Monday, October 30, 2006

Dimecres


La campanya electoral toca la seva fi. Molts n’estan ja ben farts. La bateria de promeses (algunes de ben insòlites, com el carnet per punts per a immigrants que més que una proposta sembla un acudit) d’alguns polítics satura a gran part de l’electorat.

Fins avui, no he buscat a través d’aquest bloc el vot obertament. Però avui ho faré perquè em sembla ERC és l’única opció per aquells qui estimem el país. Esquerra és independentista i d’esquerres, d’esquerres i independentista.

Quan vaig veure per primera vegada l’eslògan de campanya: som com som no em va acabar de fer el pes perquè em suggeria respostes en to jocós. Però realment, al llarg d’aquesta campanya, he vist com som (perquè un partit no som només aquells qui surten a la foto) i m’he refermat en la conclusió que ja és hora que la gent honesta i pencaire arribi al capdavant del país, gent que malgrat haver estat l’ase dels cops, no ha perdut la il·lusió. Afortunadament, les properes eleccions són només un trosset en el futur de Catalunya, però hem de fer un pas més per l’hegemonia.

Ha estat una campanya de desqualificacions, crispada i amb tendència a la bipolarització. Per una banda, CiU amb la seva arrogància acaparava els grans titulars; per l’altra, el candidat gris del PSOE (em permeteu que abandoni la fal·làcia de PSC), Montilla. A Catalunya no són dos, la tercera força ha de ser decisiva. No oblideu que representem la diferència, per això els fem por. Els dos grans partits s’entenen en allò que els interessa i no em refereixo a pactar els temes de país per alienar-los de la inestabilitat política, sinó a aspectes com la corrupció, ben soterrats en aquest campanya. O algú ha sentit a dir gaire res sobre el 3% (per dir un percentatge a la baixa) o els crèdits de la Caixa a en Montilla? No, per això estan d’acord en tapar-se les vergonyes i és també aquesta la raó per la qual Esquerra els espanta doncs entre d’altres coses, les fa ferir que una de les 13 propostes bàsiques sigui precisament la creació de l’Oficina Antifrau i la transparència en le finançament dels partits.


Em permetreu que reprodueixi els eslògans de campanya tot jugant-hi: si hi ha una manera decent i intel·ligent de ser d’esquerres i d’estimar Catalunya, aquesta és la manera de l’Esquerra Nacional perquè l’Esquerra independentista demostra que estima Catalunya amb fets, no amb paraules. Amb fets com el bon govern que vam dur a terme al sí del tripartit doncs la nostra obra no pot ser silenciada, o amb el nostre No a un Estatut retallat una nit de passió desenfrenada a la Moncloa, el qual ja s’ha demostrat que és insuficient per a passar els dos propers anys.

Esquerra no depèn dels poders fàctics ni de Madrid, no ens calen grans fotos, no ens importa ni Mas ni Montilla, n’estem tips de partits sucursalistes sense ambició de país. Estem farts també de les preguntes recurrents: amb qui pactarà Esquerra? En quines condicions entrarà a govern? No fareu pas president a tal un o tal altre? No demanem el vot condicionat a un pacte, demanem el vot per un projecte de Països Catalans i només ens importa generar benestar.

El dia 1 espero que tothom exerceixi el dret a vot. Com també espero que la papereta de vot que introduïu a les urnes sigui la indicada per a alliberar-nos d’hipoteques com a joves i com a poble. I aquesta només és una, no en tingueu cap dubte.

Per acabar, simplement uns versos d’un poema d’un il·lustre vallesà, Pere Quart (Versos elementals als catalans de 1969):

Catalunya, València, les Illes,
tot plegat Catalunya, la Gran,
amb gent i la terra i la llengua,
i el passat i el present,
i el futur que ens espera,
bo o dolent, infal.lible!

(...)un país malmenat per les grapes d'uns amos,
que barregen, impregnen, rebreguen
i enllorden
un mapa que és nostre
i en dir nostre vull dir
dels qui són catalans
per la sang conscient o la tria,
els legítims hereus
d'una pàtria petita, com tantes.
(Puix que tots ho sabem i ho sofrim:
la naixença, ella sola, no dóna,
què és cas! nacionalitat
als venuts, traïdors, botiflers,
ni als lacais i als servils
-declarats o secrets, vergonyants,
ni als janus tampoc, dues cares-,
ni als panxuts embandats,
la fauna profusa dels bords,
la quinta columna que llasta, enferritja,
entrebanca i fatiga la nostra esperança!)

