Immigració= Brain drain? Som plenament solidaris?

Si demanes a algú que et digui qui té una taxa de dependència (passiu/actius) més alta si els immigrants o la gent nascuda a aquest petit país, de ben segur que s’equivocarà i et dirà els immigrants. Errem perquè tenim fixada la imatge de la família nombrosa immigrant on la dona no treballa. La realitat és ben diferent: una gran part d’immigrants són homes joves que viuen sols i que prou feines tenen per passar el mes en un pis pastera i enviar alguna tramesa a la seva família com per valorar la possibilitat de portar-la cap a aquí. Obrir-los les portes acuradament del nostre país és ser solidari, però no tot el sistema ho és o almenys hi hauríem de reflexionar.

La immigració espanyola dels anys 60 marxava a països europeus com alemanya a treballar i al cap d’uns anys tornava i muntava el seu petit negoci, invertint a casa seva no només els diners guanyats sinó també, i amb una importància clau, el coneixement de l’ofici, negoci ... que havien assolit.

La immigració és incòmode per una part de la població que pel cap baix se la mira amb recel. Això sí quan pensem en les amenaces d’insostenibilitat del sistema de pensions respirem lleugerament alleujats perquè creiem que de la immigració i de l’alta taxa de fecunditat de les dones immigrants n’obtindrem una solució (caldria més aviat parla de simple endarreriment del problema), sense valorar llavors les despeses que mereixen, lògiques i justes, i el fet que constitueixin una nova classe baixa més necessitada que desplaça a les rentes baixes “autòctones” (i no pretén resultar en cap cas pejoratiu) en ajudes.

Sembla de l’anterior que en general el sistema acull als immigrants legals com iguals, però si prenem en consideració el que hem dit de la taxa de dependència, tot sembla indicar que el treballador estranger que viu sol i paga religiosament els seus impostos a Madrid (òbviament), està invertint en el sistema espanyol sens rebre moltes coses de les que tindria dret (paga per l’educació, de la qual no gaudirà si els seus fills no viuen a aquí. És ben cert, que hom pot dir que el solter/a de 50 anys que no ha tingut fills, està en la mateixa situació, però...) cotitzant per pensions que no cobrarà doncs l’esquema que segueixen habitualment és retornar al seu país. D’alguna manera estem generant incentius a no tornar al seu país amb tots els beneficis que això comportaria per aquelles empobrides terres, que ho esdevenen encara més ja que la manca d’oportunitats fa que aquells més capacitats, joves, amb bona salut -si no hom no s’aventura a les penoses condicions de viatjar en pastera per exemple- i espavilats ) es vegin obligats a marxar malgrat el cost personal que el trasllat comporta i que no tornin per tal de revitalitzar la vida econòmica del seu país. En cap cas admet crítica el reagrupament familiar, que d’alguna manera assegura , però per mi si l’admet el fet que no hi hagi cap altra opció per no haver contribuit per no res. L’article no pretén ser polèmic, però sí generar una certa reflexió o debat.