Friday, July 25, 2008

Renfing

(A banda de les meves històries, una vegada vaig publicar un fabulós Conte de Nadal i avui, un escrit amb toc humorístic d'un mail d'en Josep. Disclaimer: està cremat per la Renfe de la línia Vic Puigcerdà i m'ha aguantat durant 7 anys a les classes d'anglès... Gairebé tot en aquesta vida té una explicació!)

"Renfing. Sí, aquell esport de risc que s'ha posat tant de moda a Catalunya els últims anys. Per un preu raonable t'ofereixen un viatge apassionant amb trens que utilitzen tecnologia dels anys 40 o 50. De fet diuen les males llengües que es podria tractar dels mateixos trens que es varen començar a utilitzar en aquells temps però no s'ha pogut confirmar. Els imprevistos dels viatges han estat perfectament estudiats per tal de sorprendre al viatger més exigent:
- L'aire acondicionat només té 2 modes de funcionament: a tope (et congeles) o espatllat (et torres). Bé, de fet aquest últim més aviat seria un mode de "desfucionament".

- El destí del viatge sovint és incert ja que els organitzadors se les enginyen totes per simular averies inesperades que provoquen l'aturada prematura dels combois. Si es té sort, fins i tot algunes vegades, t'ofereixen la possibilitat de canviar de tren per un altre encara més antic i que acostuma a anar més ple. De nou, els organitzadors és superen a si mateixos oferint-nos una oportunitat immillorable de fer amics.

- La informació sempre arriba (quan arriba) al viatger distorsionada i a deshora per tal de fer el desplaçament més excitant. D'aquesta manera s'incrementa la probabilitat d'error en l'elecció del comboi (denominada PEEC pels experts) afegint un repte addicional al viatger. Novament els organitzadors del Renfing se les estudien totes per tal que els clients cremin tota l'adrenalina acumulada per l'estrés del treball.

- L'hora de sortida acostuma a presentar demores entre 15 i 45 minuts, que mai són notificades al viatgers per tal de permetre'ls arribar sempre a temps a l'estació.

- La durada real del trajecte és encara desconeguda però segons uns estudis realitzats per la UPC seguiria una estadística de Poisson de mitja igual al 150% de la durada publicada en els horaris oficials. Si es té sort, el trajecte es pot arribar a allargar diverses hores sense que això comporti un increment en la tarifa a pagar. És més, fins i tot et poden arribar a tornar els diners!"

Monday, July 21, 2008

Simply, the Boss





Després del concert s'entén encara un xic més perquè a Bruce Springsteen se l'anomena the Boss. 59 anys, una forma física envejable, capacitat de moure masses i fer callar 70.000 persones al Camp Nou.



L'armònica, la guitarra i el saxo de Clarence Clemons paralitzen.

Cançons de denúncia, cançons sentimentals. Grans cançons.


Born to run (en els "bisos"), engrescadora.
Thunder Road (en els "bisos" també), bonica.

Tougher than the Rest, romàntica.
Però, Badlands, no sé perquè, és Badlands. Un tast:

" Lights out tonight
trouble in the heartland
Got a head-on collision
smashin' in my guts, man
I'm caught in a cross fire
that I don't understand
But there's one thing I know for sure girl
I don't give a damn
For the same old played out scenes
I don't give a damn
For just the in betweens
Honey, I want the heart, I want the soul
I want control right now
talk about a dream
Try to make it real
you wake up in the night
With a fear so real
Spend your life waiting
for a moment that just don't come
Well, don't waste your time waiting

Badlands, you gotta live it everyday
Let the broken hearts stand
As the price you've gotta pay
We'll keep pushin' till it's understood
and these badlands start treating us good

Workin' in the fields
till you get your back burned
Workin' 'neath the wheel
till you get your facts learned
Baby I got my facts
learned real good right now
You better get it straight darling
Poor man wanna be rich,
rich man wanna be king
And a king ain't satisfied
till he rules everything
I wanna go out tonight,
I wanna find out what I got
Well I believe in the love that you gave me"

Les vaig intentar no destrossar massa perquè hagués acabat amb la sequera. Vaig trobar a faltar Dancing in the dark però Catalunya ràdio quan malaparcàvem el cotxe, la va encertar.

