlament... sinó el menjar en un keller (celler). Molt autòcton. Ja sabeu que jo si surt a la guia una cosa típica no paro fins que no la puc tatxar com a feta. Rösti (patates aixafades fregides) i saltxitxa. Ah, si mai aneu a Berna, al costat dels ossets, hi ha el restaurant Tramdepot que ens el van recomanar. Era ple de gent i ens vam haver de conformar amb tastar només la seva cervesa artesana. Jo ja sabeu que no en tinc massa idea, però la fama diria que és merescuda.

A Zurich, because things happenz, vaig constatar de nou la meva tesi sobre que les ciutats amb riu tenen l’encant assegurat. A banda i banda del Limmat hi ha llocs encantadors, però com no podia ser d’altra manera, em quedo amb Bahnhofstrasse, el carrer de les boutiques, i, sobretot, els seus voltants on trobaves aquells comerços que tenen peces inesperadament boniques. Això sí, estic molt mesurada darrerament i no vaig comprar-me res. Té una explicació, tranquils. No vull patir encara més fent les maletes. Ja sé que m’ho puc comprar tot a US que per alguna cosa és el paradís del consumisme, però ja sabeu que sóc molt primmirada i...

La meva visita a Suïssa ha d’acabar amb un to be continued perquè la setmana vinent assistirem a un curs amb l’Ignacio, la Laura i l’Anna Ginès... Zurich és el destí però confio en ampliar la visita a alguna altra ciutat.

Cronològicament tocaria fer un relat de les setmanes de treballs i exàmens. Però me n’abstindré. La memòria és selectiva. I la veritat és que la meva ment ja és més a Chicago que aquí. El compte enrera ha començat i no em puc formular una opinió sobre si va ràpid o massa pausat; a estones em sembla que passarà volant i m’envaeix la por i a estones es fa lent perquè ja voldria ser gaudint de la meva American experience. Gaudir potser és molt optimista però... encara resten algunes qüestions burocràtiques per resoldre però tot va prenent forma. Fins i tot ja tinc studio assignat! A dos carrers de la Law School, llàstima que no sigui al carrer Ingleside que era el nom de la casa d'Anna, la de Tejas Verdes (sí, un pèl xic però m'encantava. Ja era vox populi pel meu post Que no sabeu de mi). Resta la visita a Madrid per l'ambaixada i la darrera dosi de vacunes (sí, per anar a US...). El dia 10 d'agost és aprop.

Sant Joan: remember when. A la Pompeu ens acostumen a fotre enlaire el Sant Joan, ja ho sabeu. Sempre tenim exàmens. Doncs aquest any no en tenia. I què vaig fer? Doncs repetir la meva darrera revetlla, la de 2n de batxillerat. Festa a Sant Feliu de Codines, més amunt de Ferles, a ca la Garri. Una foto amb la Carmen i l’Anna.

La següent parada en aquesta crònica és el sopar amb les noies amb qui hem fet el treball de quotes lleteres. Algunes de les meves amigues. Les trobaré a faltar. Ens entenem la mar de bé. Un petit gran sopar. La foto demostra el nostre glamour innat. Al sofà de Mary’s place. Em faré organitzadora de festes i festetes, ja ho veig. Després de 6 anys i dues llicenciatures a l’esquena, ens el mereixíem. “Uno para todos y... “ (Patty©)

Però les festes no s’acaben, no! Jo treballo força, però tan bon punt em poso a celebrar... La segona graduació, la d’Economia. Us estalviaré els meus maldecaps habituals amb la indumentària i el pentinat. El look no em va satisfer (el llaç s’arrugava i el pentinat era massa massa), però cap ho hagués fet. Tot i així, de matrícula.

Coneixíem menys gent. En vam conèixer força. Però amb la presència de la gent VIP n’hi ha prou. Ens ho vam passar pipa. En el cas de la Patty et moi es podria dir allò de “quien nos ha visto y quien nos ve”. Definitivament, l’edat fa perdre la vergonya. Vam ballar, riure, cantar i plorar. Plorar sí. De felicitat per acabar i de cert enyorament anticipat (això de les expectations d’economia t’esbiaixa) al sentir la cançó d’Amaral.

"¿Dónde empieza y dónde acabará
el destino que nos une
y nos separá? (...)

Por encima de todas las cosas
son mis amigos"

I finalment, la visita de la Cynthia.

Veure la ciutat amb ulls de turista. He aprofitat per refrescar indrets que ja no recordava haver visitat. La Fundació Miró, la Sagrada Familia, la Pedrera… Me n’adono com desparofitem la ciutat. Ningú et truca per quedar i anar a veure que sé jo, el Museu Picasso. Algunes exposicions temporals les he apuntat a la meva llista… Fent de guia turística (aficionada) he descobert aquells llocs de la ciutat que m’encanten. La Granja Viader ja sabeu que és un d’ells. T’assegures un berenar exitós. I la Boqueria, un altre. Hi hem pres un jugo de papaya i patilla (síndria) per rememorar els nostres dies a Bogotá.

Espero que tant ella com en Paul s’hagin endut un bon record de Barcelona…

Gerzensee: dret constitucional, menjar exquisit, paisatge de la Heidi, vaques arreu ...

2008-06-02T23:21:00.010+02:00

L’objectiu (principal?) d’aquest viatge era assistir a un curs organitzat per la Fundació del Banc Central Suís sobre anàlisi econòmic que qüestions de dret constitucional. L’impartia el professor Samuel Issacharov, un argentí professor a NYU. Jo arribava il·lusionada de passar una setmana de vacances i em vaig trobar amb força feina perquè cada dia teniem lectures a preparar i en un curs d’una quinzena de persones: cinc alemanys, dos suïsos, una anglesa, una holandesa, una australiana afincada a Hamburg, dues espanyoles –la Clara i l’Ariadna- et moi. Els pobres europeus van haver de patir les meves explicacions sobre Catalunya arran de que el pobre inconscient del Jan-Philip em va dir “ah, de Barcelona, then you are Catalan, not Spanish”, cosa que devia maleir però que a mi em va guanyar el cor! Una mica més i m’han de reanimar quan una suïssa va preguntar: “is Catalan a written language?”.

Les classes eren d’allò més interessants: delimitació i limitació de la propietat, expropiació, federalisme, il·legalització de partits polítics, joc electoral... Però suava tinta xinesa al costat de doctors i doctorands de molt nivell tant jurídic com d’anglès... Em va quedar clar que com deia la pel·lícula que tenia la Clara al portàtil Two days in Paris a US el dret de propietat és el més fonamental de tots.

