Wednesday, April 23, 2008

Bona diada!


Les parades al centre de Barcelona. Les roses. La gent passejant. Remenar llibres. Comprar-ne algun per regalar-nos. L'esmorzar de Pedralbes. Les senyeres arreu. Sant Jordi, la Princesa i el drac.

SANT JORDI GLORIÓS

Sant Jordi té una rosa mig desclosa,
pintada de vermell i de neguit;
Catalunya és el nom d'aquesta rosa,
i Sant Jordi la porta sobre el pit.

La rosa li ha contat gràcies i penes
i ell se l'estima fins qui sap a on,
i amb ella té més sang a dins les venes
per plantar cara a tots els dracs del món.

Josep Maria de Segarra (1894-1961)

Una classe

(A l'Anna Ginés i a en Carlos Alb. per les seves aportacions)

PROLEPSIS. Savigny. Digesta iustinianis. Tienes texto? Palincesto. La auténtica síntesis de la perfección más absoluta. La clave secreta del Vaticano. El castellano no sirve para más, comparado con el latín. Algoritmo de base dos de la probabilidad de aparición. Ritmo. Tototito. Sílabas largas. Sílabas cortas. Este es mi trabajo y lo mejor que pueden hacer es no leerlo. La Santísima Trinidad: Junkel, Kaser, (?). Clepsidra. El fascismo es como una relación sadomasoquista. Estructuralismo. El derecho es como la membrana de la célula en la polarización de la misma cuando se intercambia sodio y potasio. Guarismo. Código binario. León es una ciudad; el león ruge; León es una ciudad que ruge. Yo estoy sentado y no estoy sentado, luego, tu estás en Roma. Clan japonés. Arbol lógico- Humberto Eco, En el nombre de la Rosa fusiona Guillermo de Ockham y Holmes. De doctore. Exégesis. Contrafáctico. Apógrafo. Los kanjis coreanos son un gran invento.

Saturday, April 19, 2008

Muuuuuuu: les vaques, la llet, les quotes...

Miss vaca 2007

A l'Aroa, l'Anna G. i la Patty (com si d’u n llibre es tractés) per patir-me.

Tengo una vaca lechera,
no es una vaca cualquiera,
me da leche merengada,
ay! que vaca tan salada,
tolón , tolón, tolón , tolón.

Un cencerro le he comprado
Y a mi vaca le ha gustado
Se pasea por el prado
Mata moscas con el rabo
Tolón, tolón
Tolón, tolón

Qué felices viviremos
Cuando vuelvas a mi lado
Con sus quesos, con tus besos
Los tres juntos ¡qué ilusión!

No m'he begut (encara) el poc enteniment que em queda. Ni és per simplement continuar promocionant el meu "freakisme" (és més políticament correcte dir peculiaritat o especial). És la introducció a una reflexió sobre un tema que de tant en tant he comentat: la política agrícola de la UE (PAC, Política Agrícola Comuna).

La UE, tot i defendre a capa i espasa el mercat en competència, ha subvencionat sistemàticament el seu sector primari (amb el conseqüent comportament oportunista d'alguns agricultors).

Volem una agricultura ineficient permanentment subvencionada? Jo, sincerament, prefereixo els tomàquets petitons o els pebrots de superluxe en caixes, que semblen de sabates, que produeixen els holandesos. Hem d'apostar per la qualitat perquè en preu no podem competir. Els plàtans de canàries no són pas dolents, però la regió no s'enfonsa i la nostra alimentació no es veurà perjudicada si deixem que s'importin els de Costa Rica. Qüestió d'avantage comparatiu. De fet, aquest segurament seria un acte de solidaritat amb els països pobres que superaria en efectivitat moltes ajudes directes.

El mercat de la llet que ara estem analitzant és ja el súmmum de la desfachatez (desvergonyiment em sona més suau tot i ser la traducció) perquè les quotes és un problemàtic remei que pretenia resoldre un problema previ creat per la pròpia Comissió Europea en fixar ja en els 60's mesures d'intervenció en el mercat. Particularment un preu de referència. Si no s'assolia en la pràctica diària, les institucions europees es feien càrrec de la diferència. Aquest fet incentivà un augment desaforat de la producció que calia controlar i la manera de fer-ho va ser l'establiment de quotes que havia de contribuir a que els productors rebessin un preu major.

El llindar s'estableix per l'Estat que el reparteix entre els productors (aquí, grosso modo, l'execució correspon a les comunitats autònomes).

Avui trobem que s'ha restringit la producció però a alguns estats la seva oferta és menor que la seva demanda i els productors reclamen un augment dels sostres productius. En canvi, en d'altres, ja són excedentaris. Aquesta reacció diferent respon a la lògica de les diverses europes que conviuen en la UE. Les quotes s'establiren abans de l'entrada de l'Estat espanyol, per tant, és lògic que sigui un vestit no fet a la mida espanyola sinó de lobbies d'altres zones europees.