Però amb tot, malgrat tot,
operem i avancem,
pacífics,potser pusil.lànimes,
però mai resignats
i sempre tossuts,
i obrim cada dia
-importuns, enfadosos, burxons-
clivelles de llum en aqueixa presó
on, al cap i a la fi, respirem;
(...)

Tot depèn, sapiguem-ho!
de la fe, de l'amor,
de les obres.
Tot depèn de nosaltres.
Tot depèn, sobretot, de vosaltres:
els joves!

Saturday, October 21, 2006

ITCat, en benefici de la societat

L’Estat Social va suposar l’arribada de l’estat “prestador”, però aquest paradigma ja s’ha vist superat doncs amb la liberalització de la majoria de sectors, l’activitat de l’Estat, de l’Administració, s’ha vist minimitzada. Sovint, a més, es troba encotillada per una legislació que sense garantir efectivament el servei universal a tothom, posa obstacles a la intervenció pública en nom de la lliure concurrència. Aquesta legislació, impulsada per la UE, permet a l’Estat competir com un operador més gestionant sota paràmetres empresarials, però oblida que el mercat presenta ineficiències, les quals comporten que el servei no arribi a tota la ciutadania (i dic ciutadania i no usuaris o consumidors, perquè en aquest escenari s’hi troben la majoria de serveis en xarxa). Si l’autoregulació dels mercats o la imposició de servei públic a determinades empreses en els sectors liberalitzats (evidentment, no se les obliga a l’altruisme sinó que la resta d’empreses del sector assumeixen el cost a través d’un Fons de compensació) no són capaces de solucionar-ho, no es pot demanar a l’Estat que proveeixi la solució, quan no ho han fet els operadors econòmics que actuen en funció del binomi cost-benefici, respectant la lliure competència. Bàsicament, no pot sufragar amb pressupostos públics activitats deficitàries, tenint l’obligació de portar comptabilitats separades.

Constitueix un exemple sense parangó d’aquesta problemàtica el món de les TIC (noves Tecnologies de la Informació i la Comunicació), les quals són d’interès general sense cap mena de dubte, però on el paper de l’Estat no pot correspondre a l’autorització autoritària clàssica. Encara menys quan no es tracta, normalment, de monopolis naturals perquè el cost fix no es relaciona tant amb infrastructura com amb innovació, veient-se relegat a un paper de garant. La Llei General de Telecomunicacions, fruit de l’interès general d’aquestes recull el concepte Servei universal (per a tots i a tota arreu) que les empreses del mercat han de prestar articulant mecanismes per a fer-ho possible. Principalment, com he esmentat, l’atribució de l’obligació a una empresa que es compensada econòmicament per les altres amb un règim sancionador per a garantir que es duguin a terme aquestes previsions. Doncs bé, hores d’ara, el servei d¡internet no arriba arreu i allà on arriba no és homogeni amb la conseqüent amenaça per la cohesió territorial.

I què passa a casa nostra? Les xarxes wi-fi instal·lades pels Ajuntaments d’alguns municipis (Campins, per exemple) han estat considerades contràries a la lliure competència per la Comisión “Nacional” de Telecomunicaciones. Però aquesta no ha estat l’única experiència que ha rebut revessos a Catalunya. El senyor Montilla s’esgarrifa en pensar en l’ITCat (Consorci creat l’any 2005, quan ERC governava al DURSI, per la gestió d’infrastructures de telecomunicacions de la Generalitat i dels municipis membres de Localret- format per 800 municipis amb la voluntat d’erigir-se com a interlocutor únic amb les administracions supramunicipals i els operadors privats-) que pretén, com en tots els països normals, esdevenir el gestor d’una xarxa única de telecomunicacions (de la qual posseiria el dret d’ús mitjançant la cessió a la qual s’obliguen els seus titulars). Una xarxa que cobreixi tot el territori català i configurada com una xarxa oberta explotada en règim de concessió (operador neutre). En paraules més planeres, es tracta d’un operador per a oferir l'ús d'infraestructures, no pas als usuaris directament, sinó als altres operadors. Als interessos de qui respon el senyor Montilla? De la societat o dels operadors privats? Concretem-ho: de Telefònica.

A mi, no em queda cap dubte que en un sector estratègic com la societat de la informació, l’Administració hi juga un paper clau, vertebrador, que eviti les fractures.