Vaig fer el què bonament vaig poder però, per sorpresa vostra, la vergonya a classe em va tenir calladeta... I no era per fer realitat allò que diuen que és més intel·ligent qui observa callant, precisament. La presentació del darrer dia em va fer patir tota la setmana. Per tal de deixar constància que em va servir de força, transcric un parell de frases de dos casos de la US Supreme Court (sempre de les dissenting opinions... per què serà? No m’agrada pas dur la contrària a mi...) que podrien ser extrapolables:

Public opinion being what it now is, few will protest the conviction of these Communist petitioners. There is hope, however, that in calmer times, when present pressures, passions, and fears subside, this or some later Court will restore the First Amendment liberties to the high preferred place where they belong in a free society.

(Dissent by Justice Black in Dennis v. United States, 1951)

Federal power (del poder central) expands, but never contracts

(Dissent by Justice Thomas in Gonzales v. Raich, 2004)

També s’hi aprèn sociologia humana comparada...

El temps va ser millor que el del racó plàcid de Catalunya (quina falta ens feia) però de tant en tant queia algun ruixat. Als vespres, com diria en Toni, una rebeca tot ho soluciona. El paisatge, increïble. Com a la Heidi vaja. Parlant de Heidi... Resulta que em vaig encaparrar a explicar als alemanys si la coneixien la sèrie i em dèien que no. Jo tota preocupada pensava que era estrany perquè passant a Frankfurt... doncs bé, es veu que allà es pronuncia “haidi” i no m’entenien... A més, jo els deia que ella tenia un xicot, en Pedro i m’ho van discutir... Veiam, qui em nega que es veia a venir la tensió entre aquests dos?

Tornant al paisatge... Vaques i més vaques. I jo encantada després del treball de les quotes. De fet, el professor també va comentar si rebien subvencions a Suïssa perquè a cada casa hi havia vaquetes moníssimes. Molt maques sí, però antipàtiques també. Al principi em donaven carbasses però amb els dies em vaig guanyar la seva confiança. Ja se sap que jo parlo cowish... I que pregunto cada 5 minuts per les vaques (sense deixar de fer fotos) i que aprofito qualsevol ocasió per exposar el nostre treball d’Economia Aplicada.

Són hiperorganitzats... Fins al punt que els horts semblen jardins... De fet, un dia des de la terrassa em mirava un pagès llaurant. Pobre home em va saludar i em volia parlar, en alemany... del qual en sé aproximadament deu paraules i mal pronunciades. Pobra de mi, jo anava assentint a aquell senyor que semblava l’avi de la Heidi. També corrien per allà la milicia suïssa perquè jes veu que tothom hi és cridat tot i no tenir exèrcit professional.

Al poble hi havia allò que diem quatre cases i un paller. La típica botiga de poble, la Sala (pels qui no ho sapigueu és la botiga del meu poble on vaig treballar molts anys) de Gerzensee em va fascinar... vés que no hi emigri. Tenien des de katiusques (no sé pas com s’escriu... al Pompeu Fabra no hi surt) a pasta de dents, pa, peix fresc uns dies a la setmana perquè a Suïssa el peix d’aigua salada no és comú... M’encantà.

Era molt bonic el château on fèiem les classes que tenia una biblioteca i uns jardins que semblaven els de “Sonrisas y lágrimas” (de fet, a mi em feia gràcia que jo aparegués al telèfon com Casado Frau... perquè molt americanitzada jo ja només posava un cognom). Però l’indret per excel·lència era el llac natural d’aigua neta amb un moll de fusta que hi havia aprop. I encara millor eren les vesprades acompanyades de vi dubtós tot fent gresca amb els companys i el professor i família. Ja se sap que quan no pots dir res intel·ligent, més val dir alguna cosa divertida... i aplicant aquesta màxima vaig intentar fer força el pallasso. Mai sabré si reien de mi o amb mi, però bé, la ignorància és felicitat.

Memorable el darrer dia (quan vaig emborratxar amb Schnaps als peixos perquè aquell licor era imbevible) perquè vam jugar a representar amb mímica coses com pel·lícules, ciutats (em va tocar, Paris i òbviament vaig fer la Tour Eiffel), parelles famoses... Alguna proposta ens desquadriculava... és que la gent té uns biaixos...

El menjar mereix una menció especial. Era increïble. Per començar, fruita a l’entrada de les habitacions per matar el cuquet. A les habitacions un aparell d’aquells d’escalfar aigua i infusions i cafè d’allò més variat. Els àpats a hores poc habituals, però ja sabeu que jo sempre tinc un foradet, com els de l’AVE.

A quarts de 8, l’esmorzar. No sé pas si la meva memòria de peix recordarà tot el què podies triar: ous remenats amb crema de llet, rösti (una mena de massa de patata sofregida típic del país), varietats de formatges, pernil dolç, cinc o sis tipus de pans (el de Berna, un mena de brioix trenat, va guanyar el paladar de la Clara per sempre més), fruita, cereals, iogurts, croissants... I l’estrella (dono recompensa a qui me’n sàpiga dir el nom perquè no l’he vist pas escrit): una mena de barreja, d’aspecte poc recomanable, de iogurt, fruita, cereals, fruits secs... deliciós. En sóc completament addicte.

A quarts d’11 una pausa: pals de fruita, barretes de muesli fetes casolanes, tè fred cassolà... no tenies ganes, però renoi... He après per sempre més que un latte machiato és una galleda de llet amb unes gotes de cafè... Sóc un cas i les màquines, fins i tot, de cafè i jo tenim, com diria la Clara, un contenciós. Per berenar, sant tornem-hi.

A dos d’una a tot estirar, el dinar. Per escollir, menú veggi (es veu que ser vegetarià a l’Europa Central és més comú) o un altre. Plats de noms indesxifrables. Us copio un perquè em fascinaven (de fet, vaig esbrinar que Ratatouille és samfaina... ): “Eggplant-coconut curry, lentil ring with fruit garnish”. Precedit de cremeta o amanida i seguit d’unes fabuloses postres dolces (“walnut parfait with Grisons sabayon”, per exemple), plat de formatges o fruiteta... A dos quarts de set, el sopar. I havent sopat, una mica d’esport abans de fer gresca. Passejades o tennis (amb estil poc Roland Garros i sempre amenitzat per la banda musical de Gerzensee que a més de tocar instruments fan una mena de marxa militar...).

To be continued...

A Genève, la ciutat de les organitzacions internacionals.