Fabulós el final amb "Twist and shout". Come on!



Màgic com el nom de la gira. Un regal.

Monday, July 14, 2008

Suïssa: oci i anàlisi empíric del dret.

Diumenge, 14.30h. Ens trobem l'Anna, l'Ignacio i jo al cavall de Botero. Com si d'uns traficants es tractés fem intercanvi de coses. Era per col·locar els líquids a la meva maleta. Com sempre vaig carregada com un burro (català, això sí). Passats els controls ens aturem a prendre alguna cosa. Com que som persones de poca xerrera, quan ens vam adonar ja havia passat l'hora d'embarcar però corredisses cap a la porta i vam arribar sobrats. Això sí, l'Ignacio va tenir un petit entrebanc amb la policia nacional (la seva).

A les 18 arribàvem a Zurich i enfilarem cap a l'hotel. Com que ja havia estat a Zurich i vaig ser un GPS en una altra vida, va ser senzill trobar l'hotel. Senzill de trobar, però no d'arribar-hi. Està a un turonet al qual s'hi accedeix per unes escales notables. Si compteu que carregava trastos que pesaven fins a 23 i escaig kg... de roba d'estiu (més endavant entendreu la raó d'aquest aclariment). Començaren a patir la meva “capacitat” organitzativa.

Arribats a l'hotel ja vam estressar el recepcionista, en Samuel (en tenim un altre, igualment aturat que l'anomenem "rizitos de oro"). El pobre va cometre l'error de preguntar si estàvem orgullosos de la selección espanyola... Però la nostra amistat amb els recepcionistes no va acabar aquí. L'Ignacio i l'Anna van anar a demanar si tenien piscina i els van acabar recomanant un hamman. M'abstindré de comentaris.

Una volteta (Zurich poc més et permet) i a sopar! Una raclette! Al Raclette Stube. No ens la van servir en el típic aparell de teflón ni d’una manera que ens va explicar l’anna que tenies un tros de formatge i l’anaves ratllant quan es desfeia. Ens anaven duent plats de formatge desfet per menjar amb el sempre deliciós pa i patetones bullides. Fantàstica. Un cafè a la vora del llac i a dormir com a bons nens que som.

L’endemà, havent esmorzat(vaig poder-me delectar amb aquella porqueria d’aspecte dubtós que m’encanta: una barreja de cereals, fruit secs, fruita fresca, iogurt i altres ingredients comestibles no identificats) vam decidir anar a Lucerna seguint els consells de la gent. Una ciutat molt bonica. Suïssa com totes, això sí. El més destacat del dia: el mal temps. Semblava una ceba. Les bambes blanques em regalimaven. El cabell s’escarolava. El glamour i el fred no són massa compatibles. Tampoc ho és el meu discret paraigües. Ens vam haver de refugiar en un bar a mig trajecte cap al sucedani del mont Rushmore. El lleó esculpit a la paret que commemora la derrota dels mercenaris suïssos a les Tuileries. També conmemoren una derrota. Després vam fer shopping per combatre el fred i vam pujar les muralles. Tinc tanta por a les alçades que em comporto d’una manera còmica. M’arrapo a les parets…

Un cop a Zurich vam patir un petit ensurt. Les ulleres de l’Anna es van partir per la meitat. No en duia de recanvi. Em trec el barret davant la seva capacitat d’autocontrol. Vam trobar una òptica gegant i un senyor encantador (tret pel què fa al seu gust per la roba: vestits de ratlles estrambòtics amb camises florejades) que ens va atendre i d’”extranjis” ens li va donar lentilles de dia (es veu que a Suïssa et cal un document mèdic per adquirir-les). Aquests suïssos són el què no hi ha: trigaven 24h (es van endarrerir però!) per la reparació perquè calia que comprovessin si s’havia arreglat adequadament. Tot seguit, ja més tranquils, vam visitar Bahnhofstrasse (on només hi podré comprar si aconsegueixo casar.me amb un xeic àrab) i els voltants. Una cervesseta (l’Ignaci vi perquè sempre hi ha hagut classes...) i a sopar fondue al restaurant Chuchi (no hi tinc accions!). I a dormir aviadet.