Thursday, October 12, 2006

Una altra manera intel•ligent i decent de fer política: l’oposició


Hores d’ara, els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya són un misteri, almenys per la poca credibilitat que sempre em mereixen les enquestes, de la qual és difícil discrepar si atenem al cas austríac. Tot és per fer hores d’ara. Des d’ERC es demana el vot per un projecte polític, no un vot condicionat a futures aliances. No ens presentem a les eleccions amb vocació d’oposició, sinó amb voluntat de guanyar-les tot i ser conscients que l’esquerra nacional encara no ha arribat a ser el primer partit d’entre els que es presenten a la contesa, però som l’alternativa a la bipolarització que pretenen que pateixi la política catalana (la polèmica entorn del debat Mas-Montilla n’és un exemple).

Durant els darrers quatre anys hem estat és que mai l’ase dels cops de tots els grups, fins i tot, d’aquells amb qui governaven. Aquesta campanya, no ha estat pas un punt d’inflexió que indiqués un canvi malgrat un dels escenaris més probables en què els agents polítics es trobaran el dia 2 de novembre serà la necessitat de coalicions per a poder governar un país sense cultura de coalició. Ara bé, sembla que ningú ens vol al “seu” govern, no voldria pas creure que ja ho tenen tot mastegat des d’aquella nit a la Moncloa. Si Esquerra pensés en clau de partit i a llarg termini, probablement el més rentable electoralment seria la sociovergència (seguint el model alemany on els principals partits, conservadors i de centre-esquerra, governen plegats. Veient els verds a alemanya, potser ICV hauria de començar a patir...) però pensem en el país i aquesta hipòtesis no fa altra cosa que esgarrifar-nos.

Ara bé, pactar a qualsevol preu no és la nostra aposta perquè al cap i a la fi els pactes no són contractes, per tant, no se’n pot reclamar el compliment, menys encara quan la lleialtat fa temps que ha desaparegut del suposat oasi català. Em costa imaginar que socialistes o convergents ens permetin fer la nostra política sense haver de renunciar a aspectes que al nostre parer són claus, per més que ens pertanyin tots els alts càrrecs d’una conselleria, i que no intentin rendibilitzar pel seu benefici la nostra obra de govern. El que caldria exigir per a governar potser és el més senzill de determinar, però cal recordar que estem ben encotillats per l’Estatut retallat, les lleis orgàniques estatals i el tarannà espanyolista d’uns i el regionalista de dretes dels altres.

Per altra banda, Esquerra pot estar a l’oposició, per opció o per veure-s’hi relegada bé per un govern estable bipartidista o bé per un govern amb minoria amb suport parlamentari de l’altre gran partit. Sigui com sigui, no cal menystenir la possibilitat d’erigir-se com a primera força de l’oposició, no tant per nombre d’escons (que atorga el tractament d’honorable senyor al president del nostre grup parlamentari com a cap de l’oposició, figura creada pel Decret 256/2004) sinó per l’actuació duta a terme. La vertadera fiscalització del govern és essencial en qualsevol sistema democràtic, com ho demostra que en un dels primers sistemes democràtics, el britànic, hi jugui un paper interessant el “shadow gabinet” o govern a l’ombra on l’oposició estableix un parlamentari encarregat de controlar l’obra de govern de cadascun dels ministres. L’oposició no és confrontació i rebequeria constant, és una tasca necessària i que pot contribuir (no sé si menys, tant o més que estar al govern) a la realització del nostre projecte. A més, fer oposició no implica girar-se d’esquena al país i a la gent; Esquerra en la sisena legislatura i les anteriors va demostrar que es possible pactar nombroses lleis amb el govern i també arribar a acords nacionals en aquells aspectes on l’estabilitat és essencial més enllà d’alternances polítiques.

Amb qui pactar no és l’única pregunta a respondre. Abans cal preguntar-nos si pactar o no fer-ho doncs hi ha arguments per sostenir totes les postures, els quals s’acabaran d’arrodonir amb els resultats a la mà.


Tot i que no acabi de venir al cas, aprofitaré per citar uns versos de Hamlet que la contraportada del punt recollí l’altre dia perquè en Maragall havia emprat:

“És més noble sofrir
els cops i els dards de la ultrajant Fortuna,
o alçar-se en armes contra un mar d’afliccions
i eliminar-les combatent?”