2008-06-02T22:31:00.008+02:00

Vam arribar i teniem el nostre autogps espatllat perquè tot i que l’hotel era a tocar de l’estació preteniem agafar un fabulós taxi... És la mandra de carregar maletes. Sempre que viatjo vaig com un burro i se m’oblida quan torno a haver de preparar equipatge.

Afortunadament, vam gaudir, la Clara i jo, d’una guia, l’Ariadna que hi va ser d’Erasmus. El Jet d’eau (una mena de font que surt al mig del llac Léman sense massa solta ni volta tot i que té una certa atracció que es vegi des de qualsevol punt de la ciutat. Recomanaria la Vielle Ville amb una parada obligada a la plaça Bourg de Four i una passejada vora el llac. Però si haig de ser sincera, és la que menys em va encantar de les ciutats que vaig trepitjar. Com si no s'explica que acabessim veient Eurovisión per riure de Chiquiliquatre a l'hotel?

Això sí, comparteix la constant d’aquest viatge: menjar excel·lent. I per mostra, la foto de la Fondue al restaurant de l’hotel Les Armures (on en arribar a reservar devien pensar que anava massa esport jo –imagineu-vos... em trec els talons i em perden el respecte perquè el cambrer em deia si venia de la piscina... humor suís?).

Em va sorprendre la mà de referèndums que celebren. La ciutat era ordenadament plena de cartells. El dia 1 n’hi havia de diferents nivells. Primaven els cartells sobre qüestions de ciutadania i immigració. També com tota Suïssa estava farcida de banderes i de tot el relatiu a l'Eurocopa... quin fart!

Suïssa: el paradís dels bancs, de les vaques, del formatge i la xocolata

2008-06-02T22:25:00.002+02:00

Sí, de nou enceto una d’aquelles entrades a parts, poti-poti i interminable sobre un dels meus viatges acadèmics.

De dissabte 24 a diumenge 1 he estat a la Confederació Helvètica. Gèneve, Gerzensee, Berna i Zurich.

Excursió universitària: Vallfogona de Balaguer

2008-05-10T00:22:00.004+02:00

(amb en Mingo fill)

Excursió universitària: Vallfogona de Balaguer

2/4 de 9: Àgora de la Universitat Pompeu Fabra. Looks de camp (serem pixapines… Anna, te n’excloc), ens adaptem al medi.

3/4 de 9: comença l’aventura. Pugem al Stylo i cap a Lleida. La Patty, amb les seves fabuloses ulleres de sol fashion victim (és pura enveeja perquè li queden la mar de bé: és la percha), gentilment fa de copilot, però qui coneix el territori és l’Anna. Uns bombonets suïssos comprats a Madrit per animar el viatge. Música poca, en tenim prou amb la nostra conversa.

(el trajecte és secret de sumari)

3/4 de 10: Bar Can Ferrer de la plaça principal (vaig demanar si ho era com si al poble hi haguessin 50 places i devien pensar que havia aterrat un OVNI o, millor dit, BENI-barceloní empanat no identificat. De fet, durant tota l'excursió l'Aroa va recordar que era de Girona i jo de Santa Eulàlia de Ronçana... coi és que tinc vaques a 10 minuts caminant de casa, no pot ser que es creguin que sóc de ciutat...). Fem un cafè quatre noies a una taula en un bar ple de jubilats de la vila... Imagineu-vos l'espectacle.

11 tocades: Arriba l’Antoni Seguí, director de l’Observatori Català de la Llet. Les al·lotes (és de Menorca. De Mó –Mahó) seguim el cotxe d’en Jordi Maynegre, un altre enginyer de l’Observatori.

11-1/4 de 12: rallies pels camins de Vallfogona. Si jo us dic que el noi li fotia canya al cotxe... Sort que a Santa Eulàlia city d’asfalt poc.

1/4 de 12-1: visita a l’explotació dels Mingos (pare i fill). Un encant. Ens van atendre la mar de bé i deixa parada tot el què saben: que si proteïna, que si cèl·lules somàtiques, que si economies d’escala, que si el podòmetre (tinc dubtes si es deia així però era una màquina no per fer-los la pedicura, que també els hi fan, sinó per mesurar les passes que donen les vaques perquè si fan esverades és que estan en zel). I com es plantegen la vida. Els tenim enfadats per l’aigua, eh? Una vaca intentava cruspir-se el cinturó de la meva jaqueta... Jo els hi parlava perquè em deixessin que els fes moixaines, però em donaven carbasses. Els vedellets eren per menjar-se’ls (és una metàfora), són molt tendres.

En Mingo fill segueix els passos del seu pare i del seu avi amb una explotació de prop de 500 vaques. El cost d’oportunitat: una carrera universitària. Una raó: la vocació, l’amor a la feina de ramader. Com vam parlar tot dinant, a Vallfogona seguir el negoci familiar és menys dur i menys estrany, hi ha forces explotacions i forces joves que segueixen les passes dels pares i avis.

La feina a pagès de pagès és molt dura. I de ramader lleter més. Els vedells d’engreix els pots deixar un dia, però no les vaques lleteres perquè no són vaques qualssevol. No hi ha dissabtes, ni diumenges, ni Nadal ni Sant Esteve. Les vaques s’han de munyir dos cops al dia, poden tenir un part entravessat... Queixes de la mà d'obra llogada, com a tota empresa familiar.

2/4 i mig d’1: Arribem, després d’un ensurt/esglai (en honor al Rubén) amb un gos que es va creuar tot panxo a la carretera (jo vaig frenar, però teníem teories divergents al respecte...) a l’explotació de mida petita on el propietari renegà dels taurons (com l'anterior explotació visitada) que ampliaven el número de vaques i del govern de la Generalitat en general d’ençà que es va crear. Jo sense deixar de ser crítica no em vaig poder estar d’intentar exposar la meva posició: coi, no sempre els procediments són dolents i que la descentralització és positiva.

Al pobre se li havia mort una vaca de mamitis (després de tenir un vedellet) perquè es veu que a les granges netes i polides com aquestes, ho enganxen tot. És ben bé com nosaltres que vivim entre cotons i els virus ens adoren.

L’Aroa s’ha guanyat el cel perquè la pobra ha estat qui ha pres notes, la Patty ha fet d’Avril de les tortugues ninja fent de reportera gràfica.

A les dues tocades: A dinar! Acompanyades dels tres membres de l’Observatori. A Cal Ferrer de nou. Ja sabeu que jo tinc tendència a tastar tot allò que és típic (com quan vaig a un lloc i haig de tatxar tot el què surt a la guia!) i seguint els suggeriments (que no suggerències) de l’Anna, que coneix les terres de Lleida per l’Arnau, vaig demanar cassola de tros, un luxe pel paladar però no tant per les dietes... Atenció: cargols, mongetes, bolets, conill, botifarra, cansalada... en suc! I faltaven les espinacs es veu! La mar de bo...