L’endemà ja començava el curs. Alemanys i italians ens feien la competència en número. Alguns ja hi havia coincidit en el curs de Gerzensee però l’ambient aquí era més seriós. De gran vull ser com la professora de Georgetown que ens donava el curs, Kathy Zeiler. Els conceptes inicials eren bufar i fer ampolles però en algun punt va fer un salt i llavors ni llegint els papers cada tarda (que ho fèiem perquè som molt aplicats) era capaç de seguir-la completament. La intel·ligència del personal em deixa bocabadada. Els àpats organitzats eren increïbles. Semblaven de casament perquè fins i tot teníem targetons amb el menú. El primer dia les postres eren decorades molt artísticament pel xef, guaiteu! El sopar a un palauet a la vora del Limmat, molt glamourós. Em va sorprendre veure arreu gazpacho i crema catalana! El servei força lent, se’ls devien endarrerir els rellotges!

El curs va ser interessant però em va fer palès allò de només sé que no sé res de Sòcrates. Es veu que pretenen prosseguir amb més seminaris... però jo ja hauré creuat el “charco”. Dummies, Bayes, p-values... que lluny em semblava tot. Hauríem d’haver-hi discutit el nostre paper de quotes... (és ironia).

Evidentment vam fer parada i fonda com és de rebut a la confiteria Sprüngli, fundada el 1836. Tots quatre, l’Anna, l’Ignacio, la Maribel i jo vam sortir amb una bosseta. No són bombons, són joies.

El millor, sense cap mena de dubte, els companys de viatge. I no els ensabono!



Saturday, July 12, 2008

24-hours non-stop: visita express a la capital del Regne i sopar



Bé, ja tinc gairebé tot per marxar a US. Sobretot el més important: la il·lusió (tot i que com tota aventura imposi respecte).

Ahir vaig anar a Madrid amb l’AVE. La veritat és que és còmode això d’anar de centre a centre de la ciutat. El vam agafar a les 6 del matí perquè a les 10 teníem hora a l’ambaixada dels US. Un edifici francament poc atractiu si el compares amb l’ambaixada italiana que està a dues passes. Segur que els italians haguessin posat menys obstacles... No van deixar entrar el meu superbolso a l’ambaixada i el vam haver d’agafar a una guixeta del Dia. Molt molt glamurosa no era la situació, no. Després entres a l’ambaixada i au, com sempre, algun dels papers els has omplert malament. Afortunadament duia còpies de tot coneixent-me. Després tres hores entre l’espera i les visites a les diferents finestretes sent cridats amb el número com a la carnisseria. Aquests americans tenen clara la divisió del treball: un et recull els papers, un altre et fa posar les empremtes i després la gran entrevista. L’entrevista va durar aproximadament trenta segons: què vas a fer? On vas? Quant dura? I au, cap a casa. Això sí, jo sense un dels documents. Diuen que me l’enviaran... Aquests americans saben qui no és de fiar.

S’ha de dir que arreu s’aprenen coses. L’Albert i jo intentàvem esbrinar com es traduïa la locució llatina que té la bandera andorrana i un senyor ens va donar un cop de mà: Virtus Unita Fortior (la virtut unida és més forta), però es va cansar de nosaltres ben aviat.

Em vaig portar prou bé per Madrit, només una vegada vaig fer servir el català per parlar a un cambrer, però és que em despisto. Després d’un ràpid simulacre d’anar de compres vam presentar els nostres respectes a les tortugues d’Atocha i vam tornar a agafar l’AVE cap a Barcelona. Vam veure “Expiación, más allá de la pasión” i vaig tornar a plorar cap al final. No tinc remei.