Per una banda, la regulació agrícola sembla apuntar unes línies mestres per promocionar uns pagesos joves, organitzats en entitats associatives i eficients (en part, de nou, gràcies a una multiplicitat d'ajudes) amb explotacions grans. Però, per l'altra, els preus que reben són ínfims, un percentatge molt petit del què paguem els consumidors finals.


Desconec quina és la clau del futur de l'agricultura i la ramaderia del nostre país, però la meva intuïció em diu que més valdria assegurar que els pagesos rebin uns preus adequats que els permetin un marge de benefici equivalent al de qualsevol altre empresari, que els donés incentius a l'eficiència, i no tantes subvencions. No pas perquè cregui que no en deriven externalitats positives per a tots del nostre sector primari, ans el contrari.

Bé, fetes les reflexions, torno al meu treball sobre vaquetes, animals als qual ja trobo moníssims. De fet, la gent que m'envolta ja en deu estar farta de sentir les meves històries sobre aquest treball que a més hem tingut la sort (nosaltres, no els pobres ramaders) de que s'ha posat d'extrema actualitat. Us faríeu creus de la quantitat d'associacions de productors, de la indústria làctia, d'organismes oficials... configuren el panorama d'aquest lobby. Fins i tot hi ha revistes especialitzades...Un allau d'informació, vaja. Interessant, però arribo a avorrir ja amb tanta vaca... Imagineu-vos que vaig arribar a proposar de presentar-lo vestides de blanc i de negre com una referència subtil a les vaques lleteres més típiques. El treball, el vivim. Però segurament, com sempre dic, també m'acabaria interessant un sobre maquinetes de fer punxa.

Per últim, algú em sabria dir d'on ha sortit aquesta cançó? És d'un anunci? Jo vaig buscar com continuava per curiositat però no n'he esbrinat l'orígen...

Saturday, April 12, 2008

El nou govern, quantitativament més femení



A ningú ha sorprès que es creés un Ministeri d'Igualtat i tampoc ningú es sorprendrà que jo m'estiri els cabells. Ja sé que el meu posat no feminista pot ser vist com una reacció a la moda perquè sembla que les dues tendències extremes estan à la page: ser rematadament feminista o mostrar-se en contra de les mesures violetes per sistema. Doncs no m'adscric a cap tendència.

És clar que voldria que el dia que m'endinsi al món laboral pogués cobrar el mateix que un homòleg masculí i que a quarts de sis pogués anar a buscar els nens a l'escola per gaudir de la tarda amb ells. És clar que cal un canvi de mentalitat social que en iguali més enllà de la mera formalitat. Però també és ben clar, als meus ulls, que no ho solucionaran mesures merament estètiques.

Un Ministeri d'Igualtat i, al capdavant, una dona. Per què no un home? Tots els diaris assenyalen Chacón com la primera ministra de Defensa (encara sort que no l'havia ocupat cap dona abans perquè, en cas contrari, el titular seria la primera ministra -de defensa- embarazada. Segur que si un ministre té la dona embarassada no ho diuen enlloc). Potser un home encapçalant Igualtat seria més trencador i demostraria que la desigualtat de gènere, que no és la única ni segurament la més greu, és cosa de tots.

O aquesta titularitat femenina de les polítiques socials soft ve a reconèixer que les dones tenim uns valors diferents, una sensibilitat diferent, unes capacitats diferents? Diferent no vol dir inferior, ja ho sé, però els fets semblen assenyalar el contrari: qui mana a Economia, Treball, Interior o Afers Exteriors? No tenen les dones preparació per ser-hi? Si la intenció és fer visibles les dones com a persones amb "poder" i impregnar les polítiques (reals) dels seus suposats valors diferents no sembla que sigui aquest el camí adequat. Potser la transversalitat de gènere seria més real si les línies magistrals que es tracen des dels càrrecs on es talla el bacallà, les dibuixessin també dones.

De totes maneres, jo, de cosmètica no en vull. Per mi, la política és qüestió de mèrits. Per tant, no tinc preferències sobre si acaba amb a o amb e la paraula ministre/a.

Finalment, no m'agradaria tornar a sentir això de: és el primer govern on hi ha més dones que homes. I què?! Fins fa poc a aquest Estat i encara avui als estats més avançats (com les democràcies nòrdiques) era al revés i ningú hi deia res. Si el número de dones es destaca i és el què compta, malament rai.

Thursday, April 03, 2008

Sweet home, Chicago


Bé, molts heu sofert les meves terribles explicacions sobre les "applications", sempre, com és normal en mi, amb un punt de dramatisme. Ara toca explicar-vos el resultat. Yale m'ha rebutjat. De fet, crec que ha pensat que com puc haver gosat aplicar, és que tinc una barra... Harvard també ha considerat que no sóc prou bona per ells.