No llegiran el blog, però crec que en nom de totes, donem les gràcies per l’atenció i el tracte rebut pels membres de l’Observatori que ens van dedicar tot un matí i als pagesos que ens van rebre. Ens va impressionar la passió d’uns i altres pel què fan.

Bé, i finalment...

A les 16: tornem a pujar al stylo i cap a la upf que a l’Aroa i a mi ens esperen classes. Comitè de crisis. Xerrera incessant. Riures a dojo. Embussos.

(la foto és idea de l'Anna que ha resultat un pou de sorpreses en general!)

Caldrà revisar algunes de les hipòtesis que havíem assumit com que els productorss catalans voldrien dir adéu siau a les quotes. Haver palpat la realitat és un salt qualitatiu en el nostre treball per bé que ens comporti complicacions.

Noies, tot i els maldecaps, treballar amb vosaltres és un goig i hauran valgut la pena les nostres suaus diferències. Treballem força, però espero que la meva crònica d’oci us hagi agradat.

No té preu: Entrega de beques la Caixa 2007

2008-05-08T08:06:00.009+02:00

"Tres coses no tornen enrera: la fletxa tirada, la paraula donada i l'oportunitat perduda" (proverbi xinès recollit pel president de la Caixa al seu discurs aconseguint que se'm neguessin discretament els ulls)

Perquè veure'm recollint una beca de les mans del Rei i de la Reina, no té preu(copyright: Esther Farnós). I perquè rebre una beca prestigiosa per marxar a estudiar a l'estranger el dret que m'apassiona tampoc en té per tot l'allau de coses professionals i personals que comporta. Per mi i per la resta de rebecaris. A la diversitat hi ha el gust diuen: entre els becaris de la Caixa hi havia per triar i remenar. Economia. Aeronàtica. Medicina. Cinema. Museologia. Enginyeria Civil. Oceanografia. Dret. I un llarg etcètera que em deixa impressionada. A molts els delatava el “look”: l’esperpèntica que feia cinema, el “guaperes” que feia Oceanografia (+surf)...

Però bé, toca la crònica amb un xic de gràcia de l'"escapada" a Madrid. 24 h. Sabeu de sobres els maldecaps que els looks per esdeveniments així comporten i us podeu imaginar els ciris que jo he arribat a muntar. Però tot ha sortit raonablement bé, fins i tot ja no era a Madrid quan el Barça queia derrotat.

L'agència del Corte Inglés que ho organitzava per la Caixa no sé pas a què es dediquen, incompetència total. Els qui no portàvem acompanyant, ens van enviar a un hotel a un barri relativament allunyat del centre. L'hotel no estava malament, però el sopar va tenir poc glamour (tret del què aportàvem els qui hi sopàvem tot parlant d’energia nuclear, eòlica, el Sàhara o una malaltia com l’insomni letal) i ens van fer recollir aviat. Com us podeu imaginar, el barri Huertas no era i un dimarts al vespre no hi havia masses opcions. Uns quants vàrem acabar fent una cervessa a un bar de barri amb ensaladilla russa i chocos en aquelles neveres de barra, fotos del Peñón de gibraltar i de "corridas de toros". Totalment Madrid. Ben aviat, tots prudents, ens vàrem recollir a l'hotel que l'endemà havíem d'estar "estupendu/es".

La nit, un xic neguitosa. Estava nerviosa sí. Llevar-me aviat, planxar (sóc una noia equipada i duia toque i planxa de viatge), mudar-me, maquillar-me (els miracles a Lourdes, no a l'Almudena). El look escollit: vestit negre de forma curiosa, jaqueta blanca i negra amb faixa i sabates blanques i negres (noves i altes, però comodíssimes, unes joies). El resultat, vosaltres jutjareu. Un esmorzar de reis amb porres incloses amb l'Albert i cap a Caixafòrum a recollir les beques.

La colleta d'en Carles (foto), l'Edu, la Susy (foto), la Núria, en Javi, l'Helena... ja corrien per allà. Tots marcant estil. Unes fotos i apa, cap a l'assaig general. Una gràcia les instruccions. Alguns es creuen que perquè són megacracks poden qüestionar l'organització: que si seria millor entrar per l'esquerra, que si seria millor voltar pel mig... Total, la majoria no ha parat atenció i ja els he hagut de renyar perquè s'aixecaven quan no tocava. No, no, no... Alguns modelets femenins feien esfereir.

Una foto divertida: en Carles volia una autofoto, l'Albert tot servicial s'oferia a fer-la i jo em retirava estrambòticament).

De nou, fora de la Sala i a conèixer els pares i mares presents. Encantadors. I, cap dins, les autoritats eren a punt d'arribar. El Rei (amb militar incorporat: un senyor de verd que no he sabut ben bé què hi pintava), la Reina, la Ministra estilosa d'Innovació i Ciència, l'Espe(ranza Aguirre), el president de La Caixa... Discursos del president i d'una exbecària (trajectòria excel·lent, cervell privilegiat, però, sota el meu parer, discurs sense empenta).

I comencen a dir els noms. Pugem un per un. Arriba el meu torn. Sense problemes. L'Emilia (la coordinadora del programa) t'elogia com qui et dóna l'empenta final per arribar a la meta. No he caigut (vull aplaudiments d'admiració, si-us-plau!). Ho he fet al ritme adequat. De fet, m'he copiat del tempo de l'Albert que anava uns llocs davant meu i les universitats eren les mateixes. Anècdotes: la Reina s'ha posat a xerrar amb el senyor Fainé i no estava pels becaris i en S.M. li ha hagut de dir: "Sofi, por qué no te callas?".

Tot seguit, fotos i còctel. A les fotos si surten a alguna banda, busqueu un cap d'escarola al fons. A totes les enviaven a davant i au, a mi a darrera perquè ocupo massa! El còctel ple de queixalades exquisides: sushi, formatge de parma, bunyols de gustos indesxifrables, nuggets al curry, pernil... I per postres, maduixes i lioneses. Tot ben regat, amb unes copes de cava (català, espero). Podeu estar tranquils que ens hem comportat i no hem acabat fent el boig. No m'he fet amiga del Rei ni he preguntat a l'Espe per l'Alberto. M'he comportat com una senyoreta. I estic molt contenta perquè el cap de premsa de la Caixa m'ha vingut a buscar per l'entrevista de TV3 perquè algú havia pensat en mi com a becària a l'estranger i catalana. Hem arribat tard i TV3 s'havia buscat la vida, però el sol fet que algú pensés en mi, m'ha posat contenta. La gent parlant amb les personalitats. En Carles dient al Rei "yo voy a Georgetown como Felipe". El Rei dient "nosotros cuando enviamos al niño al extranjero...". En Carles demanant a l'Espe per l'escola Tarradelles...