I falta la cirereta del pastís: el sopar de Civil al Foro del Born. Per una vegada vaig arribar amb retard com la gent important. L’Anna i jo hi érem perquè estem en règim d’acolliment. Moltes coses a celebrar (beques, comiats, tesis...). Aquesta gent són un encant. Poc va faltar perquè em regalimessin les llàgrimes quan vaig obrir la moleskine chicagüenca, el moneder “in” i, sobretot, la postal signada. Riures, somriures, bromes i converses interessants. Els testimonis gràfics ho reflecteixen a la perfecció. Gràcies.

Stay hungry, stay foolish




Em van recomanar ahir aquest discurs. M'ha impressionat. Us faig extensiva la recomanació.

És el discurs de Steve Jobs a la graduació de Standford al 2005. Les paraules d'un home exitós que sembla conèixer les essències.

Text
Vídeo

Explota tòpics que tots coneixem però els comunica d'una manera que et toquen de debò. Desitjo que us agradi tant com a mi.

Us en deixo un tast:

"You've got to find what you love. And that is as true for your work as it is for your lovers. Your work is going to fill a large part of your life, and the only way to be truly satisfied is to do what you believe is great work. And the only way to do great work is to love what you do. If you haven't found it yet, keep looking. Don't settle. As with all matters of the heart, you'll know when you find it. And, like any great relationship, it just gets better and better as the years roll on. So keep looking until you find it. Don't settle.
(...)

Your time is limited, so don't waste it living someone else's life. Don't be trapped by dogma — which is living with the results of other people's thinking. Don't let the noise of others' opinions drown out your own inner voice. And most important, have the courage to follow your heart and intuition. They somehow already know what you truly want to become. Everything else is secondary.
(...)

Stay Hungry. Stay Foolish.
And I have always wished that for myself. And now, as you graduate to begin anew, I wish that for you.
"



Saturday, July 05, 2008

Actualització

Fa molts dies que tinc el meu blog abandonat. Probablement alguns deuen pensar que d’ençà que vaig deixar de penjar articles d’opinió per penjar articles opinables sobre tot i res, sobre viatges, festes, feina… havia perdut pistonada.

Doncs mireu a mi ja m’agrada una mica explicar aquest tot i res. Per això he pensat que faria un breu resum de les darreres coses que haguessin merescut un post però que el tràfec diari m’ho ha impedit.

En primer lloc, el meu viatge a Suïssa tenia una tercera part. La visita a Berna i Zurich amb la Clara. Són dues ciutats molt boniques. Si se’m permet, més que Ginebra.













El casc antic de Berna encisa qualsevol. Només hi vam veure l’ós Fernando que es veu que és made in Spain. Per contrastar amb la vielle ville, el centre Paul Klee ens va ocupar un matí. A destacar, ni la torre del rellotge, ni el Parlament... sinó el menjar en un keller (celler). Molt autòcton. Ja sabeu que jo si surt a la guia una cosa típica no paro fins que no la puc tatxar com a feta. Rösti (patates aixafades fregides) i saltxitxa. Ah, si mai aneu a Berna, al costat dels ossets, hi ha el restaurant Tramdepot que ens el van recomanar. Era ple de gent i ens vam haver de conformar amb tastar només la seva cervesa artesana. Jo ja sabeu que no en tinc massa idea, però la fama diria que és merescuda.

A Zurich, because things happenz, vaig constatar de nou la meva tesi sobre que les ciutats amb riu tenen l’encant assegurat. A banda i banda del Limmat hi ha llocs encantadors, però com no podia ser d’altra manera, em quedo amb Bahnhofstrasse, el carrer de les boutiques, i, sobretot, els seus voltants on trobaves aquells comerços que tenen peces inesperadament boniques. Això sí, estic molt mesurada darrerament i no vaig comprar-me res. Té una explicació, tranquils. No vull patir encara més fent les maletes. Ja sé que m’ho puc comprar tot a US que per alguna cosa és el paradís del consumisme, però ja sabeu que sóc molt primmirada i...