No us enganyaré, no puc negar que m'he desil·lusionat/decepcionat a mi mateixa perquè tot i que ja sabeu que la meva autoestima no em fa ser massa optimista (i, finalment, el temps m'ha donat la raó), les expectatives i les il·lusions són ben legítimes i l'esperança és el darrer que es perd (el primer, deu ser la paciència?).

Algú em deia: "t'hauria de dir que ho sento...". En la mateixa línia, quan ho he sentit, m'ha vingut al cap una frase de William Makepeace Thackeray que apareix a l'edició en català que m'ha passat per les mans d'Una dona difícil de John Irving : "... i pel que fa a aquesta senyoreta, el millor que li puc desitjar és una mica d'infortuni".

Doncs bé, un cop descartades de la "pool" (ja m'he acostumat a les paraules de les universitats) sis universitats, he debatut àmpliament amb mi mateixa (i compartit amb aquells que han patit els meus dilemes i han rigut amb el meu DAFO) si em convenia més University of Chicago o la New York University (més coneguda com "enwayiu" per aquells a qui us fa gràcia com ho dic). Malgrat el New, York New York de Sinatra, jo m'estimo més fer les coses in my way -per continuar amb la referència musical- i he triat (sense tirar la moneda ni treure els pètals d'una margarita) la University of Chicago (d'aquí el Sweet home, Chicago versió dels Blues Brothers).

Una té un programa de 50 persones i una mida més abastable i l'altre, NYU, més dret públic però 425 persones i malgrat la beca (que vaig desaprofitar) i la research associate position que m'oferien era temptadora i m'hagués singularitzat, m'estimo més un lloc on pugui recordar el nom de la majoria i saludar-los. És un factor que els que em coneixeu, sabeu que m'importa.

He sospesat moltes variables però al final alguna cosa (una mà invisible) t'empeny a triar una o l'altra perquè tant Chicago com la NYU són molt bones universitats.


És cert que NYC deu ser inacabable (potser massa per mi, m'impressiona(ria) una mica això de "wake up in a city that never sleeps and find I'm (not –afegeixo jo) king of the hill..." ) per viure, que a Chicago hi fa un fred que pela (no em vull imaginar el meu cabell entre el vent i els barrets per combatre el fred) i que la Universitat de
Chicago no està en la millor situació dins la ciutat (Grenwich village, el barri de NYU és molt més bonic i la Law School de Chicago no té edificis gòtics que aportin "solera" per compensar-ho sinó que és d'alta arquitectura) però... mireu, no sé, he triat Chicago i punt. Suposo que, en part, perquè em recorda a la upf (la meva estimada Pompeu) ja que presenta un esquema trimestral i empren el mètode socràtic que tant m'ha fet gratament patir de la mà d'algun professor aquest darrer trimestre: preguntes incisives sobre lectures llançades a alumnes a l'atzar. A més, he contactat amb una estudiant d'enguany i m'ha dit que els professors s'acaben aprenent el nom, que hi ha bon ambient entre el grup... I ja m'he vist allà dient hello i good morning a tort i a dret.

Potser és el destí (allò en què jo no acabo de creure...) perquè, de fet, ja el meu hàmster es deia Alcapone...

L'Edu creu que em passaré al "lado más oscuro de los lados oscuros" (el costat fosc és Economia davant Dret i el més fosc és el liberalisme dur de l'Escola econòmica de Chicago). Però com em van dir: " per vèncer l'enemic, primer l'has de conèixer". Tot i que haig de confessar que la carrera d'Economia no ha estat inocua: darrerament, cost marginal, externalitat (o costos externs), utilitat... s'han instal·lat, per disgust meu, al meu, ja estrambòtic, vocabulari!

Segur que la "Windy City" m'enamorarà. Ara ja estic investigant coses sobre ella. Ja sabeu que adoro la informació. Per exemple, el plat típic és la deep cheese pizza (fa una pinta deliciosament perillosa pel colesterol i la meva línia) i es diu Windy City perquè hi fa vent. Bé, sobre això darrer no hi ha massa acord... Alguns diuen que es per la rivalitat amb Cincinatti i d'altres per una qüestió política (el vent nou venia –ve?- d'allà).

Moltes coses em restaran per descobrir. Allò més important que hi aprendré seran les experiències. Els racons que més m'impressionaran seran aquells dels quals guardi un bon record. Marxo el 10 d'agost als EE.UU., uns mesos...

(Esperem que el què la meva ment i els vostres consells han proveït, no ho "espatlli" Colúmbia... Si em comuniquen alguna bona notícia i canvio d'opinió -perquè una mica em trontollarà la fermesa-, us ho faré saber i em menjaré les meves paraules amb patates)