Unes quantes fotos:

- Amb l'Albert, que ja sé que el compadiu perquè coincidirà amb mi al Ll.M. de la University of Chicago.

- Amb l'Edu i l'Albert, menjant la típica hamburguesa XXS americana!

Després a buscar les maletes amb l'autocar de la Golondrina que ja ens havia portat i al Prado amb l'Albert. Quina pinta d'executius, eh? Doncs s'ha de dir que la gent et tracta millor!

He tocat els nassos a les noies de la consigna pel meu cap despistat, però... De fet, hem deuen haver maleït els ossos perquè no m'adonava que els parlava en "lengua vernácula, català. Total, hem incrementat el PIB de Madrid perquè al Prado, l'hem errat basant: l'audioguia no cobria tot el recorregut (l'hem fet servir per El Buen Pastor de Murillo –un tostón-, Las Meninas i...) , l'ampliació estava tancada... Però ha estat genial tot i el cansament neuronal que m'impedia recordar absolutament tot.

L'estada l'hem acabat a la terrassa del Starbucks (molt autòcton) de la Plaça Cánovas del Castillo (la de la Font de Neptú), prop del Congrés (vid infra) i he constatat que si els coloms de Barcelona són pollosos, els de Madrid són encara més tontos, tot prenent un d'aquells brevatges tranquilament. El metro i cap a l'aeroport que tanta ràbia em fa.

Simplement, el resum: un somriure.

Bona diada!

2008-04-23T22:47:00.003+02:00

Les parades al centre de Barcelona. Les roses. La gent passejant. Remenar llibres. Comprar-ne algun per regalar-nos. L'esmorzar de Pedralbes. Les senyeres arreu. Sant Jordi, la Princesa i el drac.

SANT JORDI GLORIÓS

Sant Jordi té una rosa mig desclosa,
pintada de vermell i de neguit;
Catalunya és el nom d'aquesta rosa,
i Sant Jordi la porta sobre el pit.

La rosa li ha contat gràcies i penes
i ell se l'estima fins qui sap a on,
i amb ella té més sang a dins les venes
per plantar cara a tots els dracs del món.

Josep Maria de Segarra (1894-1961)

Una classe

2008-04-23T16:16:00.003+02:00

(A l'Anna Ginés i a en Carlos Alb. per les seves aportacions)

PROLEPSIS. Savigny. Digesta iustinianis. Tienes texto? Palincesto. La auténtica síntesis de la perfección más absoluta. La clave secreta del Vaticano. El castellano no sirve para más, comparado con el latín. Algoritmo de base dos de la probabilidad de aparición. Ritmo. Tototito. Sílabas largas. Sílabas cortas. Este es mi trabajo y lo mejor que pueden hacer es no leerlo. La Santísima Trinidad: Junkel, Kaser, (?). Clepsidra. El fascismo es como una relación sadomasoquista. Estructuralismo. El derecho es como la membrana de la célula en la polarización de la misma cuando se intercambia sodio y potasio. Guarismo. Código binario. León es una ciudad; el león ruge; León es una ciudad que ruge. Yo estoy sentado y no estoy sentado, luego, tu estás en Roma. Clan japonés. Arbol lógico- Humberto Eco, En el nombre de la Rosa fusiona Guillermo de Ockham y Holmes. De doctore. Exégesis. Contrafáctico. Apógrafo. Los kanjis coreanos son un gran invento.

Muuuuuuu: les vaques, la llet, les quotes...

2008-04-19T07:15:00.004+02:00

Miss vaca 2007

A l'Aroa, l'Anna G. i la Patty (com si d’u n llibre es tractés) per patir-me.

Tengo una vaca lechera,
no es una vaca cualquiera,
me da leche merengada,
ay! que vaca tan salada,
tolón , tolón, tolón , tolón.

Un cencerro le he comprado
Y a mi vaca le ha gustado
Se pasea por el prado
Mata moscas con el rabo
Tolón, tolón
Tolón, tolón

Qué felices viviremos
Cuando vuelvas a mi lado
Con sus quesos, con tus besos
Los tres juntos ¡qué ilusión!

No m'he begut (encara) el poc enteniment que em queda. Ni és per simplement continuar promocionant el meu "freakisme" (és més políticament correcte dir peculiaritat o especial). És la introducció a una reflexió sobre un tema que de tant en tant he comentat: la política agrícola de la UE (PAC, Política Agrícola Comuna).

La UE, tot i defendre a capa i espasa el mercat en competència, ha subvencionat sistemàticament el seu sector primari (amb el conseqüent comportament oportunista d'alguns agricultors).

Volem una agricultura ineficient permanentment subvencionada? Jo, sincerament, prefereixo els tomàquets petitons o els pebrots de superluxe en caixes, que semblen de sabates, que produeixen els holandesos. Hem d'apostar per la qualitat perquè en preu no podem competir. Els plàtans de canàries no són pas dolents, però la regió no s'enfonsa i la nostra alimentació no es veurà perjudicada si deixem que s'importin els de Costa Rica. Qüestió d'avantage comparatiu. De fet, aquest segurament seria un acte de solidaritat amb els països pobres que superaria en efectivitat moltes ajudes directes.

El mercat de la llet que ara estem analitzant és ja el súmmum de la desfachatez (desvergonyiment em sona més suau tot i ser la traducció) perquè les quotes és un problemàtic remei que pretenia resoldre un problema previ creat per la pròpia Comissió Europea en fixar ja en els 60's mesures d'intervenció en el mercat. Particularment un preu de referència. Si no s'assolia en la pràctica diària, les institucions europees es feien càrrec de la diferència. Aquest fet incentivà un augment desaforat de la producció que calia controlar i la manera de fer-ho va ser l'establiment de quotes que havia de contribuir a que els productors rebessin un preu major.

El llindar s'estableix per l'Estat que el reparteix entre els productors (aquí, grosso modo, l'execució correspon a les comunitats autònomes).

Avui trobem que s'ha restringit la producció però a alguns estats la seva oferta és menor que la seva demanda i els productors reclamen un augment dels sostres productius. En canvi, en d'altres, ja són excedentaris. Aquesta reacció diferent respon a la lògica de les diverses europes que conviuen en la UE. Les quotes s'establiren abans de l'entrada de l'Estat espanyol, per tant, és lògic que sigui un vestit no fet a la mida espanyola sinó de lobbies d'altres zones europees.