La meva visita a Suïssa ha d’acabar amb un to be continued perquè la setmana vinent assistirem a un curs amb l’Ignacio, la Laura i l’Anna Ginès... Zurich és el destí però confio en ampliar la visita a alguna altra ciutat.

Cronològicament tocaria fer un relat de les setmanes de treballs i exàmens. Però me n’abstindré. La memòria és selectiva. I la veritat és que la meva ment ja és més a Chicago que aquí. El compte enrera ha començat i no em puc formular una opinió sobre si va ràpid o massa pausat; a estones em sembla que passarà volant i m’envaeix la por i a estones es fa lent perquè ja voldria ser gaudint de la meva American experience. Gaudir potser és molt optimista però... encara resten algunes qüestions burocràtiques per resoldre però tot va prenent forma. Fins i tot ja tinc studio assignat! A dos carrers de la Law School, llàstima que no sigui al carrer Ingleside que era el nom de la casa d'Anna, la de Tejas Verdes (sí, un pèl xic però m'encantava. Ja era vox populi pel meu post Que no sabeu de mi). Resta la visita a Madrid per l'ambaixada i la darrera dosi de vacunes (sí, per anar a US...). El dia 10 d'agost és aprop.



Sant Joan: remember when. A la Pompeu ens acostumen a fotre enlaire el Sant Joan, ja ho sabeu. Sempre tenim exàmens. Doncs aquest any no en tenia. I què vaig fer? Doncs repetir la meva darrera revetlla, la de 2n de batxillerat. Festa a Sant Feliu de Codines, més amunt de Ferles, a ca la Garri. Una foto amb la Carmen i l’Anna.







La següent parada en aquesta crònica és el sopar amb les noies amb qui hem fet el treball de quotes lleteres. Algunes de les meves amigues. Les trobaré a faltar. Ens entenem la mar de bé. Un petit gran sopar. La foto demostra el nostre glamour innat. Al sofà de Mary’s place. Em faré organitzadora de festes i festetes, ja ho veig. Després de 6 anys i dues llicenciatures a l’esquena, ens el mereixíem. “Uno para todos y... “ (Patty©)



Però les festes no s’acaben, no! Jo treballo força, però tan bon punt em poso a celebrar... La segona graduació, la d’Economia. Us estalviaré els meus maldecaps habituals amb la indumentària i el pentinat. El look no em va satisfer (el llaç s’arrugava i el pentinat era massa massa), però cap ho hagués fet. Tot i així, de matrícula.

Coneixíem menys gent. En vam conèixer força. Però amb la presència de la gent VIP n’hi ha prou. Ens ho vam passar pipa. En el cas de la Patty et moi es podria dir allò de “quien nos ha visto y quien nos ve”. Definitivament, l’edat fa perdre la vergonya. Vam ballar, riure, cantar i plorar. Plorar sí. De felicitat per acabar i de cert enyorament anticipat (això de les expectations d’economia t’esbiaixa) al sentir la cançó d’Amaral.

"¿Dónde empieza y dónde acabará
el destino que nos une
y nos separá? (...)

Por encima de todas las cosas
son mis amigos"





I finalment, la visita de la Cynthia.

Veure la ciutat amb ulls de turista. He aprofitat per refrescar indrets que ja no recordava haver visitat. La Fundació Miró, la Sagrada Familia, la Pedrera… Me n’adono com desparofitem la ciutat. Ningú et truca per quedar i anar a veure que sé jo, el Museu Picasso. Algunes exposicions temporals les he apuntat a la meva llista… Fent de guia turística (aficionada) he descobert aquells llocs de la ciutat que m’encanten. La Granja Viader ja sabeu que és un d’ells. T’assegures un berenar exitós. I la Boqueria, un altre. Hi hem pres un jugo de papaya i patilla (síndria) per rememorar els nostres dies a Bogotá.

Espero que tant ella com en Paul s’hagin endut un bon record de Barcelona…