Un viatge en metro

Trajecte: W 4th St – 59th St/Columbus Circle
Duració Aproximada: 12 minuts
Cost: 2.25$

D’aquelles coses que només poden passar a Amèrica. Darrerament agafo relativament sovint el metro (tot i que per anar a la facultat només necessiti una tirolina), cosa estranya en la meva vida fins ara. El metro de NYC és un embolic. Ara ja entenc això de direcció Uptown o Downtow i això de local/express. Però he abandonat l’empresa d’entendre quins canvis de servei hi ha el cap de setmana. Hi ha coses que continuen desorientant-me. Proposo que les rates que hi viuen siguin contractades per donar informació. Són les mestresses elles, se’t miren com dient: estàs incordiant al meu hàbitat, fot el camp.

Per exemple, inconscientment assumeixo que els trens a cada costat de l’andana han d’anar a direccions diferents. Així passa a Barcelona, oi?. Doncs aquí no. De fet, avui per la confusió he perdut un dels metros. Això m’ha permès escoltar un que era profeta d’una nova religió antiobamista. De bojos n’hi ha arreu, però a NYC semblen concentrar-se (fins i tot corregint per la densitat poblacional). Normalment els viatges en metro són tranquils -et mors de calor a l’estació, et congeles als vagons quan no és hora punta i sembles una sardina enllaunada-, però avui el meu per anar a trobar LLMs de Chicago i passejar per Central Park ha estat digne de menció.

Sempre dic que els desequilibrats tenen una inclinació a voler parlar amb mi. Jo parlo amb les pedres  i sovint se m’ha repetit allò de “no se’t pot deixar sola” perquè de seguida la faig petar amb estranys. Però tot té un límit i la concentració d’avui, m’ha fet baixar del metro tota astorada. Són d’aquestes coses que a mi em fan gràcia.

Abans de pujar jo donava voltes perquè se m’havia escapat l’anterior. Un noi em demana com anar a Uptown i li dic que ambdós (cosa que havia descobert jo massa tard) hi van. Total, em sent l’accent i es posa a parlar castellà amb mi perquè és de Costa Rica fins que es passa la seva parada tot convidant-me al US Open (he declinat gentilment perquè aquesta moda de fer amics en viatges de 5 minuts i de donar el mòbil arreu no l’acabo d’internalitzar).


S’aixeca ell i se m’asseu al costat un senyor de mitjana edat. Jo mirava atenta les parades perquè quan no es diuen pel número del carrer, corro risc d’equivocar-me. I em demana si sé on sóc. Jo tota cofoia li dic que és clar, ja! Com que parlo un anglès quasi-perfecte (falta el quasi, que li diguin al pobre André que ara em corregeix), em pregunta d’on sóc i li explico que de Barcelona (Catalunya els costa més) i que parlo català. Total, em dóna el seu telèfon i em diu que és enginyer del MOMA i que si hi vull anar amb els amics un diumenge, el truqui el dia abans i em deixarà entrar sense pagar.



Si això us sembla poc, un senyor assegut dos bancs més enllà es posa a preguntar-me si jo era una actriu. Enriolada li dic que no. Però no s’ho creia i em diu que sóc una actriu que a “2-days in a valley” (li he fet repetir perquè a mi no em sona de res) anava de pèl-roja i que no l’enganyi.

Afortunadament, ja em tocava baixar per trobar-me amb els LLMs, prendre un Jamba Juice i passejar per Central Park (veient gent peculiar també). De passada, he vist la festa nacional brasilera i he constatat de nou el melting pot. Recoi, per què hi ha “arepas” si són colombianes o veneçolanes a una festa brasilera. Globalització? Aha. Com el Pad Thai i el Sushi en el restaurant de Malàisia que vaig anar.