Per una banda, la regulació agrícola sembla apuntar unes línies mestres per promocionar uns pagesos joves, organitzats en entitats associatives i eficients (en part, de nou, gràcies a una multiplicitat d'ajudes) amb explotacions grans. Però, per l'altra, els preus que reben són ínfims, un percentatge molt petit del què paguem els consumidors finals.

Desconec quina és la clau del futur de l'agricultura i la ramaderia del nostre país, però la meva intuïció em diu que més valdria assegurar que els pagesos rebin uns preus adequats que els permetin un marge de benefici equivalent al de qualsevol altre empresari, que els donés incentius a l'eficiència, i no tantes subvencions. No pas perquè cregui que no en deriven externalitats positives per a tots del nostre sector primari, ans el contrari.

Bé, fetes les reflexions, torno al meu treball sobre vaquetes, animals als qual ja trobo moníssims. De fet, la gent que m'envolta ja en deu estar farta de sentir les meves històries sobre aquest treball que a més hem tingut la sort (nosaltres, no els pobres ramaders) de que s'ha posat d'extrema actualitat. Us faríeu creus de la quantitat d'associacions de productors, de la indústria làctia, d'organismes oficials... configuren el panorama d'aquest lobby. Fins i tot hi ha revistes especialitzades...Un allau d'informació, vaja. Interessant, però arribo a avorrir ja amb tanta vaca... Imagineu-vos que vaig arribar a proposar de presentar-lo vestides de blanc i de negre com una referència subtil a les vaques lleteres més típiques. El treball, el vivim. Però segurament, com sempre dic, també m'acabaria interessant un sobre maquinetes de fer punxa.

Per últim, algú em sabria dir d'on ha sortit aquesta cançó? És d'un anunci? Jo vaig buscar com continuava per curiositat però no n'he esbrinat l'orígen...

El nou govern, quantitativament més femení

2008-04-12T17:49:00.005+02:00

A ningú ha sorprès que es creés un Ministeri d'Igualtat i tampoc ningú es sorprendrà que jo m'estiri els cabells. Ja sé que el meu posat no feminista pot ser vist com una reacció a la moda perquè sembla que les dues tendències extremes estan à la page: ser rematadament feminista o mostrar-se en contra de les mesures violetes per sistema. Doncs no m'adscric a cap tendència.

És clar que voldria que el dia que m'endinsi al món laboral pogués cobrar el mateix que un homòleg masculí i que a quarts de sis pogués anar a buscar els nens a l'escola per gaudir de la tarda amb ells. És clar que cal un canvi de mentalitat social que en iguali més enllà de la mera formalitat. Però també és ben clar, als meus ulls, que no ho solucionaran mesures merament estètiques.

Un Ministeri d'Igualtat i, al capdavant, una dona. Per què no un home? Tots els diaris assenyalen Chacón com la primera ministra de Defensa (encara sort que no l'havia ocupat cap dona abans perquè, en cas contrari, el titular seria la primera ministra -de defensa- embarazada. Segur que si un ministre té la dona embarassada no ho diuen enlloc). Potser un home encapçalant Igualtat seria més trencador i demostraria que la desigualtat de gènere, que no és la única ni segurament la més greu, és cosa de tots.

O aquesta titularitat femenina de les polítiques socials soft ve a reconèixer que les dones tenim uns valors diferents, una sensibilitat diferent, unes capacitats diferents? Diferent no vol dir inferior, ja ho sé, però els fets semblen assenyalar el contrari: qui mana a Economia, Treball, Interior o Afers Exteriors? No tenen les dones preparació per ser-hi? Si la intenció és fer visibles les dones com a persones amb "poder" i impregnar les polítiques (reals) dels seus suposats valors diferents no sembla que sigui aquest el camí adequat. Potser la transversalitat de gènere seria més real si les línies magistrals que es tracen des dels càrrecs on es talla el bacallà, les dibuixessin també dones.

De totes maneres, jo, de cosmètica no en vull. Per mi, la política és qüestió de mèrits. Per tant, no tinc preferències sobre si acaba amb a o amb e la paraula ministre/a.

Finalment, no m'agradaria tornar a sentir això de: és el primer govern on hi ha més dones que homes. I què?! Fins fa poc a aquest Estat i encara avui als estats més avançats (com les democràcies nòrdiques) era al revés i ningú hi deia res. Si el número de dones es destaca i és el què compta, malament rai.

Sweet home, Chicago

2008-04-03T09:03:00.004+02:00

Bé, molts heu sofert les meves terribles explicacions sobre les "applications", sempre, com és normal en mi, amb un punt de dramatisme. Ara toca explicar-vos el resultat. Yale m'ha rebutjat. De fet, crec que ha pensat que com puc haver gosat aplicar, és que tinc una barra... Harvard també ha considerat que no sóc prou bona per ells.

No us enganyaré, no puc negar que m'he desil·lusionat/decepcionat a mi mateixa perquè tot i que ja sabeu que la meva autoestima no em fa ser massa optimista (i, finalment, el temps m'ha donat la raó), les expectatives i les il·lusions són ben legítimes i l'esperança és el darrer que es perd (el primer, deu ser la paciència?).

Algú em deia: "t'hauria de dir que ho sento...". En la mateixa línia, quan ho he sentit, m'ha vingut al cap una frase de William Makepeace Thackeray que apareix a l'edició en català que m'ha passat per les mans d'Una dona difícil de John Irving : "... i pel que fa a aquesta senyoreta, el millor que li puc desitjar és una mica d'infortuni".

Doncs bé, un cop descartades de la "pool" (ja m'he acostumat a les paraules de les universitats) sis universitats, he debatut àmpliament amb mi mateixa (i compartit amb aquells que han patit els meus dilemes i han rigut amb el meu DAFO) si em convenia més University of Chicago o la New York University (més coneguda com "enwayiu" per aquells a qui us fa gràcia com ho dic). Malgrat el New, York New York de Sinatra, jo m'estimo més fer les coses in my way -per continuar amb la referència musical- i he triat (sense tirar la moneda ni treure els pètals d'una margarita) la University of Chicago (d'aquí el Sweet home, Chicago versió dels Blues Brothers).

Una té un programa de 50 persones i una mida més abastable i l'altre, NYU, més dret públic però 425 persones i malgrat la beca (que vaig desaprofitar) i la research associate position que m'oferien era temptadora i m'hagués singularitzat, m'estimo més un lloc on pugui recordar el nom de la majoria i saludar-los. És un factor que els que em coneixeu, sabeu que m'importa.

He sospesat moltes variables però al final alguna cosa (una mà invisible) t'empeny a triar una o l'altra perquè tant Chicago com la NYU són molt bones universitats.

És cert que NYC deu ser inacabable (potser massa per mi, m'impressiona(ria) una mica això de "wake up in a city that never sleeps and find I'm (not –afegeixo jo) king of the hill..." ) per viure, que a Chicago hi fa un fred que pela (no em vull imaginar el meu cabell entre el vent i els barrets per combatre el fred) i que la Universitat de Chicago no està en la millor situació dins la ciutat (Grenwich village, el barri de NYU és molt més bonic i la Law School de Chicago no té edificis gòtics que aportin "solera" per compensar-ho sinó que és d'alta arquitectura) però... mireu, no sé, he triat Chicago i punt. Suposo que, en part, perquè em recorda a la upf (la meva estimada Pompeu) ja que presenta un esquema trimestral i empren el mètode socràtic que tant m'ha fet gratament patir de la mà d'algun professor aquest darrer trimestre: preguntes incisives sobre lectures llançades a alumnes a l'atzar. A més, he contactat amb una estudiant d'enguany i m'ha dit que els professors s'acaben aprenent el nom, que hi ha bon ambient entre el grup... I ja m'he vist allà dient hello i good morning a tort i a dret.

Potser és el destí (allò en què jo no acabo de creure...) perquè, de fet, ja el meu hàmster es deia Alcapone...

L'Edu creu que em passaré al "lado más oscuro de los lados oscuros" (el costat fosc és Economia davant Dret i el més fosc és el liberalisme dur de l'Escola econòmica de Chicago). Però com em van dir: " per vèncer l'enemic, primer l'has de conèixer". Tot i que haig de confessar que la carrera d'Economia no ha estat inocua: darrerament, cost marginal, externalitat (o costos externs), utilitat... s'han instal·lat, per disgust meu, al meu, ja estrambòtic, vocabulari!

Segur que la "Windy City" m'enamorarà. Ara ja estic investigant coses sobre ella. Ja sabeu que adoro la informació. Per exemple, el plat típic és la deep cheese pizza (fa una pinta deliciosament perillosa pel colesterol i la meva línia) i es diu Windy City perquè hi fa vent. Bé, sobre això darrer no hi ha massa acord... Alguns diuen que es per la rivalitat amb Cincinatti i d'altres per una qüestió política (el vent nou venia –ve?- d'allà).

Moltes coses em restaran per descobrir. Allò més important que hi aprendré seran les experiències. Els racons que més m'impressionaran seran aquells dels quals guardi un bon record. Marxo el 10 d'agost als EE.UU., uns mesos...

(Esperem que el què la meva ment i els vostres consells han proveït, no ho "espatlli" Colúmbia... Si em comuniquen alguna bona notícia i canvio d'opinió -perquè una mica em trontollarà la fermesa-, us ho faré saber i em menjaré les meves paraules amb patates)

Oda a OEM (Organitzacions Econòmiques i Mercats)

2008-03-29T21:16:00.006+01:00

Com que estic d’exàmens, he decidit que escriuria sobre alguna cosa referent a ELLS.

Per anar obrint boca, preguntes que després de fer aquesta assignatura puc respondre:

1. Les mongetes perones perquè es diuen perones?

2. Quina és la província més àrab d’Espanya?

3. Qui és l’espanyol que va arribar a dirigir GM i Volkswagen?

4. Quin nom rep la nostra generació?

5. Quan i perquè van néixer les tapes?

Efectivament com diu el títol, vull lloar una assignatura d’Economia (potser en part perquè qüestiona algun dels axiomes clàssics de l’Economia, com la nostra suposada racionalitat). Tots sabeu que Dret Constitucional, Dret Internacional Públic… em van fascinar, però mai els hi dedicaria un post, en canvi a OEM sí. I us demanareu el perquè. Doncs la veritat no ho sé. OEM és Freakonomics fet assignatura. Això sí, estudiar-la és curiós perquè no sé distingir la cultura general del temari ni de les anècdotes. N’he tret un reguitzell de llibres per la meva llista de lectures pendents.

El professor a més hi aporta el seu caràcter suaument incisiu i coneixements de cultura general que bé ens farien guanyar formatgets al Trivial (de fet, ell voldria poder preguntar-nos quin és el sinònim de misogínia o l’antònim de filantropia).

Em sembla mentida que l’aversió al risc, la qual ja sabeu que em defineix, sigui vista per molts socio-economistes com una incorrecta adaptació al món actual on ja no cacem i recol·lectem. I el què és pitjor, com irracional jo que creia que en la cartesiana separació entre raó i emoció l’aversió al risc pertanyia a la primera...

Tot plegat, una assignatura curiosa que recordaré ara que ja s'acaba això.

I com als diaris, les respostes, en el proper post. A veure si algú s'anima i les encerta (una mena de concurs com he vist en algun fotolog darrerament). Em pensaré la recompensa.

Ja veurem com va dijous l’examen.

LES RESPOSTES! Haig de confessar que creia haver-les publicat, però es veu que no... uops! Com que ningú ha volgut dir la seva...

Perquè igual que Eisenhower ens va dur llet en pols durant el franquisme, els argentins ens van portar mongetes.
La província més àrab d’”Espanya” és Alacant: turró (tot i el nom italià), les festes de moros i cristians...
L’astut José Ignacio López de Aiortúa.
Generació me; blog, fotolog... i formes vàries d’egocentrisme.
A l’època d’Alfons X, el savi, qui es va posar malalt i es veu que el remei era prendre sovint petits glops de vi amb un mos. Curiosa malaltia.

Un dels meus poemes preferits

2008-03-25T14:53:00.002+01:00

Per què? No ho sé. No sé ben bé perquè avui em ve de gust posar aquest poema. Perquè és època de decidir. Perquè tot i que sempre vaig esverada, dono massa voltes a les coses. Perquè ja sabeu que em trasbalsen una mica els examens. Perquè parla del demà construït avui i ahir. Perquè admiro gent que conec que el personifica. Potser seria millor fer-lo servir com a cirereta del pastís (de fet, en vaig triar un tros pel discurs de graduació), però simplement avui l'he volgut posar.

SOLSTICI

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences;
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l'aigua de llum que brolli de les pedres
d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

Miquel Martí i Pol
(L'àmbit de tots els àmbits, 1981)

Àpats tradicionals d'aquestes dates

2008-03-21T21:40:00.004+01:00

M’encanten les tradicions populars (una excentricitat com qualsevol altra) que sovint van associades a certs àpats. A casa sempre les hem preservat les tradicions, en gran mesura perquè convivim plegades generacions diverses, perquè en els pobles hi ha costums que perduren i perquè jo hi insisteixo ara que la meva besàvia, la iaia Lola ja no hi és. La Quaresma, que s’enceta el dimecres de cendra amb la creu al front (“pols ets i en pols et convertiràs”) i l’enterrament de la sardina, toca la seva fi. Aquella vella geperuda amb set potes i una penca de bacallà a la mà ja va ben coixa. A perdut les set cames que tenia després de la disbauxa de Carnestoltes, que comença el dijous gras amb la coca de llardons, la truita i la botifarra d’ous.

La Quaresma té base religiosa òbviament, però ha passat a formar part de la cultura i jo la reivindico com a tal. Simbolitza època d’abstinència i contenció. El dejuni havia estat molt dur, però ara no en resta més que la prohibició de menjar carn els divendres. Ara som indiferents entre els àpats de carn o peix, però abans quan la vianda era escassa, era un sacrifici prescindir d’un bon tall de cansalada o d’un tros de botifarra, els quals eren complements calòrics indispensables de la calderada de mongetes del ganxet (les “seques” del Vallès) o de cigrons per afrontar els darrers dies d’hivern i els primers de la fresca primavera.

Buscant informació per Internet, he esbrinat que els meus estimats bunyols de Quaresma no eren per Quaresma inicialment, doncs no es consideraven prou austers, sinó que eren les postres per Carnestoltes. Ara, però, se’n fan els dimecres i divendres de Quaresma. A casa en fem de vent. A l’Empordà són sovint com rosquilles amb un regust a anís. Les altres variants són menys autèntiques.

Entre els dies de Quaresma, sempre s’ensopega el dia de Sant Josep. Aquest dia, per qui no ho sàpiga, és típic a Catalunya, menjar crema.

El divendres sant, avui, a moltes llars catalanes es menja bacallà amb panses i pinyons (a casa, hi afegeixen ou dur per si no és prou enfarfegat). Ara el bacallà és un menjar de ric com diu la meva iaia, però abans, es veu, que era ben barat. S’ha encarit com gairebé tot el què venen a les pesques salades que ha passat a ser delicatessen.

I finalment, la mona de Pasqua que regala el padrí al fillol. El símbol de que la penitència associada a la Quaresma s’ha acabat. Diria, si no vaig errada, que és tradició només als Països Catalans (no ho sé si a Ses Illes se celebra...). En principi era un pa de pessic o coca amb ou dur, però la xocolata l’ha conquerit. Les actuals figures increïbles (crec que d’influència d’altres indrets com Alemanya on hi ha conillets de xocolata) a sobre de pastissos de confitura amb pollets i ninots de goma han pres el lloc a la coca en forma de tortell amb ous al voltant.

Ah! se m'oblidava la tradició de les Caramelles. A cada indret és diferent però a Santa Eulàlia els nens recorren el poble des de les 8 del matí de dilluns de Pasqua fent parada a cada veïnat a fer la cantada per guanyar alguns dinerets i ser obsequiatss amb galetes, refrescs... Es veu que a cada poble tenen lletres diferents. Al meu es canten els Goigs a la Verge. Ja no els recordo massa bé i no els he trobat a la xarxa... Diuen alguna cosa semblant a: El primer (o un altre ordinal) sou Verge Santa, flor del verger celestial, vostra dignitat és tanta, que el món nostre traspasseu...

Bama

2008-03-12T13:45:00.003+01:00

(Continuo amb la voluntat d’escriure sobre coses “trivials” però interessants. Amb un punt “freaky” si voleu. D'aquelles que es veu que no inciten a comentar-les!)

L’altre dia mirant un reportatge de France2 vaig conèixer la realitat de la vila de Bama on hi ha la major concentració de persones centenàries del món. Bama em va semblar un lloc aïllat i potser és aquesta la clau doncs a altres llocs (Vilca Bombais dels Andes de l’Equador, els Abkhazes rusos o algunes tribus de l’Himalaya) on l’esperança (i la qualitat) de vida és increïblement elevada comparteixen aquesta característica.

(Amb el barret maoista)

A banda del seu medi ambient immillorable sense gota de contaminació amb un Sol que llueix discret, gairebé ombrívol i la terra rica en minerals, que no és poc, el secret dels habitants de Bama és la moderació. En tot. En la feina. En l’exercici físic (tai-chi, llargues passejades...). En el menjar (res de ser golafres, segons ells quan t’aixeques de taula no has d’estar tip i embotit sinó tenir l’estómac a un 80%). I hi afegiré una cosa més: en les aspiracions. Les imatges semblaven tranquil·lament feliços, sense estridències. No enyoraven tenir cotxes, la ciutat i els diners tot i tenir televisió i rebre les imatges de l’Occident poderós i estressat. Mantenen característiques tradicionals, però no en excés.

L’alimentació basada en peix i vegetals, no pas fruita, hi deu tenir molt a veure. Res de fregits, tot bullit. Molts dels “centenaris” fumen assíduament. Tabac natural, és clar. A tall d’anècdota, mencionaré que com a complement alimentari pels més grans: una sopa de cànnabis que van començar a elaborar als anys 40-50 del segle XX en època de fam.

Em va sobtar sentir parlar de radicals lliures i àcids grassos com a explicació d ela longevitat perquè són mots que m’evoquen cosmètics i aliments sofisticadament químics que pretenen ser el nostre elixir de l’eterna joventut.

El paper dels grans no era el de dependents. Ans el contrari. Sense ser reverenciats, tenen un paper actiu en la societat. Com qualsevol altra persona. No els retiren de la vida productiva. Resultava anecdòtic als meus ulls que una dona (amb els peus deformats per aquella tradició xinesa que troba en els peus femenins petits un requisit per la bellesa i per això els embenen quan s’estan formant) de 114 anys explicava tota eixerida que ella va decidir obrir la seva botiga de queviures quan tenia 86 anys amb l’altra esposa del seu marit.

Resulta curiós pensar que algun dels grans de la tribu ha viscut ha arribat a coincidir en el temps amb uns 25 presidents dels Estats Units.

Cal resignar-se, no els podem emular. No només per l’exposició a la tensió constant, el menjar contundent... sinó també perquè la seva longevitat té alhora una base genètica. “Morir joven y vivir deprisa”, al més pur estil James Dean, és el nostre consol ( per jove entenc superar els 80 anys tal com marca la nostra esperança de vida).